Sembla que s’ha posat de moda que els mesos de maig i juny siguin molt intensos i moguts en els àmbits educatiu i de política lingüística per diferents raons. Són motius independents, però que alhora estan connectats en relació amb la llengua de signes catalana (LSC) –una de les tres llengües patrimonials de Catalunya–, justament quan s’ha commemorat el Dia de la Llengua de Signes Catalana.

El 3 de juny de l’any passat es va celebrar el quinzè aniversari de l’aprovació de la llei 17/2010. Va ser una celebració amb un regust agredolç, perquè –pocs dies enrere– la presentació del Pacte Nacional per la Llengua no va incorporar l’addenda de la LSC com a llengua més, després de mesos intensos de negociacions amb entitats i persones vinculades al col·lectiu de persones sordes o amb sordesa. 

Però ara podem celebrar –sí, en cursiva– que des de Política Lingüística s’hagi difós la consulta pública prèvia per a l’elaboració del projecte de decret de la llengua de signes catalana. Aquest decret pretén regular i adaptar la llengua de signes catalana al Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües (MECR). Així mateix, preveu regular l’avaluació i la certificació de la llengua de signes catalana, les proves, els certificats i els requisits del personal examinador, en el marc del desenvolupament reglamentari de la llei 17/2010 i de la modificació del decret 142/2012, de 30 d’octubre, per millorar el funcionament i la representativitat del Consell Social de la Llengua de Signes Catalana, on fins ara hi ha hagut i encara hi ha una representativitat alta de persones no sordes. La llengua de signes catalana es troba en una situació de vulnerabilitat, atès que està en mans de càrrecs i persones tècniques no sordes. Per molt que comptin amb la col·laboració d’entitats sordes, no és el mateix. Un incís: abans de seguir amb l’article, l’autora vol deixar clar que no es convida les persones no sordes a retirar-se, sinó que hi hagi un colideratge simètric i bidireccional, que no invisibilitzi la subjectivitat de les persones sordes de manera que hi hagi una coeducació conjunta.

Cal explicitar que a la Secretaria de Política Lingüística –en concret, a la Subdirecció General d’Estratègia i Coordinació de Polítiques Lingüístiques i de Drets Lingüístics– hi ha la unitat o àmbit de la llengua de signes catalana coordinada per persones tècniques no sordes. Manca representativitat i lideratge sords com a protagonistes en aquests espais, i no només a Política Lingüística sinó també a Educació i en altres esferes. Encara es nota el regust del model assistencialista, paternalista o capacitista a les institucions i l’esfera pública. És necessari un canvi de paradigma, més visibilitat i la normalització de la representativitat sorda, sota el principi “res sobre nosaltres sense nosaltres”, garantint espais segurs i accessibles. No és suficient comptar amb col·laboradors sords en segona línia, per fer alguna actuació o bé una tasca molt parcel·lada, sinó que cal ser a primera línia en el lideratge institucional, com a referents en la presa de decisions, trencant estigmes i barreres sobre la capacitat de gestió. Fins i tot en la gestió lingüística, defensant el valor de les llengües de l’entorn i les llengües de signes com a patrimoni lingüístic i dret fonamental. S’espera que hi hagi, de manera progressiva, aquest reconeixement institucional amb la presència de persones sordes com a representants en organismes públics i comitès d’experts. Les institucions que treballen per a persones sordes haurien de ser deaf-friendly;  és a dir, entorns accessibles, amb una mirada no capacitista i presència d’ajustaments comunicatius i informatius multimodals.

En una comissió parlamentària sobre pressupostos feta fa uns dies al Parlament de Catalunya, el conseller de Política Lingüística va expressar que es preveu, en algun moment, la incorporació de personal tècnic sord a l’àrea de la llengua de signes catalana. Pot ser un pas important sempre que hi hagi una bona paritat –com a mínim– i amb les mateixes categories o funcions, per tal d’evitar el reduccionisme o una mirada capacitista i assistencialista. A Madrid, tenen el Centro de Normalización Lingüística de la Lengua de Signos Española (CNLSE), liderat per una directora sorda i amb un equip on hi ha un alt nombre de persones tècniques sordes. És un centre deaf-friendly, o un bon deaf space, on la transmissió de la llengua de signes és per defecte i està normalitzada.

Convé recordar el Pacte Nacional pels Drets de les Persones amb Discapacitat, publicat l’any 2025, el qual recull que s’ha de complir la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 2006, amb mesures de no discriminació i d’acció positiva, on es demana aquest lideratge compartit. A Catalunya, encara no anem en aquesta línia.

Tornem al punt de la certificació de la llengua de signes catalana. Els seus nivells de competència estan definits pel MECR, classificats en els sis nivells des de l’A1 fins al C2, i fins ara l’han obtinguda ciutadans no sords, tret d’alguna persona sorda no catalano-signant que s’hagi inscrit en algun curs d’aprenentatge. A banda que la persona sorda s’hagi format en el curs de docent especialista en llengua de signes catalana en una de les universitats catalanes, els alumnes amb sordesa escolaritzats en els centres educatius de secundària encara no tenen o han tingut l’oportunitat de cursar la matèria de llengua de signes catalana amb una acreditació final. Això sí que passa, en canvi, amb la llengua catalana, ja que se’ls reconeix l’equivalència dels nivells B2 i C1 de català per escolaritat reglada no universitària. Hi ha un greuge comparatiu evident entre l’alumnat sord i el no sord quant al reconeixement de la competència lingüística. És cert que encara cap centre educatiu imparteix la matèria de llengua de signes catalana amb aquesta finalitat, però no es descarta que es pugui fer en un futur pròxim. Convé recordar que qualsevol curs de llengua de signes –tant si és d’estratègies de comunicació signada, un tastet, una optativa, un crèdit o un curs– l’ha d’impartir un docent sord o professional amb sordesa, per la qualitat i el modelatge lingüístic. És important vetllar per la representativitat sorda i per una correcta transmissió de la llengua; si no, la immersió i la competència lingüística no serien les adequades des del vessant pedagògic i filològic. No és només per justícia social, sinó per rigor acadèmic i per qualitat de l’ensenyament. 

Ara que hem canviat d’àmbit, ens situem a Educació. La transmissió de la llengua de signes catalana està molt compromesa quant al seu ús i aprenentatge, a causa de l’absència de professionals amb sordesa en els centres i serveis educatius (la majoria estan concentrats en escoles d’educació especial o estan dispersos en àmbits no específics d’alumnat amb sordesa). Val a dir que no es compta amb referents o mentors amb sordesa, i la resta de professionals no sords corren el risc de no fer una bona transmissió signada als seus alumnes o de fer-la de manera incompleta; ja sigui per no haver adquirit prou competència signada o per errors de precisió del lèxic signat. Això s’agreuja amb l’inconvenient d’estar en un entorn sense referents idonis. En unes altres paraules, es malmet la llengua. En canvi, l’entorn és ple d’usuaris de català i castellà, i tenim professorat d’aquestes matèries, així com els equips d’assessors i assessores de llengua i cohesió social, que tenen per objectiu donar suport al professorat i promoure la cohesió social mitjançant l’ús del català com a eix vertebrador. Aquests centres i serveis educatius sense referents o mentors sords no són centres segurs per a la llengua de signes catalana, atesa la manca de modelatge. Hauríem de reflexionar sobre l’impacte (des de la mirada sociolingüística) que podria causar en les futures generacions d’alumnes amb sordesa, fins i tot en aquells que ni tan sols tenen l’oportunitat de contactar-hi, per biaixos ideològics audiofonocentristes, amb el risc de privació lingüística. En termes d’educació inclusiva, un bon accés continuat als aprenentatges, a la informació i a la qualitat lingüística (un dels vectors de l’educació bàsica) és sinònim d’accessibilitat i inclusió.

En relació amb els conceptes de deaf-friendly, deaf space o espai completament segur per a la llengua de signes catalana, un exemple paradigmàtic és el CEE Josep Pla de Barcelona, un centre d’educació especial que també és inclusiu, ja que és plenament accessible o lliure de barreres per a l’alumnat que atén. Aquest centre, tot i tenir la titularitat de centre d’educació especial, és específic per a alumnat amb sordesa i l’únic de Catalunya on la llengua de signes catalana és realment la llengua vehicular. Ho aconsegueix en un entorn plenament accessible de manera continuada i a través d’agents de la comunitat educativa competents, amb un elevat nombre de personal docent i no docent amb sordesa. Això assegura la presència de referents lingüístics i identitaris adequats, alhora que garanteix uns entorns segurs i lliures de barreres. Tanmateix, aquests darrers dies de maig i juny han estat una sotragada per una decisió de política educativa que perjudica el centre, l’alumnat amb sordesa escolaritzat i la llengua de signes catalana. La decisió consisteix que, a partir del curs 2027-2028, s’hi escolaritzi alumnat amb necessitats educatives especials derivades de la condició de l’espectre de l’autisme (no sord), mentre es pretén la redistribució de l’alumnat amb sordesa en centres ordinaris. Aquesta decisió trenca totalment amb el deaf-friendly o l’espai segur per a l’LSC, amb la pèrdua irreversible de la cohesió lingüística.

Com a conclusió, tant des de Política Lingüística com des d’Educació, s’hauria de comptar amb el colideratge de professionals qualificats amb sordesa (podem ser lingüistes, mestres, psicopedagogs, filòlegs, logopedes, docents especialistes de LSC, i un llarg etcètera, ocupant qualsevol càrrec o plaça) per revertir les situacions actuals de maltractament lingüístic i d’accés mediocre a l’educació. Fins ara, la privació i la inaccessibilitat han comportat un dèficit en les competències i aprenentatges d’aquest alumnat. Només des d’aquest colideratge –amb la mirada compartida, no capacitista– es podrà donar resposta a les seves necessitats reals i assegurar una millora educativa amb una mirada plurilingüe i realment inclusiva. D’aquesta manera, blindarem un futur amb aprenents més competents i experts, amb més bagatge.

En aquest darrer paràgraf, per cloure aquest article divulgatiu centrat en la llengua de signes catalana –com a llengua amenaçada i minoritària–, l’autora vol aclarir que defensa una educació plurilingüe i inclusiva amb l’ús i la convivència de les diferents llengües de l’entorn, amb el català com a llengua vehicular i de cohesió social, i la llengua de signes catalana com una llengua més de ple dret. Ho fa per la seva doble funció d’accessibilitat cognitiva i lingüística, i d’accés total als aprenentatges i a la informació; sense accessibilitat no hi ha participació i, com a conseqüència, no hi ha progrés. 

Per tot això, una vegada més, es torna a cloure aquest article repetint: hem de sumar, mai restar. Cal desmuntar molts prejudicis.

Marta Vinardell-Maristany és psicopedagoga, logopeda i col·laboradora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Articles de Marta Vinardell-Maristany publicats a VilaWeb com a GELA:

• Juny del 2021: El futur de la llengua de signes també depèn de tu.
• Setembre del 2021: Una setmana i un dia internacional d’una minoria i una llengua minoritzada.
• Novembre del 2021: El dia internacional de les persones amb discapacitat o el dia de la societat encara no inclusiva?
• Juny del 2022: Quina actitud lingüística és la teva?
• Març del 2023: Els -ismes i els -istes cap a determinades llengües.
• Març del 2024: La llengua de signes catalana: llengua o modalitat?
• Novembre del 2024: L’altra cara de la llengua de signes catalana
• Juny del 2025: 15 anys de la llei de la LSC i ara sense l’addenda al PNL
• Desembre del 2025: Què hi ha darrere de la síndrome de la privació lingüística?

Altres:

• Setembre 2024: La llengua de signes catalana juga a segona divisió, d’Alba Tebar Gutiérrez.
• Maig 2025: Per què la llengua de signes catalana no forma part del Pacte Nacional per la Llengua?, d’Alba Tebar Gutiérrez.