Quina actitud lingüística és la teva?

Hi ha molts mites falsos sobre la llengua de signes, sobretot creences ben errònies

Grup Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)
02.06.2022 - 21:40
Actualització: 03.06.2022 - 21:28
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En un restaurant de calçots i de carn a la brasa, on el fum i les olors de cebes blanques, romesco i llenya carbonitzada crea una atmosfera de caliu típicament català, entra una dotzena de membres d’una família poliglota –d’un mínim de quatre llengües–, de vuit cognoms catalans a l’esquena. S’asseuen mentre xerren en català de la Vall de Ribes i del Montseny, amb el parlar obert del Baix Maresme; demanen al cambrer el que volen per a dinar: “Posi’m escalivada i carxofes a la brasa”, “Pedimos tres vinos de la casa y gaseosa”, “También dos aguas y unas seis torradas”, “Una parrillada de carne y un plato de las tres butifarras”. La persona que havia fet servir el català pregunta “Per què bilingüitzeu?” als altres. Parlava castellà, el cambrer, responen. “I què? S’hauria de parlar català, com a llengua de casa nostra, si no anem enrere i n’afeblim l’ús.” Mutis, amb gestos de “sí”, “no”, “bé”, “no n’hi ha per a tant”.

A les Espanyes, en una meseta o altiplà, un estranger demana les claus al recepcionista en un anglès perfecte. Li torna les claus. Al darrere seu arriba amb taxi una noia catalana, directa de l’aeroport provinent de Barcelona; havia estat tot el viatge amb avió i amb taxi llegint Pàtria, de Fernando Aramburu, traduït a la seva llengua materna, el català. No s’havia fet la idea que havia de “canviar de llengua”, i diu: “Bon dia, tinc reserva en aquest hotel amb data d’entrada d’avui i sortida demà passat l’altre.” El recepcionista: “Por favor, hableme en español y bien claro.” “Ostres, perdó, no recordava que era a Espanya. Ho sento [amb les mans juntes]. Pues eso, tengo la reserva…” Mutis, amb cara de circumstàncies.

Una mestra sorda plurilingüe conversa amb una nena sorda en llengua de signes catalana també plurilingüe, en un passadís, sobre l’avi malalt a qui feia poc que havien diagnosticat Alzheimer. La nena pregunta com es pronuncia aquesta paraula. La mestra explica que hi ha costum d’intentar respectar la fonètica original dels antropònims no catalans, lletrejant en dactilologia acompanyada d’una vocalització labiofonètica: /əlzájmər/. Passa pel costat una logopeda, d’aquelles que té una visió audiofonocentrista de la sordesa, intenta signar “Bon dia” i rep la resposta en llengua de signes catalana. S’atura, i diu a la nena: “A veure, per aquí” [assenyalant amb el dit índex els llavis]. La mestra defensa la criatura: “Ja t’ho ha dit en llengua de signes, tota educadament.” La nena, intentant complaure la logopeda, canta “Bon diaaaaaaa”. Mutis, amb cares de satisfacció.

En una conversa entre dues professionals, parlen sobre una criatura sorda de dos anys i mig, que és filla de pares sords i tenen en comú com a llengua materna la llengua de signes catalana. Una de les professionals comenta: “Però no parla prou. I això que porta implant.” Mutis per part de l’altra, i la tranquil·litza: “Dona, ja parlarà. Encara està en procés d’aprenentatge; a més, ja parla en llengua de signes catalana i amb una evolució correcta. Ja ho anirà processant, que es mou en entorns amb diferents llengües!” Ara la nena parla dues llengües amb un bon desenvolupament i també la llengua de signes catalana; i més, ha començat a adquirir la lengua de signos española perquè la nova parella de la mare és de Madrid. Auditivament processa meravelles, però quan arriba a casa es treu l’implant i el guarda a la seva capseta: “M’agrada ser sorda al natural, així el cervell em descansa i el silenci em dóna pau per unes hores.” “Perfecte. Cap problema, bonica”, li contesta l’àvia, vocalitzant força i gesticulant.

Aquestes situacions tenen com a denominador comú l’actitud lingüística que un o una té d’una determinada llengua. A Catalunya tenim dues llengües amenaçades i amb una salut molt dèbil i inestable, la llengua de signes catalana i l’aranès. Sí, el català també, però per sort en una situació, malgrat tot, molt millor encara. Aquestes actituds són un factor a l’hora d’explicar les raons per les quals les llengües han anat evolucionant o han estat acceptades en contextos concrets en què conviuen diferents llengües. L’actitud assertiva i positiva és fonamental, fins i tot una prioritat. Hauríem, tots, de reexaminar quines són les nostres actituds cap a determinades llengües.

Pel que fa a la llengua de signes catalana, fa dècades que s’intenta revitalitzar i normalitzar-ne l’ús en entorns familiars i educatius de les criatures amb sordesa, com una llengua més. Encara −en la majoria dels sectors educatius− hi ha una concepció monocanal de transmissió exclusivament oral-auditiu, seguit per aspectes seqüencials i suprasegmentals (Báez, I. i Cabeza, C., 2006), amb la creença que només mitjançant aquest codi es pot desenvolupar el llenguatge i la comunicació amb el món. Hi ha una sobrevaloració de la “llengua oral” per damunt de la llengua de signes catalana, quasi perpètuament infravalorada o bé patologitzada, pel fet de ser d’una modalitat viso-gestual d’aspectes simultanis i imagètics. Báez i Cabeza expliquen que les aproximacions de la sordesa sempre s’han fet des de l’òrbita de les patologies lingüístiques amb la generalització del sord com un individu lingüísticament deficient, i el seu grau d’èxit havia de ser en funció de les seves capacitats per a la producció i comprensió oral. Aquesta actitud envers la llengua de signes s’hauria de transformar en una actitud de respecte i positiva que beneficiés tothom. L’èxit seria que els nens i persones amb sordesa esdevinguessin plurilingües, incloent-hi la llengua signada del seu territori.

La web Excepcionales explica múltiples beneficis de la llengua de signes: contribueix a processos de desenvolupament importants, millora la comprensió lectora i l’expressió escrita, augmenta el lèxic i la precisió, redueix les faltes d’ortografia, evita la privació lingüística i social. I és crítica amb la seva salut com a llengua: nou de cada deu persones pensen que la llengua de signes és important, però nou de cada deu nens sords no reben la llengua de signes. Hi ha molts mites falsos sobre la llengua de signes, sobretot creences ben errònies; la més greu és que “el signe mata la paraula”, concepció iniciada al Congrés de Milà (1880). Podem trobar, arreu del món, casos de nens i joves amb sordesa que no han rebut educació també en llengua de signes quan calia o que l’han adquirida molt tard, i que pateixen trets de la síndrome de privació lingüística i/o d’aïllament per manca d’accés complet a la informació, socialització i comunicació fluida. La llengua de signes també és una llengua facilitadora de l’accessibilitat –fins i tot cognitiva– i és inclusiva.

No ens hauríem de fixar en la modalitat, sinó en les llengües de què podem fer ús en diferents contextos, totes amb la seva validesa i funcionalitat. Com més llengües sapiguem, millor. En podem fer ús de manera indistinta, canviant l’una per l’altra de manera quasi automàtica. Cap no fa mal ni interfereix. Tot suma.

Un any més he volgut escriure aquest article per a avui, dia 3 de juny, Dia de la Llengua de Signes Catalana (LSC). Fa dotze anys de l’aprovació de la llei 17/2010, al Parlament de Catalunya. Seguim!

Marta Vinardell-Maristany, psicopedagoga i logopeda, membre del GELA

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes