On et fa mal, Catalunya?

  • A propòsit de l'excel·lent sèrie 'Històries de la primària' de TV3 i Incís Films

Martí Estruch Axmacher
13.05.2024 - 21:45
Actualització: 14.05.2024 - 16:09
VilaWeb

Ara que tots plegats ja hem entès que els programes de televisió són productes que es poden consumir quan més ens convé i ens abelleix i no un dia i una hora determinats de la setmana, us vull parlar d’una sèrie documental que m’ha agradat molt. TV3 la va emetre entre els mesos de gener i febrer i jo us animo a repescar-la al 3Cat. Després, per no semblar un alienígena total parlant de televisió dos dies després d’unes eleccions que poden significar un canvi de cicle per al país, o no, miraré de fer una connexió entre l’una cosa i l’altra, tot i que no sé si me’n sortiré.

Comencem per la sèrie. Històries de la primària retrata des de dins el món de l’assistència primària a Catalunya. A partir del material enregistrat a les consultes de quinze CAP i alguns domicilis particulars, tenim accés a la relació especial que sovint s’estableix entre metges i pacients, sobretot fora de les grans ciutats. Més que entre metges i pacients caldria dir entre metgesses i pacients, perquè la majoria de professionals que hi podem veure són metgesses i infermeres. Com apunta alguna molt encertadament, els caps de servei i els traumatòlegs encara són homes, però al món de les cures hi predominen les dones. Potser per això les emocions tenen un paper tan destacat a la sèrie.

Aquest format que combina documental i entreteniment, TV3 el domina de fa anys. El tàndem integrat per Francesc Escribano i Joan Úbeda ens va regalar sèries com Vides privades, Bellvitge Hospital, Jutjats o Veterinaris. El director d’aquesta darrera, Pol Izquierdo, també ha dirigit Històries de la primària, i abans havia fet Aeroport i Emergències. Totes comparteixen un segell de qualitat, de producte ben cuinat, sovint amb un punt d’humor, i amb històries ben travades i personatges entranyables. A Històries de la primària, les converses entre la metgessa Berta Ramis i la Teresa, una àvia de Balsareny que es riu del mort i de qui el vetlla, són antològiques.

Un dels actius de la sèrie són les imatges i el muntatge, responsabilitat en un grau més alt o més baix de la productora Incís Films. Hi ha imatges de gran bellesa, amb molts primers plans dels rostres de metgesses i pacients, i plans curts de les mans o un munt de detalls més. Al barri de Sant Roc, per exemple, abans d’una visita domiciliària ja rebem molta informació gràcies a una imatge en què es veuen les bústies de l’escala totes trinxades i un rètol fet a mà que demana de no pixar al replà. El muntatge és ràpid i picat i les històries se succeeixen l’una rere l’altra, imitant el ritme trepidant de les visites dels metges de família a la vida real.

La part més bonica, és clar, fins a arribar a les llàgrimes, és comprovar la relació de confiança que s’estableix entre pacients i curadores, siguin metgesses o infermeres. Especialment quan els pacients són gent gran i quan viuen en llocs aïllats, però no tan sols. A la consulta hi surt de tot i entre el tot hi ha molta ansietat, angoixa i por. Els pacients els expliquen intimitats que segurament no explicaran a ningú més, per vergonya o perquè no tenen ningú més a qui explicar-les. És curiós perquè la majoria de protagonistes coincideixen a dir que la seva feina consisteix molt més a acompanyar que a guarir. Guarir, sí, però encara més escoltar, acollir, oferir un espai segur, agafar la mà. Per tant, han de saber medicina, però també molta psicologia i això tan complicat que és saber de la vida. Perquè moltes vegades el que fa mal als pacients no és la panxa, sinó la feina, la parella o els fills.

Com que entra en un espai habitualment protegit, Històries de la primària ens ofereix un bon retrat sobre la nostra societat i els nostres ritmes i maneres de viure. Una de les coses que més m’han impressionat és comprovar la quantitat de malalties mentals que apareixen a la sèrie. No crec que estiguin sobredimensionades, sinó que sospito que són la demostració que aquestes malalties massa desconegudes i massa vegades silenciades augmenten de manera proporcional a la nostra incapacitat per a entendre i adaptar-nos al món que ens ha tocat de viure. En un entorn en què abusem excessivament dels fàrmacs, el programa mostra clarament que sovint se’n recepten perquè justament no hi ha prou temps ni recursos per a escoltar i acompanyar. I, malgrat que una possible crítica al programa, que ha rebut el suport del Departament de Salut i finançament del ministeri espanyol d’ídem, és que presenta un panorama excessivament idíl·lic, cal dir que la reclamació de més recursos hi apareix de manera reiterada.

Llarga vida a l’atenció primària, doncs, i aplaudim-la cada dia com ho fèiem durant la pandèmia. Fins i tot si el nostre metge de família no és tan fantàstic com els que surten a la sèrie, que per alguna cosa aquests els van triar i el nostre ens el van adjudicar per quota o per atzar. Una bona atenció primària fa una funció primordial, que és evitar la saturació hospitalària, perquè molts casos s’aturen a temps o es poden tractar fora de l’àmbit hospitalari.

I com lliga això amb el país? És evident que el sobiranisme polític ha sortit tocat de les darreres eleccions. Per als qui els agradaria veure’l al tanatori, això són bones notícies, és clar: en teoria s’han acostat a l’objectiu. La resta, però, tant els implicats directes com els qui ens agradaria que recuperés la salut i el bon color de pell, potser podem aprendre alguna lliçó de l’atenció primària. Més escoltar-se els uns als altres, més empatia, més acompanyament i més treball en equip a l’hora d’establir el diagnòstic i aplicar les cures. Mai no és bo posar la bena abans de la ferida, però tampoc no volem que ens passi allò que quan fou mort el combregaren.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any