contaminació per microplàstics en el medi marí
Foto: Balma Albalat Oliver

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

L’origen del problema: la indústria plàstica

Mirem on mirem, hi trobem objectes de plàstic. Envasos, bosses de supermercat, joguines, peces d’automòbil, parts d’aparells electrònics, objectes d’higiene, peces de roba… Fet i fet, les societats actuals ja han estat denominades «civilitzacions de plàstic» com a característica essencial que les defineix. Però, probablement, si tornàrem arrere en el temps i explicàrem al premi Nobel belga Leo Baekeland que el seu invent de la baquelita (el primer plàstic sintètic fabricat en sèrie) en 1907, que tant va revolucionar la indústria química, ha acabat sent un dels problemes de contaminació ambiental més greus que patim, no s’ho creuria.

Durant el segle XX, el descobriment de Baekeland va servir de tret d’eixida per al desenvolupament i síntesi de molts més tipus de materials termoestables, també coneguts com a plàstics. Les característiques que comparteixen entre si aquests polímers orgànics (basats en estructures carbonatades) d’alt pes molecular són flexibilitat, mal·leabilitat, baixa densitat, capacitat aïllant, resistència a la biodegradació, que siguen tan poc reactius i, a més, que tinguen un preu tan baix. La gran majoria s’elaboren a partir de derivats del petroli, tot i que també n’hi ha d’origen vegetal, com alguns derivats del midó o de resines vegetals com el làtex o el cautxú. De llavors ençà, els plàstics s’han diversificat i han substituït en molts usos altres materials com la fusta, el vidre o el metall. Però no va ser fins a la dècada dels anys setanta quan els plàstics van començar a fabricar-se de manera industrial. Fins a hores d’ara, la producció ha augmentat exponencialment, a un ritme del 5 % anual (Andrady i Neal, 2009). Segons Crawford i Quinn (2017), amb aquest creixement, l’any 2050 hi haurà tants plàstics com peixos a la mar.

L’informe Plastics Europe 2018 va establir la producció de plàstics mundial en 350 mi­lions de tones en 2017 i, si la tendència actual continua, ens podem trobar un escenari de producció de 2.000 milions de tones en 2050 (United Nations Environment Programme [UNEP], 2016). El principal productor a escala mundial és la Xina, que fabrica al voltant del 50 % dels plàstics, seguida d’Europa, amb una producció del 18 %. Aquesta enorme producció anual, unida a la poca efectivitat dels mecanismes de gestió i reciclatge actuals i a l’enorme resistència a la degradació d’aquests materials, són les raons per les quals la gran majoria dels plàstics acaben abandonats en el medi ambient. Una vegada conclou la seua vida útil, només el 17 % del plàstic produït arreu del món es recicla, i d’aquesta reutilització només es pot repetir el cicle un màxim de tres vegades (Crawford i Quinn, 2017). La resta de plàstics acaben als abocadors o en la natura, convertits en deixalles que causen greus problemes als ecosistemes on es troben, a tots els nivells.

Els oceans es consideren els grans abocadors de plàstic a escala mundial. En els ecosistemes marins, els plàstics representen la majoria dels residus, entre un 60 % i un 95 % (NOAA, 2014), i d’aquests, el 80 % procedeixen de terra ferma i el 20 %, d’activitats desenvolupades en la mar. Les maneres com els plàstics entren en els oceans són variades i diverses, però principalment és a través del transport dels rius i la introducció des de la línia de costa, especialment en les zones densament poblades o industrialitzades (Rojo-Nieto i Montoto Martínez, 2017). De la mateixa manera, la tipologia i les dimensions dels plàstics condicionen enormement el seu impacte en el medi ambient i en els organismes, així com les eines que la comunitat científica utilitza per a solu­cionar aquesta problemàtica global. Els microplàstics constitueixen un dels principals reptes a què s’enfronten les agendes polítiques mediambientals i conservacionistes i, per aquesta raó, aquest article tractarà de donar una visió integral d’aquesta qüestió a la mar Mediterrània.

Què són els microplàstics?

Els microplàstics es defineixen, generalment, com a fragments de plàstic que fan menys de 5 mm (UNEP, 2016), tot i que els experts encara no han arribat a un consens a l’hora de determinar el rang exacte de mesura. El seu ús s’ha estès a productes molt més quotidians, com ara partícules exfoliants en dentifricis i productes de cosmètica (Dauvergne, 2018). D’altra banda, per a la producció de macroplàstics s’utilitzen unes esferes diminutes de resina anomenades pèl·lets. Aquests es posen en motlles i es fonen, perquè puguen adoptar la forma de l’objecte plàstic en el qual es transformaran. Els pèl·lets són un dels microplàstics més comuns en el medi marí. En la indústria química, altres tipus de microplàstics també s’afegeixen a les pintures, bé com a espessidors, bé com a abrasius, en el procés de granallatge del petroli i el gas.

La seua presència és global i ubiqua en la natura, en general, i en el medi marí en particular. Aquest fet és una conseqüència de l’enorme demanda i producció actual del plàstic, a més de la facilitat de dispersió i transport i la poca reactivitat que presenta. Per tant, s’ha distribuït pertot arreu fins als ecosistemes més remots: des de l’aigua de pluja (Dris, Gasperi, Saad, Mirande i Tassin, 2016), fins a espècies àrtiques (Fang et al., 2018) o els sediments de l’oceà profund (Woodall et al., 2014). La necessitat d’estudiar els microplàstics independentment dels macroplàstics sorgeix dels resultats de nombrosos estudis que demostren que l’absència dels segons en una zona no garanteix que no puga haver-n’hi dels primers (Blašković, Fastelli, Čižmek, Guerranti i Renzi, 2016). A partir dels anys setanta s’inicien les recerques dels microplàstics de manera diferenciada, i comencen a desenvolupar-se metodologies científiques específiques per a cobrir els buits de coneixement en aquest àmbit i definir els seus efectes específics en el medi marí (Van Cauwenberghe, Devriese, Galgani, Robben i Janssen, 2015).

Distribució de microplàstics a la Mediterrània

Els microplàstics han estat acumulant-se als oceans durant almenys quatre dècades (Thompson et al., 2004). La principal entrada de microplàstics a la Mediterrània és el transport a través dels 69 rius que hi desemboquen, dels quals els més importants són el Nil, el Po, l’Ebre i el Roine. Aquests rius transporten microplàstics procedents de les activitats que es realitzen a terra ferma, i la quantitat és major com més gran siga la densitat de població i el nivell de desenvolupament tecnològic dels nuclis urbans associats. A més, la presència o absència de sistemes d’aigües residuals, així com si aquests inclouen mecanismes de retenció de microplàstics, influirà enormement en el volum que acabarà a la mar. Un estudi estimà que durant l’any 2000 es van abocar 3,5 kilotones de microplàstics a la Mediterrània, els valors més elevats en comparació amb altres mars europeus (Siegfried, Koelmans, Besseling i Kroeze, 2017). Aquests màxims són conseqüència no només dels factors associats a les activitats que els produeixen, sinó també de les característiques particulars de la Mediterrània, que és una mar semitancada i, per tant, els processos d’acumulació de microplàstics dins de la seua conca es veuen afavorits per la baixa circulació de les aigües.

Una vegada a la mar, els microplàstics tendeixen a acumular-se a la línia de costa, des d’on es dispersaran a mar obert a través de l’onatge, els corrents marins, el vent i el transport vertical en la columna d’aigua. 

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Balma Albalat Oliver. Tècnica i educadora ambiental. Graduada en Ciències del Mar per la Universitat d’Alacant.

Què és Mètode?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.