L’obrera i el pèsol

  • La Mary era diferent, ella duia pèsols secs i una sarbatana i, zzzzip!, bufava fort i t’enviava aquell llegum diminut directe contra el vidre, plinc!

Tina Vallès
06.06.2024 - 21:40
Actualització: 07.06.2024 - 10:03
VilaWeb
Mary Smith, dona despertador a l’East End de Londres, en plena feina amb la sarbatana. Fotografia de John Topham.

Hi va haver una època en què et podia despertar un pèsol, un pèsol sec. Tu dormies com un soc, esgotada de treballar una infinitat d’hores a la fàbrica fent una feina mecànica, i de cop i volta senties un plinc! al vidre de la finestra. Ja era l’hora de llevar-se per tornar a anar a la feina. Potser sorties del llit en sentir el segon plinc! i llavors guaitaves per la finestra per confirmar que ja t’havies llevat. Fins que no treies el cap, els pèsols secs anaven insistint contra el vidre. Bon dia, Mary!”, i aquella donassa reprenia el seu camí cap a la finestra següent. Eren els anys vint, vivies a l’East End de Londres i el sol encara no havia sortit. Pensaves: Quan em jubili, jo també em trauré un sobresou amb la sarbatana.” Intuïes que devia tenir un no-sé-què de plaer pervers, això d’interrompre el son dels teus veïns. 

La majoria de persones despertador (knocker-up, en dèieu a Londres) eren o jubilats o policies fent la ronda i traient-se un sobresou. Al segle XIX, amb la Revolució Industrial, van arribar els horaris, fins llavors tothom es llevava o amb la primera llum del sol, o amb el cant d’un gall o amb les campanades de l’església del poble. Però si havies de ser a la fàbrica a una hora concreta, necessitaves llevar-te sempre a la mateixa hora i no podies encomanar la teva sort a un astre, una au o un tocacampanes. Molts dels que es dedicaven a encendre i apagar l’enllumenat públic també feien de despertadors, eren com una mena de serenos al revés, apareixien a primera hora, de matinada, i rondaven pels carrers on vivia la classe obrera. La majoria tenien unes vares llargues amb les quals picaven al vidre de la finestra de qui calia despertar. Però la Mary era diferent, ella duia pèsols secs i una sarbatana i, zzzzip!, bufava fort i t’enviava aquell llegum diminut directe contra el vidre, plinc!, i tornem-hi que no ha estat res. 

Pèsols secs, cacauets o pedretes, envia la Mary Anne Smith Moore contra les finestres dels treballadors i treballadores de l’East End de Londres, i cobra sis penics la setmana. Els cabells recollits en un monyo baix, un serrell mig protegint-li la mirada, un cos generós sota una camisa i una faldilla llarga fins als peus, una rebequeta de llana amb butxaques, butxaques plenes de pedretes, cacauets i pèsols, una mà a la cintura i l’altra a la sarbatana, un bufit fort cap amunt i un londinenc més que es lleva per anar a treballar. A les tres es lleva la Mary. Podràs llevar-te tan d’hora?

Un d’aquells policies que feien la ronda pels carrers de l’East End era John Topham (1908-1992), que sempre s’enduia la càmera i feia fotos d’escenes quotidianes dels seus convilatans. En John tenia amb prou feines vint anys quan va capturar la Mary Smith en plena feina al carrer. Va ser la primera foto que li van publicar. La va vendre al Daily Mirror per cinc lliures –el sou d’una setmana i això el va fer decidir a dedicar-se a la fotografia. Del 1927 al 1973 Topham va retratar la vida normal de la gent normal”, com deia ell mateix. 

Però qui desperta la Mary Smith? Hi ha una altra senyorassa amb sarbatana i pèsols que es dedica a despertar les persones despertador? Diuen que la Mary es lleva a les tres i que treballa incansablement fins que té tothom despert. Les butxaques de la jaqueta donades pel pes dels pèsols, quants en fa servir cada dia? Quanta gent ha de despertar? Fa diana a la primera? Quantes vegades hi ha d’insistir fins que guaiten i li asseguren que s’han llevat? La Mary té un mapa dels carrers per on passa i de les finestres on ha d’enviar pèsols, amb noms i hores, tot ben apuntat i detallat. I un dia es va creuar amb en John, aquell jove policia que ho fotografiava tot. 

Sis penics per llevar-te de nit, caminar amunt i avall pels carrers foscos i bruts de la ciutat, tenir punteria i bufera i no perdre ni un minut entre finestra i finestra. Cinc lliures per una foto de vida normal”. Però què és la vida normal? Llevar-te que encara és de nit per anar a la fàbrica a repetir gestos i accions durant més de vuit hores? Matinar més que ningú per encendre els llums de la ciutat? Fer la ronda amb una càmera sempre a punt? Bufar la sarbatana davant d’una infinitat de finestres cada dia? Des que no ens desperten ni sols, ni galls ni campanes, en podem dir vida normal?

Tu ja no et llevaràs a les tres per fer com la Mary. Quan deixis la fàbrica, ja hauran arribat el rellotge despertador i l’enllumenat elèctric als barris obrers de Londres i ho haurem confiat tot a les màquines. A tu, però, et despertarà la llum del sol i encara sentiràs aquell plinc pesoler, el sentiràs perquè el tindràs a la memòria, i l’explicaràs als fills i als néts i acabarà sent un conte, com el de la princesa i el pèsol, però aquí ella és obrera i el pèsol no és que no la deixi dormir des de sota d’un munt de matalassos, és que la desperta amb un plinc a la finestra. Àvia, explica’ns el conte de l’obrera i el pèsol. Que no és cap conte, que això va passar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any