24.02.2025 - 20:00
Friedrich Merz, eufòric, va dir ahir al vespre, després de saber els resultats electorals: “Hem de tornar a ser capaços d’actuar ràpidament i correctament a escala nacional per a ser presents novament a Europa i perquè el món vegi que Alemanya torna a ser governada d’una manera fiable.” La paraula clau és “ràpidament”. Aquest matí la borsa de Frankfurt ha obert a l’alça, com es preveia, però sense demostrar gaire entusiasme. I al tancament, tampoc. L’euro, en canvi, mostrava més optimisme, perquè ha tocat màxims d’un mes amb el dòlar. En el fons, la recança sobre la “gran coalició” que es dibuixa a hores d’ara per a governar es torna a fer present en la memòria dels analistes i inversors, ben entès que ara pot ser diferent, perquè el pes de la CDU serà molt més important que les altres vegades en què ha governat conjuntament amb l’SPD.
Tots els analistes veuen ben clar que el nou govern haurà d’encarar amb urgència un problema que no admet espera: treure l’economia de l’estancament. La realitat ens diu que, durant l’any 2024, el volum de l’activitat econòmica alemanya ha baixat d’un 0,2% i la de l’anterior, d’un 0,3%. És obvi que els pilars del creixement de l’economia alemanya han sofert una erosió progressiva aquests darrers anys, perquè es basaven, sobretot, a disposar d’una energia barata (russa) i en la premissa d’un món globalitzat i estable, en què el comerç era relativament lliure i consentia de fer unes exportacions elevades. Aquest binomi ha permès als alemanys de ser durant molts anys el gran motor d’Europa. Però avui aquests dos pilars trontollen.
El primer ja va començar a patir després de la crisi financera del 2009, i es va accelerar definitivament amb la invasió russa d’Ucraïna, que va portar a la fi de l’energia barata, un factor clau per al seu model d’indústria. Pensem que el 2020 el 55% de les necessitats de gas de la seva maquinària industrial van ser cobertes per Moscou. A partir d’aquell moment, un combinat energètic mancat d’estabilitat s’ha anat traduint en uns preus de l’energia molt més alts, cosa que li ha restat competitivitat en alguns sectors. Això ha obligat, fins i tot, a reduir producció en els més assedegats d’energia.
En les exportacions, el context internacional també ha canviat per a Alemanya. La Xina, que tradicionalment era una de les principals destinacions dels seus productes d’alt valor afegit, no solament ha reduït les comandes, sinó que s’ha convertit en un competidor en els altres mercats. Arran de la feblesa de la demanda interna, la Xina, per mirar de mantenir la producció del país, ha optat per accentuar encara més l’orientació cap a l’exportació, amb productes barats i àmpliament subvencionats.
El fet és que avui, en els sectors de l’automoció o les tecnologies netes, per exemple, la indústria xinesa competeix directament amb l’alemanya. Ara com ara, la disminució de les exportacions d’aquests productes a Pequín ha dut un impacte negatiu de 0,5 punts en el PIB de la indústria manufacturera alemanya, el 20% de la qual es basa en l’automoció. I tot això passa en un moment de forta crisi del sector, sobretot per l’entrada al mercat dels cotxes elèctrics produïts a la Xina, amb costs inferiors, que no solament competeixen amb els models europeus, sinó que amenacen de deixar obsoleta una part important de tota la indústria vinculada a la producció dels components automobilístics.
El problema que entoma el nou govern és molt gros. I ve de lluny. Els qui van parlar molt clar sobre la situació, fa un parell de mesos, van ser els anomenats “cinc savis”, és a dir, els components del Consell d’Experts Econòmics del govern d’Alemanya, que tenen un gran prestigi. En el darrer informe, es van demanar què calia fer per sortir de l’estancament. I la resposta va ser contundent: “Fa massa temps que no fem els deures, ni el govern ni les empreses. Cal avançar decididament en la modernització del nostre país.”
I com cal fer-ho? Vet aquí el camí que apuntaven: reactivar les inversions, especialment en tres àmbits: infrastructures de transport, defensa i educació. “Els polítics –van dir– solen donar poca prioritat a les despeses públiques orientades al futur i han estat massa febles de fa molts anys.” La raó és clara: és un comportament habitual entre els polítics d’arreu respecte de les inversions que donen fruit a llarg terme, molt més enllà dels terminis electorals.
D’acord amb els cinc savis, per esquivar aquest obstacle, inherent als polítics, “cal prendre mesures institucionals preventives, destinades a derivar de manera determinant una part suficient de les inversions cap a aquests sectors, per tal que superin el termini electoral”. L’informe proposa que, per al transport, es creï un fons especial; per a la defensa, una quota de despesa –per exemple, l’objectiu del 2% del PIB de l’OTAN–; i per a l’educació, una quota de despesa per alumne.
Anirà per aquest camí el nou govern? Els mercats financers, que són un bon termòmetre anticipat, tenen dubtes sobre el pas previ que cal fer i que és el desllorigador. Fa temps que es qüestionen si el nou govern serà capaç de revisar (o anul·lar) el gran obstacle de la barrera a l’endeutament, establerta durant la crisi financera del 2009, amb l’objectiu de garantir l’estabilitat financera del país.
Recordem que el govern federal té un marge estructural d’endeutament estrictament limitat, és a dir, independent de la situació econòmica. En concret, això vol dir que l’endeutament net màxim permès es limita al 0,35% del PIB, una proporció considerada insuficient perquè Alemanya pugui satisfer unes necessitats d’inversió creixents.
Sobre aquest punt, que realment és clau, fins i tot hi ha qui es qüestiona si una coalició entre CDU-CSU i SPD renegarà de les decisions pròpies, perquè era la coalició que governava quan es va aplicar aquest fre. Molts analistes es demanen si, al cap dels anys, hauran pres consciència del problema que significa mantenir avui aquesta barrera a la despesa pública. Les coses han canviat molt de llavors ençà. Merz apuntava en el programa que volia aixecar la barrera, però una cosa és allò que es diu durant la campanya i una altra quan es governa. És evident que cal més inversió pública, ara mateix. No perquè ho diguin els cinc savis, sinó perquè sembla de sentit comú. Però aquestes decisions a Alemanya acostumen a ser molt lentes.
I, per si tot plegat fos poc, ara s’hi afegeix la política agressiva del president Trump, que pot tenir conseqüències addicionals, i molt importants, per a l’economia alemanya. Trump sembla convençut d’augmentar els aranzels per reduir el dèficit comercial amb Europa. I a la Unió Europea el país que més exporta als EUA, en valor absolut, és Alemanya (157.732 milions d’euros). La imposició d’aranzels del 10% o, fins i tot, del 25%, pot tenir un impacte sense precedents en l’economia d’Alemanya. Només el 2023, va registrar un saldo positiu en el comerç amb els Estats Units de 85.800 milions d’euros. Hi va exportar uns 400.000 cotxes. Això, ben segur, per la mentalitat que avui domina a Washington, ha de ser vist com una heretgia econòmica, que cal castigar.
Ara falta tan sols esperar i parar atenció a dues bandes. A l’alemanya, és clar, per a veure quin és el pla de Merz per a formar govern; i a l’americana, per a seguir de prop què es treu de la màniga Donald Trump, com més va més imprevisible i perillós.
