O menjar o lloguer: tot no pot ser

Com pot ser que es naturalitzi el desequilibri, talment com si la seva existència en creixement fos cosa de la sort o la fatalitat

Núria Cadenes
19.10.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Les dades semblen fredes, de vegades, i potser atabalen, i fins i tot propicien que, també de vegades, hi passem de llarg: percentatges, gràfics, tant coma tant més que l’any tal, tant coma tant menys que tal. Les dades semblen fredes però són persones. Persones concretes amb les seves dèries i les seves esperances i els seus patiments. Persones que ja no es poden permetre un menjar amb carn o amb peix cada dos dies. Persones que no poden mantenir casa seva amb una temperatura adequada. Persones que ja no arriben a final de mes. Aquest era el titular de premsa, l’altre dia, precisament: gairebé la meitat dels valencians ja no arriba a final de mes.

Gairebé la meitat.

Com que tenim el país compartimentat en administracions autonòmiques, les dades també se’ns esbiaixen a trossos. Però, així i tot, esgarrifen. Sense cap pretensió d’exhaustivitat, que depassaria de llarg la intenció d’aquest article: avui, ara, més d’un milió i mig de persones en risc de pobresa o d’exclusió social al País Valencià, mig milió de les quals ja es troben en allò que qualifiquem de “pobresa extrema”. A Catalunya, les darreres dades parlen de gairebé dos milions de persones quant al risc, set-centes mil de les quals en pobresa extrema. Màxims històrics, deien els informatius. Quin rècord tristíssim. Viure amb 278 euros el mes per persona en una família de dos adults i dos infants. Haver d’escollir entre comprar menjar o pagar el lloguer.

Cada any, cíclicament, tard o d’hora ens arriben. Elles. Les dades. Perquè hi ha una data que ho propicia (el Dia Mundial per a l’Eradicació de la Pobresa, fa no res, que estranya deu ser la cosa que no tingui el seu dia), o un informe, perquè les entitats que s’hi dediquen han fet un estudi nou, cal tornar a avisar, a alertar, la situació és greu, i crònica, insuportable.

Cada any arriben les dades i cada any en fem notícia. Ara quan s’acosti Nadal potser una mica més. I és important l’advertiment, estendre la consciència, la solidaritat. Només que potser valdria la pena aturar-nos un moment, individualment, col·lectivament, i prendre perspectiva. Vull dir que, si no, correm el risc de centrar l’atenció, tota l’atenció, en els símptomes i no en el fons. Entenguem-nos: no vull dir amb això que no calgui abaixar la febre, atendre el dolor concret, concretíssim, de qui es queda sense casa, de qui ha de recórrer al menjador social perquè si no, amb aquest sou de misèria i amb dues criatures, és que no pot ser, no pot ser. És a dir, sí, és clar, calen ajuts, avui, ara: el preu de la llum i els lloguers disparats i el coi d’inflació que fa que tot s’apugi menys la nòmina, si és que en tens (diguem-ne nòmina o diguem-ne els diners que pots fer que entrin a casa). Però és que el debat no hauria de quedar-se aquí on sembla que es manté ara, quins ajuts socials (generals o específics), quins impostos (quins s’apugen i quins s’abaixen i per a qui). Com si la màxima proposta de qui es declara d’esquerres però molt d’esquerres fos augmentar la fiscalitat als rics, aquesta gran audàcia. Oblidant o obviant (això cadascú s’ho sabrà) que l’elefant que hi ha a l’habitació no són pas els ajuts ni la fiscalitat sinó el com pot ser, o, més exactament, el no hi ha dret: com pot ser / no hi ha dret que els (pocs) rics siguin cada vegada més rics i els (molts) pobres siguin cada vegada més pobres.

Que els uns guanyin força mentre els altres perden drets.

Com pot ser que es naturalitzi el desequilibri, talment com si la seva existència en creixement fos cosa de la sort o la fatalitat. Com pot ser que es normalitzi la reclamació de la implantació dels convenis d’empresa per sobre dels col·lectius (que negociïs tu amb l’amo en comptes d’interposar-hi la força dels sindicats: ahà). Com pot ser que es normalitzi que el jovent treballi a canvi d’un sostre per a dormir (sense sou, sense seguretat social, sense res però molt cool perquè ets en un hostel de Barcelona, somriures i coloraines i wifi, què més vols?). Com pot ser que etcètera? Perquè és que escric això, els convenis, el treball sense sou, com a exemples i metàfores del conjunt. D’aquesta inacceptable normalització de la desigualtat. De la pobresa.

Ovidi Montllor cantava, ja fa molts anys, el “Va com va”, i era una descripció. Real, crua, a l’estil Ovidi: “Si jo no en tinc per mi i tu no en tens mai prou, va com va”. Si no fos pel final, ens serviria per a l’ara mateix. El final, la clau, quan l’Ovidi per fi allargava la veu i deia: “Va com vull, com volem”.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes