Què en fem, de la vida que hem viscut? La convertim en relat, la deformem amb la memòria, la salvem escrivint-la? És una de les preguntes que travessa Nu, de Carles Cortés, un llibre que obliga el lector a mirar de prop la relació sempre incòmoda entre experiència i escriptura.

La literatura catalana contemporània ha explorat la memòria, la vida íntima, el territori i la construcció del jo. Nu, de Carles Cortés, s’inscriu en aquest horitzó amb una proposta pròpia: el dietari com a espai on l’experiència, el desig, la cultura i el pas del temps prenen forma literària. Publicada per Vincle Editorial, una de les editorials valencianes que amb més coherència ha optat per una narrativa de qualitat allunyada de les modes passatgeres, l’obra es destaca per una voluntat literària que transcendeix el relat autobiogràfic i converteix l’experiència en matèria de reflexió.

El nom de Teseu remet a l’heroi atenenc associat al laberint, al Minotaure i al fil d’Ariadna: una figura que la tradició clàssica vincula al pas per la prova i al retorn transformat. El Teseu de Cortés travessa un laberint íntim fet d’amors, sexe, lectures, viatges, amistats i contradiccions. Tot allò que viu passa per un procés permanent d’elaboració personal. Aquesta actitud determina el conjunt de l’obra i hi confereix una densitat intel·lectual que la distingeix d’una bona part de la narrativa actual.

La joventut que retrata Nu és marcada per una fam de vida que es manifesta en múltiples àmbits: els afectes, la sexualitat, la universitat, els viatges, la descoberta dels altres i la necessitat de trobar un lloc al món.

La formació cultural també té un pes decisiu en el dietari. Llibres, música i referents clàssics formen part de la manera com Teseu construeix la seva mirada. El viatge a Grècia, la bellesa de l’antiguitat i la figura d’Antínous situen el desig en un horitzó cultural més ampli. En Nu, l’educació sentimental és també una educació cultural.

Un dels grans encerts de Nu és la manera com incorpora el sexe a la narració. Les escenes sexuals aporten cos a una obra molt construïda sobre la consciència i recorden que la vida de Teseu també es decideix per mitjà del desig. Aquests episodis formen part de l’energia del llibre: aporten veritat, vulnerabilitat i una fisicitat que impedeix que l’obra es refugiï exclusivament en la reflexió i en la memòria. Els homes que passen per la vida de Teseu no funcionen només com a personatges secundaris, sinó també com a figures decisives d’una educació sentimental que acompanya tot el llibre.

L’encert principal, tanmateix, rau en la construcció del protagonista. Cortés evita la temptació de convertir-lo en una figura exemplar. El protagonista és brillant, intuïtiu i sensible, però també excessiu, absorbent i profundament egocèntric. La seva mirada dels altres sovint és condicionada per la necessitat d’explicar-se a si mateix. Aquesta combinació de lucidesa, vulnerabilitat i contradicció és la que li atorga una veritable consistència literària. Els personatges memorables no es destaquen necessàriament per les virtuts, sinó per les contradiccions.

L’obra adquireix una força especial quan aborda el pas del temps. La distància entre el jove que escriu i l’adult que rellegeix es converteix en un dels grans temes. El temps no apareix només com una successió cronològica d’esdeveniments, sinó també com un mecanisme de reinterpretació. Els records canvien de significat, les experiències revelen matisos que havien passat inadvertits i les certeses juvenils són sotmeses a una revisió constant. Aquesta operació confereix al llibre una profunditat que transcendeix una lectura estrictament generacional.

En un moment en què una part de la narrativa tendeix a privilegiar la velocitat, l’efecte immediat o la simplificació psicològica, Nu reivindica la complexitat. L’obra exigeix un lector disposat a acompanyar una consciència durant un llarg recorregut vital. A canvi, li ofereix una experiència literària poc habitual: la possibilitat d’assistir a la formació d’una mirada.

Aquest és, probablement, el valor més perdurable de l’obra. Carles Cortés ha escrit un dietari que explora la relació entre vida i escriptura, entre experiència i interpretació, entre joventut i memòria. Però, per damunt de tot, ha construït un personatge que converteix el món en una pregunta permanent. I potser aquesta és també la pregunta que el llibre trasllada al lector: amb quines paraules expliquem allò que hem sigut, allò que hem desitjat i allò que encara no acabem d’entendre? Quan tanquem Nu, Teseu continua dins el laberint, però ja no hi camina sol. El lector també hi ha entrat.