Novament, respireu fort i salveu el país

  • «Si esteu cansats, respireu dues vegades i preneu-vos unes quantes hores de vacances. Si ho voleu –si això us calma–, deixeu anar renecs i jureu que n'esteu farts. Temeu per la capacitat de superar aquest tràngol sense perdre vots pel camí, que fer això segur que és bo per a la salut»

Vicent Partal
30.01.2018 - 22:00
Actualització: 31.01.2018 - 07:32
VilaWeb

En la història del procés independentista hi ha hagut moments d’una divisió greu i enorme, dies d’una tensió que semblava impossible de superar. Gairebé sempre, això ha estat conseqüència de la lluita de partits, de la voluntat d’avantposar els interessos de partit als interessos generals del país. Tots els qui volem la independència hem viscut aquestes situacions amb una gran angoixa. Però avui, precisament avui, he de recordar que, malgrat això, també hem vist com totes les situacions de blocatge eren superades, l’una rere l’altra. El periodista de La Stampa Francesco Olivo ja va explicar una vegada que la política catalana era millor que qualsevol sèrie de televisió. Va dir que els catalans fèiem ‘acords acrobàtics’ impossibles d’imaginar en unes altres circumstàncies, fora d’ací. Ell no sabia explicar-ne el perquè, però jo crec entendre-ho: no tenim cap més remei, vist el combat que ens obliguen a lliurar.

No vull anar gaire enrere. A les portes del 9-N tot va quedar en l’aire quan ERC va abandonar les negociacions. Esquerra havia investit Mas com a president en canvi de fer un referèndum d’autodeterminació al qual el president de la Generalitat va renunciar clarament per fer allò que s’anomenà un ‘procés participatiu’. Esquerra va reaccionar abandonant les converses, que van continuar CiU i la CUP. Però el fet important és que al final el 9-N es va fer i va ser la primera pedra angular, des del punt de vista institucional, del procés cap a la independència. El país va superar amb els seus vots el fangar en què s’havien clavat els partits independentistes.

Només de passar el 9-N –parlem del 2014–, el president Mas va fer una conferència en què proposà a Esquerra d’anar junts a les eleccions, amb qualsevol cap de llista, i proclamar la independència si se superava el 50% dels vots. Una setmana després, Oriol Junqueras va fer una altra conferència per a refusar l’oferta. Durant mesos i mesos la tensió entre tots dos partits va ser enorme i tot restà paralitzat. Era l’època del famós ‘Senyor president, posi les urnes!’ pronunciat per una Carme Forcadell que actuava com a presidenta de l’Assemblea, però que venia de partit i anava a partit. Novament, no se sap ben bé com –sobretot per la pressió del carrer–, la situació es va salvar amb una nova acrobàcia: la formació de Junts pel Sí. Aquella estranya coalició aplegava Convergència i Esquerra en una llista en què el candidat a president anava de número quatre, en un gest insòlit, i era rebutjat per l’aliat necessari, que era la CUP.

I el cas és que, després de les eleccions, ens vàrem trobar tots plegats, de colp, amb una altra situació impossible. La CUP no acceptava de cap manera la presidència d’Artur Mas i semblava que ell no acceptava de renunciar al càrrec. Recordeu l’angoixa del moment, amb l’empat a 1.515 vots a l’assemblea de Sabadell, i l’acord final, que va arribar quan només faltaven dues hores i deu minuts perquè fos impossible. No em digueu que no vàreu patir…

I encara va arribar la famosa moció de confiança motivada per la negativa de la CUP a aprovar el pressupost. I els mesos llargs que van transcórrer mentre es pactava el referèndum i el compromís que va fer possible d’arribar al primer d’octubre i a la proclamació de la República. Però passant, encara, per aquella frustrant república del minut que va anunciar el president Puigdemont el 10 d’octubre i –vint-i-quatre hores abans de la proclamació definitiva– per un debat sobre si calia convocar eleccions, un debat que ja ens mostrà aquestes diferències de criteri que ara són tan vives entre ERC i Junts per Catalunya.

En aquell punt, la quantitat de desavinences i d’acrobàcies que tots havíem viscut ja era tan gran que ningú no es va estranyar que no hi ha hagués una reacció unitària al 155 i tots vàrem acceptar com si res que els partits competissen separadament i els uns contra els altres en unes eleccions il·legítimes. Competició que, no us enganyeu, és la base també de tot això que va passar ahir. No és el punt principal d’això que va passar ahir, però tampoc no podem perdre de vista el paper que hi ha tingut.

Siga com siga, ahir la unitat entre els partits independentistes es va esquerdar. Una vegada més. La decisió del president del parlament va desconcertar Junts per Catalunya i la CUP. De matinada s’havia tancat un acord complet d’investidura, govern i legislatura i de bon matí ens vàrem trobar de sorpresa amb un nou tomb acrobàtic de la situació. I ara, simplement, no sabem què passarà. Literalment. Sabem que s’ha tornat a desbocar la fera partidista i tornen a volar els insults si no ets exactament dels qui toca i tornen també les males cares i les desconfiances pertot arreu. Però, al costat d’això, no hem de passar per alt que també sabem –perquè això ho hem après de sobres– com eixir de l’atzucac. Gràcies a vosaltres.

Cal, doncs, que torneu a respirar fort i salveu el país. Des de baix. Exigint unitat i decisió, reclamant coratge. Si esteu cansats, respireu dues vegades i preneu-vos unes quantes hores de vacances. Si ho voleu –si això us calma–, deixeu anar uns quants renecs i jureu que n’esteu farts. Temeu per la capacitat de superar aquest tràngol sense perdre vots pel camí, que fer això segur que és bo per a l’equilibri mental de tots. Però, quan ja us trobeu a punt, quan hàgeu acabat el dol i superat la ràbia, aleshores recordeu per damunt de qualsevol altra cosa que el poder el tenim a les nostres mans els dos milions de votants i no aquells a qui votem. I que sense Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP, tots tres, no hi haurà independència. De manera que feu pressió en totes les direccions que pugueu –als partits, a les associacions– i actueu amb decisió, cadascú en el seu àmbit. Conscients que només el poble salva al poble i que ja hem superat prou vegades aquesta divisió interna perquè ens faça por de tornar-nos-hi a enfrontar.

 

[Les circumstàncies d’ahir em van obligar a fer un editorial d’urgència a mitjan vesprada, per comentar la decisió del president Torrent. El trobareu ací: ‘El parlament no és del TC, és de la gent‘]

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Adrià Arboix
Adrià Arboix
30.01.2018  ·  22:15

Gràcies, Vicent per aquest comentari tan assenyat i raonable en un moment particularment difícil.

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
30.01.2018  ·  22:18

Hi ha una diferència entre el que va passar ahir i les altres situacions de desacord.

Les altres vegades es partia d’una situació on no hi havia acord i tot eren maniobres de negociació per assolir un acord que cada un cercava que fos més favorable per a ell.

Ahir hi havia un acord i el President del Parlament sense encomanar-se a les altres parts, ni al seu propi partit, ni avisar a ningú, per sorpresa, el va trencar. No veig que ningú pugui tornar a confiar mai més en una persona que fa això. No el jutjo. Si a mi m’amenacessin amb el que li pot passar al meu fill potser també em fessin figa les cames. Però no jutjant-lo i no condemnant-lo, si li perdem la confiança hauria de dimitir del seu lloc.

No em preocupa el més mínim que hi hagi desacord. Estic totalment segur que el desacord es reconduirà i trobaran un acord. No tenen més remei. Hi tenen tant a perdre tots plegats, fins i tot més que nosaltres, que segur que hauran de passar per l’adreçador i posar-se d’acord. Però no poden tenir en un lloc tant crític com la presidència del parlament una persona capaç de fer això en el moment més inoportú.

Josep Usó
Josep Usó
30.01.2018  ·  22:22

D’acord. Només el poble salva al poble; però sembla mentida que encara ara queden persones en els partits polítics que no entenguen que l’enemic no es farà mai enrere. Només cal recordar les paraules de Rosa Parks. “Quan més bondat fèiem, més ens empenyien”. Doncs això. No hi ha cap més camí que continuar units. Investir al President i anar fent. És la República qui alliberarà els presos polítics. No el règim borbònic. I no crec que ningú vulga veure com s’estat anys tancats, De manera que caldrà arremangar-se i tornar a aconseguir la unitat d’acció. I, per favor, ja n’hi ha prou, que tot això no és bo per al cor.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
30.01.2018  ·  22:31

Si els partits es barallen, superem els partits. No estem intentant bastir un nou país? Doncs podem aprofitar per innovar. La gent del carrer sempre ho farem més bé que els que fins ara eren els nostres polítics.

Enric Emo
Enric Emo
30.01.2018  ·  22:36

Penso que no hi ha només diferències de partit. Crec que hi ha desconcert sobre l’estratègia a seguir.

Alex Rodriguez
Alex Rodriguez
30.01.2018  ·  22:51

No tinc dubte que tot es reconduirà i hi haurà una unitat ‘de mínims’. Els partits saben que altrament hi haurà una presidenta unionista i un retrocés de 40 anys en llibertats.

Acceptem-ho: el 155 serà una amenaça constant a partir d’ara. Ara ja hem vist que acceptar el repte i guanyar unes eleccions autonòmiques no és suficient per aixecar el 155. Qualsevol intent de fer una estructura d’estat es trobarà amb entrebancs judicials o gubernamentals.

Hi haurà independentistes que potser creuen que des d’un govern autonòmic es podràn fer construir estructures d’estat i augmentar el suport al 60% i possibilitar fer la independència. Jo no ho crec. Però sense control del terriotri odels diners la ruptura és impossible.

Són moments durs, però l’únic que ens pot fer avançar i que pot enfonsar l’estat en el seu forat és la nostra unitat. La del poble (que hi és) i la dels partits, que han d’entendre que uns van votar A i altres B, però tots van votar independència.

Alícia Larrañeta
Alícia Larrañeta
30.01.2018  ·  22:57

Hola
Soc l’Alícia i es la primera vegada que faig un escrit.
Se del cert que ens ensortirem perquè no tenim mes remei i perquè la gent del carrer lluitem per aconseguir la nostra llibertat sense qüestionar-nos qui vota que. M’agradaria tant que els nostres polítics s’emmirallessin una mica en nosaltres.
M’agradaria tant que els politics deixessin aquestes rancúnies i baralles de pati d’escola.
M’agradaria tant que la unitat entre els partits i la gent del carrer fos total. Aquests últims dies està clar que els del gobierno estaven dels nervis i ara els hem tornat a donar aire, nomes havia de sentir-los avui com paons reials inflant les plomes dient que ens han salvat.
Tots hem d’anar junts i units per aconseguir la llibertat del nostre poble. En acabar que es barallin tant com vulguin nosaltres seguirem treballant en el proces constituent i que es preparin perque aquest empoderament que estem assolint no el deixarem anar mai mes
UNITAT FERMESA COHERENCIA
SEGUIM!!

Josep-Anton Monfort
Josep-Anton Monfort
30.01.2018  ·  23:51

No diré res de nou, però sembla que a vegades a alguns els costa d’entendre les obvietats. Per la via legal espanyola no tindrem mai república i ara, amb tot el que ha passat, no tan sols autònoma. Cal dir encara que no hi ha legalitat espanyola?, que incompliran totes les seves lleis i en faran de noves per salvar la “unitat de la pàtria”, i que per això ho faran absolutament tot? Acotar el cap no alliberarà ningú de la presó ni de l’exili ni ens traurà el morrió del 155. L’única via per fer república és la desobediència a la legalitat espanyola. És el que tenen les revoltes. Evidentment això ens farà passar per un temps dur, però ni més llarg ni més dur que pretendre l’autonomia.

Finalment, es pot entendre perfectament que alguns dirigents polítics tinguin por perquè les amenaces de l’Estat són reals i segures. Qui no es vegi capaç d’assumir aquest patiment, cap retret. Al contrari, moltes gràcies pel que ha fet fins ara però, sisplau, pas al costat i que deixi la responsabilitat per algú que sí que estigui disposat a pagar-ne els costos. No cal que fem mes cabòries, tal com ho veig, no hi ha més vies que la submissió o la revolta.

Josep Jallé
Josep Jallé
31.01.2018  ·  00:11

Benvolgut director, avui em permeto la següent llicència, adreçada al migdia a diversos preocupats i sorpresos que m’ha escrit amb la pregunta de … i ara què passarà?: Maria Teresa, amigues i amics. Primer de tot recordar-vos que no s’ha anul·lat la investidura del diputat (i President legítim) Carles Puigdemont sinó que s’ha aplaçat la sessió del Parlament convocada als efectes, potestat reglada que te el President del Parlament Roger Torrent, home seriós, amb experiència, independent (ho ha decidit ell sol) i independentista, secció ERC. Mentre, és un detall, la guàrdia civil ha escorcollat la casa del primer secretari del Parlament Eusebi Campdepadrós, secció de Junts x Cat. Som en democràcia, no?.

Tot plegat fa que el temps passi …. per a tothom. I els corruptes, nazional catòlics, apostòlics i borbònics cada setmana fan més pudors, ventilant-se també ja, malgrat que tímidament, pels seus mitjans de comunicació.

Els que manen de debò, les famílies de la oligarquia mesetaria i assimilades de les rodalies, una part dins del bloc conegut per IBEX 35 i una part asseguda – aquestes darreres setmanes molt amoïnades per la posició del club del règim, de sempre – a la tribuna del Bernabeu, aquests, els que manen de debò, sempre posen dates de caducitat als seus peons, aquells que omplen les llistes dels partits polítics on entretenir-nos, regularment, per a votar fent el simulacre de hipocresia pseudo democràtica habitual, com els usos i costums. Les rutines.

Aquestes dates de caducitat, com la dels productes alimentaris, depenen molt de les condicions de l’entorn. S’acceleren quan hi ha zones calentes, perquè durant menys. Llavors cal canviar-los i, preferentment amb d’altres marques, blanques o semiblanques. Una d’elles dins l’actual flota dels B155 que van bombardejant amb explosius que, cada cop fan més llufes: Consejo de Estado, TC, etc… i les llufes que vindran.

Per tot plegat, Maria Teresa, amigues i amics, recomano calma i no estar massa pendents de l’instant, del gaussap, del moment a moment. Pujar al turó i veure la perspectiva. Allunyant el neguit amb, per exemple, música, com aquella meravella siciliana de La Taràntula. Posa-la, poseu-la, i deixeu-vos anar tot pensant que aquestes sangoneres de mil potes, les taràntules, i llurs grans xarxes no podran amb els nostres anhels de llibertat: tots podem travessar-les pels espais entre els fils i volar allà on el cor ens porti.

Mariano Ferrer
Mariano Ferrer
31.01.2018  ·  00:12

Doncs els qui ho han esquerdat que ho soldin.
Exigim als responsables del desacord que mirin a la bona gent que surt al carrer, als que són a la presó, als que són a l’exili i vegin la situació general del país, si són capaços o no de reconduir l’entesa cap a la república.
Qui no se’n vegi en cor, que ho deixi córrer.
N’hi hauran d’altres que sabran agafar el relleu de la unanimitat.

Jordi Pedemonte
Jordi Pedemonte
31.01.2018  ·  00:12

Al carrer no hi ha ningu que pugui mobilitzar res si no es pot confiar
en els que diuen que ens representen.

A casa ja no parlem del tema.

Josep Ramon Alonso
Josep Ramon Alonso
31.01.2018  ·  00:13

País o partit

Que els partits miren més pels seus interessos que pels interessos generals del país, és ben cert, una llàstima però és axis.

Però com tu be dius el poble hem de saber reconduir aquestes situacions pel be del país, que ens emprenya és també ben cert, però no hem de deixar-nos envair pel desànim ni per la mala llet que ens provoca.

No podem caure en la provocació de respondre amb violència a la violència amb que l’estat espanyol ens ataca constantment.

Les amenaces al MH President Torrent, haurien de ser contestades enèrgicament per tots els demòcrates d’arreu de l’estat espanyol i sobre tot de les institucions europees, per que el silenci és sinònim de complicitat.

Crec entreveure que intenten per tots els mitjans, empènyer-nos a una resposta violenta, per que aquestes amenaces esmentant els fills del President son d’una vilesa tal que no més de pensar-hi fan posar de molt mala llet.

Hem de desitjar que els nostres representants trobin la millor manera de contrarestar aquesta guerra bruta que practiquen des de tots els sectors espanyolistes contra l’independentisme català, per tal de que no puguem aconseguir la República.

Molt trist veure com la suposada esquerra republicana de en comú podem, s’alinea amb els partits feixistes de l’estat espanyol. Quina vergonya. Axis mai aconseguiran la República espanyola, si és que realment la volen.

Roger Civera
Roger Civera
31.01.2018  ·  00:14

Abandonar de res un retret: haver votat CUP, com molts hem fet…
Per a continuar: doncs el que va passar ahir, no va ser res, comparat amb els altres atzucacs descrits a l’editorial… de fet l’error recau en no haver-ho acordat, però la jugada no és pas dolenta:
1a- Paralitza els temps. Torrent ha complert amb el termini dels deu dies per a CONVOCAR ple d’investidura, però com no s’ha VOTAT no comença el termini de dos mesos per a tenir president. I com el president no pensa baixar del burro…
2a- això a la llarga els posarà nerviosos, a comparació de lo contents que estan ara.
3a- això ens donà temps per a iniciar reformes (per exemple del reglament del parlament), que sempre seràn tombades per el constitucional però contribuiran a fer entrar al sistema en bucle.
4a- els obliga a fer sentències que més tard se’ls poden tornar en contra als tribunals internacionals (que ningú dubte que això hi arribarà).
5a- els obliga a continuar amb un 155 que no els es grat (en quant a gestió)…
6a- i un bon dia per mitjà del constitucional o el mateix govierno convocarà de nou eleccions… que tornarem a guanyar!!!
BUCLE INFINIT FINS QUE PETE

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
31.01.2018  ·  01:09

TRANQUILS, QUE HO ESTEM FENT BÉ. NO PENSEM COM A ESPAÑOLS.

TINGUEM CRITERI PROPI I PERSPECTIVA A TÈRMINI MITJÀ. PACIÈNCIA. ESTEM PODRINT AQUELL ESTAT. ELLS TENEN LA SINDROME DEL “PROCÉS”. QUASI DIRIA QUE PATEIXEN UNA CERTA “SÍNDROME D’ESTOCOLM”.

NOSALTRES A MENEJAR EL TEMPS AL NOSTRE ANTULL I CONVENIÈNCIA.

HI REEIXIREM I QUE NINGÚ AFLUIXE.

HO ACONSEGUIREM SEGUR. NERVIS I NEURONES D’ACER.

AHIR DEIA AÇÒ I HUI M’AFERME:

Un altre moment de “veritat” per a España i els seus sequaços. No per a nosaltres !

Com diria aquell personatge de “La que se avecina”: mente fría !

Nosaltres -tranquil·lament- ens cal fer-los caure. Estan neguitosos. Tothom en parla. He estat 4 dies a Euskadi i tothom ens feia referència en sentir-nos enraonar entre nosaltres. Molts en contra nostra. Allà no parla euscara ni déu. Allò és un bluf.

Qualsevol barri de València parla més català que en tot Donosti junt i encontorns, euscara.

A Donosti, eh, no pas a Gazteiz !

M’agrada desenmascarar eixa “basquitofília” que hi ha al Principat.
Darrere d’un basc qualsevol sempre s’amaga un bon español en potència.

Vicent, quan comentaves la metàfora d’allò del transatlàntic dins d’una riera que no podia virar, no arribava a capir tot el sentit que tenia a propòsit dels tribunals d’injustícia.

Ara se’ns en fa palès. La pròpia inèrcia i la manca d’espai per a girar els fa que només puguen espitjar cap a endavant i a tota virolla.

És la teoria/praxis de Pablo Picasso que els crítics volien “enquadrar-lo” en un estil, i quan ells havien cregut que ja el tenien atrapat i escandellat, la “cabra picassiana” ja havia botat a una altra penya.

Al contrari del que hom demana, jo jugaria amb el nostre aliat actual que és el TEMPS. Sense perdre l’esfèrica mai, tocant la gespa i al primer toc. Sempre avançant-nos-hi.

Amb astúcia, dominant l’esfèrica i mentrestant posaria paral·lelament judicis en el Tribunal de Den Haag ( La Haia) per a anar judicant els responsables de l’Estat Español, que proposa el Col·lectiu Praga.

És a dir, jugar a tombar l’estat ocupant amb la pròpia força i que s’estimbe tot sol sense haver-nos d’embrutar gens ni mica.

I així li guanyaria la posta a l’Antoni Puigverd sobre que no hi haurà xoc de trens amb què vaig reptar-lo fa una foltracada d’anys. Drama-bufa contra dario-foïsme profund.

No perdem mai el somriure murielià.

Amb el somriure, la nostra victòria. I la seua derrota.

Els cal una nova generació del 1898. És per bé d’ells i la seua literatura no-nacionalista.

Ser intel·ligents i fer que l’estat espaÑol tot sol s’estimbe al final del penya-segat on acaba la riera, i avall !

KRLS no ha d’aparèixer per a res per Barcelona. I donaria certa prioritat a gent múrria i desvergonyida de la CUP que encara fan més tírria a l’espaÑolada.

La qual cosa enervaria les forces anticapitalistes i transformadores a España, tot creant-los un conflicte social al si d’Españistan.

Mentre nosaltres controlem el joc, l’economia subsidiària española estreny encara més llurs súbdits.

La proposta de traure un President a les ordres de KRLS que proposava en Gomà a partir de la “jugada” d’Eduard Voltes, em semblaria ideal per a traure’ls de polleguera.

I mentrestant la República proclamada i van perdent per 2 a zero (La proclamació i la derrota en les urnes del Desembre).

Ells són als que caldrà que ataquen i deixaran flancs oberts sense defensa i allà és on nosaltres hem d’atacar.
No és que no controlaran el Principat però, sinó que cal crear-los el brou de cultiu per a que no puguen controlar ni tan sols el seu propi territori nazional.

I ja no podran “tapar” la “Corrüptia madrilenya” amb “el procés” amb tot el problemot que se’ls acosta, puix quan els iaios no puguen cobrar d’ací a tres mesos. Allò començarà a petar 🙂

I llavors botaran contra els poders fàctics tots aquells pressumptes votants de l’IBEX-35 contra ells en batalla campal.

Com ens va ensenyar el gran Josemari Aznar y Lopes: cal trencar españa però allà dins mateix. Que rebente al ventre del poder de Màdrix, àlies España.

Europa i el món, llavorsm aplaudirà la victòria de David sobre Goliath.

Sense embrutar-nos-hi, eh !

SOBRETOT SI CONTROLEM EL “TEMPUS” TENIM LA GUERRA GUANYADA, COM DIEM EN LA PILOTA VALENCIANA: ARA VA DE BO !

Consol A
Consol A
31.01.2018  ·  06:10

Sembla estrany que a voltes els polítics tinguin tan poca visió política. També és cert que en aquest procés algunes vegades han estat genials.

Jordi Torruella
Jordi Torruella
31.01.2018  ·  07:03

Tant ERC com JxX són una colla d’irresponsables. Estan contínuament amb batalles de partit que puc arribar a entendre però el que és intolerable és la falta de respecte cap al poble Català cada vegada que a última hora canvien de rumb, sempre amb visió partidista, mai amb visió de República. A continuació, després de constatar el desastre de la seva deriva, inteneten corregir-ho però el mal ja està fet. Siusplau, que facin el favor de madurar d’una vegada. Que prenguin nota de la CUP.

Ignasi de
Ignasi de
31.01.2018  ·  07:06

El president del parlament no està en condicions personals de seguir en el càrrec. Crec que hauria de donar un pas al costat.

Francesc Clarà
Francesc Clarà
31.01.2018  ·  08:31

Molt d’acord amb el que diu en ESTUDI D’ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP, i felicitats per aquest català de València tan bonic i viu amb que escriu !!!

Sílvia Fortuño
Sílvia Fortuño
31.01.2018  ·  08:42

Bon dia.

Trobo l’editorial d’avui el trobo un poc paternalista.

Altrament, em sumo al comentari d’Ignasi de

Josep Planas
Josep Planas
31.01.2018  ·  08:42

Hi ha actituds no haurien de ser veritat en aquesta guerra des de l’acció no violenta en Peu de Pau.

No hauria de ser ver que el representants amb veu de l’ANC desmobilitzin la gent del carrer. Ahir calia restar d’empeus, amb més presència i no pas influir en generalitzar el desàmim amb una trista retirada.

Ramon Vilardell
Ramon Vilardell
31.01.2018  ·  08:55

Que content que estic de no haver votat ERC!… En Roger Torrent desconvocant el ple, en Tardà dien “que si cal sacrificarem en Puigdemont”, en Junqueras felicitant a n’en Torrent per haver suspès la sessió d’investidura… Si volien intentar desunir l’independentisme no podien fer millor intent. Ahir era el dia del desacatament, no el de “guanyar temps”; quin temps i per a què? Que per ventura no estan prou clares i madures les coses? Les proves de que Espanya ha deixat de ser un estat de dret són suficients i palmàries, no ens calen més; tenir-ne més no afegirà ningú més al nostre bàndol: ni a Catalunya, ni a Espanya, ni a Europa. A vegades dubto del QI d’ERC, la veritat.

Albert Miret
Albert Miret
31.01.2018  ·  09:02

No és tant si tocava o no tocava paralitzar la presa de possessió fins a un moment que pot ser més oportú (val més ser optimista), com el fet de fer-ho d’amagat i sense pactar-ho prèviament. No sóc partidari de l’assambleïsme, perquè sempre el procés per a escollir és més llarg que la realització d’allò que es discuteix, però entre poc i massa. Hi ha coses que no es poden fer sense quòrum. Tot això no obstant, no tindria una gran importància si entre els partits independentistes existís una cosa molt estranya en la política, encara que indispensable en qualsevol activitat humana. Se’n diu CONFIANÇA. Hi ha gent, sobretot els grans negociants, que diuen que sense confiança no hi pot haver ni negoci, ni oci, i jo m’ho crec fermament, i a més me’n foto de les mentalitats recargolades que em diuen il·lús, però que mai arriben a cap fí. Em fa simplement riure per no plorar, veure com els aparats dels partidets es barallen ferotgement per a ocupar els millors llocs en una carrera que ningú ha guanyat, i que justament per culpa de les baralletes absurdes, potser mai ningú la guanyarà. I em fa plorar de ràbia veure la immensa estupidesa i manca de respecte al poble que signifiquen les pugnes parvulàries que curiosament, cada vegada se celebren quan l’enemic ens està a punt de trepitjar. Potser és que us neixen bolets de l’altre bàndol? Crec que de seguir així, no tardarà gaire a produir-se el fet que els abandonem al costat del camí, i els del poble aprenguem a caminar sols, però segurs i sense xorrades cap a la República que aquests s’estan jugant als daus cada dia.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
31.01.2018  ·  09:10

D’acord totalmente amb Joan Ramon Gomà.
Quina pena el que ha fet en Torrent, sense avisar ningú en una situació tant delicada… i per a mi ja no és el President del meu Parlament.
Espero, de tot cor, que en Roger Civera tingui raó.

Jordi Pedemonte, tens raó. A mi també se m’està acabant la paciència.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
31.01.2018  ·  09:13

Vull pensar que aquest moment on sembla que perdem sigui per refer-nos i sortir més forts d’aquesta situació tan difícil com és tenir la presó davant dels nassos pel que pots dir o fer.
Coratge i poble, tots a una exigint democràcia. Nosaltres també tenim la ment colonitzada per tants anys de repressió i fer el canvi a una ment amb resposta d’estat no és fàcil…nosaltres també ens equivocarem sovint en el nostre pensar.
Endavant república. Llibertat presos polítics i exiliats.

Teresa Puig
Teresa Puig
31.01.2018  ·  09:16

Ahir quan me’n vaig anar a dormir estava tan enfadada que vaig decidir que no llegiria res avui, que aniria a la plaça del rei com cada dimecres i que ja hi tornaria. El que ha fet ERC no té nom. Seguirem, però és ben trist com ens tracten.

Joan Cintero
Joan Cintero
31.01.2018  ·  09:26

Com sempre, un magistral sumari de les diferentes etapas criticas pasadas, amb un excelent analisi de les diverses tensions sofertes i una magnifica conclusio final.
Moltes gracies per aquest minucios treball de un periodisme rigoros que ens permet viatjar per els fets i les seves emocions consecuents.
Jo intento per la meva part, situarme en un punt de perspectiva general i orientarmecen el mig-llarg plaç, en la confiança de que les coses elles solesvse aniran colocant solas en el seu espai correcte

Oriol Ribera
Oriol Ribera
31.01.2018  ·  09:27

Cinisme descarat en les paraules del president de la mesa,
👎👎👎👎👎👎👎👎👎👎👎👎
-si-el-president-puigdemont-es-va-poder-presentar-a-les-eleccions-ha-de-poder-ser-investit/
Esta tot dit
🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗

Tomàs Mulet
Tomàs Mulet
31.01.2018  ·  09:35

Gràcies Vicent, per esperonar-nos a reaccionar.

Jo demanaria a ERC que deixi de fer declaracions contradictòries mitjançant els seus membres, ara un després un altre. Ja fa massa mesos que dura la broma, no vé d’ara.

Puc respectar que tinguin diferències de rivalitat política, però no puc acceptar que no tinguin l’alçada de mires que el país els reclama a crits. Es que no us adoneu de l’espectacle que oferiu?

Segurament que la culpa no és només d’un sól, però els espectacles de cop baix mitjançant comentaris als mitjans de comunicació, porten clarament el segell d’un únic partit i tots sabem quin és.

Si us plau, sigueu coherents i si la teniu, ensenyeu la noblesa que fina ara us ha mancat de mostrar.

Pep Agulló
Pep Agulló
31.01.2018  ·  09:35

Moments difícils amb el vent a favor (avui he de comentar llarg. Escrit ahir)

Albiravem un dia històric però potser ho va ser, no pas per la investidura, ajornada, sinó perquè probablement als 2 milions de republicans se’n hagi acabat la paciència. Si això passa, s’hauran carregat la unitat del moviment. El mal que pugui fer això serà infinitament superior a tota la repressió junta. Són moments difícils…

Quan encara ressona la reculada del 10-O, ara el Sr. Torrent, pren una decisió sense consultar a JxC ni la CUP. Decisió, per tant, partidista d’ERC beneïda per Junqueras, el govern espanyol i tots els unionistes.

És evident que això s’ha de llegir en clau de la por (i obscurs interesos), i no pas com una jugada tàctica per posar en evidència el 155. I la conseqüència de tenir por en política, és voler evitar la col·lisió, és voler canviar de candidat per tornar…. a “un govern que governi” (sota el cop d’Estat ?). Això no aturarà l’entrada de més ostatges a la presó (https://www.vilaweb.cat/noticies/mho-expliqueu/).

1/ Els tribunals espanyols condicionen, un cop més, l’agenda del parlament català, per decisió del president Torrent.

2/ ¿El Sr. Torrent se’n refia més de les “garanties” que poden donar els tribunals espanyols, que de les de les masses mobilitzades que són la vertadera garantia?

3/ La única “utilitat” de l’ajornament serà la desmobilització i la divisió dins les files sobiranistes. Ens costa de matar l’autonomisme que s’alimenta d’un partidisme que aprofita un cop d’Estat per tal de tenir més poder, ¿per què tanta indignitat?

4/ La frustració i desmobilització dels milions de catalans, que suposa l’ajornament de la seva voluntat expressada al 21-D, no es contempla com un aspecte molt greu i negatiu, i ho és perquè separa la gent dels polítics del parlament (trenca la pinya), i demostra que els interesos de partit d’ERC estan per damunt de la voluntat republicana de la majoria de la ciutadania catalana.

5/ Per mor de l’unitat, és urgent recuperar la serenitat. A nivell personal, recuperar-nos de l’enorme frustració que ens ha generat. Cap fred. I no deixar passar cap concessió. Missatge clar, a Torrent i ERC: Puigdemont ha de ser investit president immediatament, això és república, allò altra, amb excuses que no “colen”, és tornar a l’autonomia: “un govern que governi”… a qualsevol preu. Al preu de trair la voluntat popular. No és això companys, no és això.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Jaume Calsapeu
Jaume Calsapeu
31.01.2018  ·  09:38

Escolteu Ernest Maragall a l’entrevista que li ha fet Mònica Terribas, entendreu, no hi ha hagut cap tridurïa només manca de comunicació. Prou desqualificacions, cap fred i cor calent.

DOLORS SOLER
DOLORS SOLER
31.01.2018  ·  09:41

Tornem a les rampes del dragonkan en el que fa temps circulem. Tant aviat som dalt de tot com baixem de cop. Es un no parar. Però pensem qui ens empeny a que aquest procés sigui aixi? Com està la situació de la Generalitat gracies al Gobierno? Jo no crec que el president del Parlament hagi fet aquest acte sense calcular la repercussió que tindria. No tardarem gaire a saber si ha sigut un ensert o no. Però dona respir o tensió segons a quins protagonistes. Realment el moment es molt complicat. Jo no tinc gens clar que encara que en formi govern, amb Puigdemont o no, que retirin el 155. Per incumpliments els de Madrid.

Jaume Genovès
Jaume Genovès
31.01.2018  ·  09:47

A la guerra civil 1936/1939 la millor batalla guanyada per en Franco va ser la divisió del partits polítics republicans

Marc Renau
Marc Renau
31.01.2018  ·  09:51

Anem al gra.

Si el moviment ha de trencar les costures cal saber molt be que es vol trencar, amb quin efecte, i amb quina capacitat tenim de sacsejar el taulell. Ahir, si hi hagues hagut un lideratge clar, els manifestants haguessin pogut assaltar el Parlament. Ho repeteixo, si hi hagues un lideratge clar, un minim d’organitzacio (feta alla mateix parlant durant uns 15/20 minuts amb voluntaris disposats a sacrificar-se) s’hagues pogut saltar la tanca, aillar els mossos escombrant-los contra les parets de l’edifici i alliberar l’entrada per a que els manifestants entrin al Parlament. El cop mediatic i politic hagues estat formidable. La visualitzacio davant dels corresponsals estrangers davant del Parlament que la gent esta farta i que vol prendre les decisions politiques sense esperar ni res ni ningu.

El problema es que si s’obre aquest escenari, com gestiones la situacio? Entres al ple i davant de les cameres exigeixes que Puigdemont sigui investit president? Quines conseqüencies a mig termini tindria una invasio del Parlament? Perque una invasio ciutadana la pots mantenir unes hores, pero no pas durant dies. L’efecte crida a mes intervencio policial seria evident, tot i que no seria tant evident, potser, que la policia entri dins del ple a carregar amb porres als ciutadans. Potser s’hagues obtingut un gest de força en el sentit “o investiu a Puigdemont o no marxem d’aqui” afegint mes pressio als partits politics independentistes.

Son escenaris en que, per favor, cal plantejar-se. Escenaris que cal imaginar. I si tenim el convenciment que l’escenari es positiu i necessari, abordar-ho. I si es considera que els costos son mes elevats que no pas el guany incert d’una accio arriscada, doncs no fer-ho.

Pero pense-m’hi siusplau. Pensem que cal fer, i que es millor.

Josep Mª Juanpere
Josep Mª Juanpere
31.01.2018  ·  09:53

No siguem curts de mires. Ahir, sens saber res del TC, tot estava preparat per llançar el parlament als peus dels cavalls de l’estat. Torrent els ha driblat, i ells encara estan cofois. Busquen l’enfrontament, no ho oblideu. Tot el temps que guanyem ens permet denunciar-los a D’en Haag, Estrasburg i la ONU. Donem-Los la seva pròpia medicina. Seguim ocupant el carrer. “Ben podrida deu ser ja, segur q tomba…….
” I acumulem € per ajudar als PRAGA

Sergi Guitart
Sergi Guitart
31.01.2018  ·  09:57

1 / Algú te detalls de l’acord que diu l’ediorial? “De matinada s’havia tancat un acord complet d’investidura”. Suposo era desobediència, i més gent jutjada i empresonada inclosos els que van sortir-ne acatant la via legalista..

2 / ERC i CUP van fer saltar al buit Puigdemont declarant la República en contra de la seva voluntat (més valia que haguessin fet una roda de premsa conjunta explicant la situació) el que em sorprèn es que ara es canviin el rols.. No es pot anar canviant l’estratègia cada 3 messos..

3 / Hi ha un punt clau a l’editorial que diu que algú ja va dir fa temps que calia guanyar en vots.. Ho va dir Artur Mas, ho va dir Anna Gabriel (pero a la joveneta les velles glòries a l’ombra la van fer callar rapid) i ho va dir qualsevol que sigui sensat i entengui que els drets d’autodeterminació s’exerceixen via referèndum on guanya qui te majoria responent a una resposta binaria de SI o NO. (Referèndum o refrendaries que són un termòmetre homologat internacionalment)

4 / L’única sortida viable per l’independència és seguir les recomenacions de la comunitat INTERNACIONAL que ens agradi més o menys comença a Spain. Qualsevol altre camí és l’autodestrucció, morir matant.

5 / Qui encara no s’hagi llegit la llei de desconnexió sisplau que ho fagi.. No crearem cap República tenint Spain de madrona.. Són uns mentiders o uns ximples.. Però ara per ara és el que hi ha..

Gemma R.
Gemma R.
31.01.2018  ·  10:03

Josep Calsapeu, no he sentit Ernest Maragall, però no em cal, sé que haurà estat brillant, com és ell, i ha argumentat perfectament la patinada deslleial que ahir va cometre R. Torrent. Quina és aquesta mena d’ excusa: ” falta de comunicació?” Ah…..val, llavors ja ho tenim. Que mal pensada sóc. juntsxcat tenen un molt bon sistema de comunicació, estar fora del territori els obliga. Tenen mil maneres de conctactar amb el President per informar-lo que ahir no sería investit, quines eren les raons, i quan es donarien les condicions per tornar a convocar el ple. Tant simple com això, tant si hi va haver pacte escrit el día anterior, com si només va ser verbal. No accepto les excuses. Les grans decisions han de ser compartides i consensuades, perquè si aquí tothom va a la seva, no arribem ni a la cantonada.

Sergi Guitart
Sergi Guitart
31.01.2018  ·  10:04

Ah! Tinc ganes que algú sigui President i vagi a Madrid a dir-los a la cara i en persona que l’objectiu dels catalans és aconseguir la independència de la nostra nació, per la via de la legalitat eapanyola i internacional. Clar i català.

Maria do Carmo Marques
Maria do Carmo Marques
31.01.2018  ·  10:13

Si no som capaços d’agüentar aquest ensurt és perquè no anem en sério amb la voluntat d’independència i la construcció de la República. I, pel que veig i sé, els 2 milions de persones que, al país, volem la independència, no és el cas. Respirarem fort, fem el que sigui i ens tornem a reagrupar i tirar endavant el procès. A cada ensurt, no obstant, unes lliçons:
– la consolidació del lideratge polític del President de Carles Puigdemont sense prejudici que el Govern de la Generalitat sigui gestionat al dia a dia per polítics republicans dels dos/tres partits;
– la necessitat que els partits republicans es coordinin més i hi hagi més complicitat: criació d’un Consell Polític, órgan màxim polític de la majoria;
– la necessitat de complementar la mobilització cívica testimonial amb una mobilització més especialitzada focalitzada en criar estructures cíviques republicanes (eixemplar la base, controlar les institucions no governamentals de la societat civil)
– internacionalitzar el conflicte mitjançant una acció exterior potent, sistemàtica i coordinada.
Lo important és el reagrupament, la planificació, la inteligència, el pragmatisme i la tenacitat. Jo ja he respirat fort i seguiré endavant amb fermesa i ajudaré en el que calgui i toqui.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
31.01.2018  ·  10:22

Ahir i encara avui la SER amb el Borrell, la premsa -i ràdio i tv- espaÑola manipuladora i polítics respectius exulten per l’esquerda del bloc republicà i ja animen Arrimadas. La resposta no potser altra que la que proposa Vicent i demana Puigdemont, la que reclama la gent. La unitat. Arribar tan lluny com siga possible anar junts i, des de Brussel·les, Barcelona i el món municipal, assegurar el control del país i seguir fent via. La carrera és de fons, calma i paciència. Tothom té les seues raons i visions, respectables, i cal acoblar-les per avançar. La intransigència amb els propis només serveix l’adversari

Quim Siles
Quim Siles
31.01.2018  ·  10:36

És el primer cop que escric aquí, per bé que fa anys que llegeixo cada dia l’editorial d’en Vicent i els comentaris dels lectors i lectores. Tinc una pregunta; no sé si hi ha ningú que en sàpiga la resposta i que pugui oferir-ne una explicació més o menys coherent i mínimament elaborada. La pregunta és: Més enllà de l’antipatia i del recel entre els dos partits, quina diferència d’estratègia hi ha entre JxC i ERC? Perquè suposo que aquí rau el problema. Res, si algú té cap teoria o ho sap, si us plau expliqueu-ho i així molts entendrem una mica millor el que està passant. Molt gràcies i endavant amb la República!!

Montserrat Puig
Montserrat Puig
31.01.2018  ·  10:38

Quanta falsedat en les paraules de Junqueras ahir! Tardà, que és sincer, va dir el que realment vol ERC: sacrificar Puigdemont.
I ara, respiro fort i SÍ, d’acord amb l’editorial d’avui: unitat, decisió, coratge! També d’acord amb el president Puigdemont: “El que ens ha dut fins aquí és la unitat. No la perdem”

Victor Serra
Victor Serra
31.01.2018  ·  10:40

Sento no estar d’acord amb tú avui Vicent. Es cert que som més de 2 milions disposats a tot. Però necessitem lideratge polític intel.ligent i unitat dels partits. Sense això no podrem anar endavant en condicions. I anar confiant en que la gent resolgui la situació una vegada i una altra simplement no és realista. Algun dia això es trencarà. Esperem no arribar-hi. Trobo a faltar intel.ligencia per fer menys actes simbòlics i obtenir més resultats pràctics. No hi ha dreceres, hem de persistir i hem de guanyar totes les eleccions, superar el 50% d’una vegada i ocupar tots els es pais de poder real possibles . A partir d’aquí passar comptes amb els repressors .

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
31.01.2018  ·  10:51

No cal perdre l’objectiu, la República independent, fora de la dictadura d’un estat que ni ens comprèn, ni ens ha respectat mai, i que només vol els nostres recursos per a mantenir unes estructures ruinoses.
Volem un país lliure amb sistema judicial que sigui això: just i independent.
Però cal unitat de país per sobre de partits, i ara la reafirmació de pais passava per tornar a posar al deu lloc el govern foragitat pel cop d’estat del 155.

Qui és mes egoista i anteposa el partit al país, no ho sé, però s’hauria de superar, els mes de dos milions de votants així ho hem demanat un altre cop.

El fet ahir per ERC em fa dubtar de qui realment es va desdir el 10 – O.
Molts soposaven que la part del govern provinent del PdCat havia tremolat a l’ultim moment.

Però ara què podem pensar?, que ERC ha gaudit d’una pàtina de prestigi independentista i republicà immerescuda.

Tenim al davant un monstre que només vol esclafar, és el tipic fatxenda, algú que mentre més conciliador vols ser, més “se echa pa lante”.

Recordo ara que va dir un cupaire respecte de fer una truita.

Danny Norton
Danny Norton
31.01.2018  ·  11:10

No sé dir-ho d’altra manera: En Roger ens ha enredat. Paraules èpiques, intrèpides, valents… amb fets que revelen submissió i acatament. Pèssima organització si no tenia en aquell moment el telèfon CORRECTE d’en Carles, que segurament canvia sovint. Em recorda les genials parodies de la guerra del Gila.

Sembla que el nou i novell president ha pres una decisió napoleònica, imperial, no ha consultat amb ningú i tot solet ha elegit un rumb per a passar a la història? És això? Sabent que han amenaçat les seves dues filles, és comprensible i ben justificat que deixi el seu càrrec; no tenim cap dret a voler herois. Deixem-lo elegir la seva vida amb tota llibertat… però no la vida del poble! Com que criticar és molt fàcil, deixem-ho córrer “per aquest cop”, Roger, i que no es repeteixi, sisplau. Democràcia no és només votar, sinó també compartir, escoltar, aprendre, rumiar, avaluar alternatives. No és gens fàcil, company, confiem en tu!

Avui en Vicent ens recorda la nostra recent història política. Ben fet i gràcies: “el 9-N es va fer i va ser la primera pedra angular, des del punt de vista INSTITUCIONAL, del procés cap a la independència. El PAÍS va superar amb els seus VOTS el FANGAR en què s’havien clavat els PARTITS independentistes.” [els ressaltats són meus]

Un cop més, els polítics ens emmerden i el poble els hem de tocar el crostó i obligar-los a reaccionar. El 2014 queda molt-molt lluny. Avui vivim un altre món. Avui el monstre feixista ja no creu en el “soufflé”; al contrari, ara resen a la Verge per aconseguir mobilitzar l’exèrcit de la UE contra aquests traïdors i així tornar a la normalitat de 1939.

Què cony estem fent? Hem d’esperar 300 anys més?

Visca la República!

Joan Inglada
Joan Inglada
31.01.2018  ·  11:48

Una visió interessant: https://www.facebook.com/bernat.deltellmila/posts/10156144248559826

Per als que no tenen facebook ho copio a sota:
Què ha passat avui? Segona part (i última)
El president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, assegura que ha intentat contactar cinc vegades amb Carles Puigdemont i que no hi ha hagut manera. Jo crec que Puigdemont està preparant la conferència d’aquesta tarda a Bèlgica i ha desconnectat el mòbil
Dit això, recomano llegir amb atenció a Bea Talegón: “Cuidado: ahora intentarán que PDeCAT y ERC se partan la cara. Ojo con esto. Es la última oportunidad del gobierno de España y sus voceros: encender la brecha y dar a entender lo que no es”. “Última oportunidad”, diu…
La periodista acaba amb un avís: “No os dejéis manipular. Torrent ha dicho lo que ha dicho: su candidato ES PUIGDEMONT”. Afegeixo dues piulades d’Ekaizer que em semblen molt interessants: “Torrent sabe lo que quiere y lo que se hace. “Una investidura que sea real y efectiva.
El simbolismo, pues, no tiene cabida”. Pregunta innocent: si avui haguéssim investit Puigdemont hauria estat una investidura pràctica o simbòlica? Continuo amb Ernesto Ekaizer, i aquesta piulada em sembla important per a tots aquells que ja parleu de derrota i fracàs:
“Todos sobre Roger Torrent. ¿Por qué antes de crucificarlo no se espera a ver qué hace? ¡Ya bastante tiene con soportar a la mafia del PP que le recuerda los dos hijos q tiene!”. Sí, per què no esperem? Qué bonic veure Carles Puigdemont detingut el dia del 50è aniversari de Felipe VI, oi?
I tot per una investidura simbòlica! I què hauria suposat? Tenir un ple anul•lat en hores, Rull, Turull, Romeva i Forcadell a presó de nou, Torrent citat a declarar. I Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart tancats encara més temps. Quin gran regal d’aniversari per a Felipe VI, oi?
I amb tot aquest panorama, què fa Roger Torrent? El que fa és: “ajorno i mantinc Puigdemont”. I ja està. I vols guerra judicial, TC? Doncs la tindràs. Clar que la tindràs. De fet, el president del Parlament fa el que li va dir la senyora Merkel el 22 de desembre.
I què va dir Merkel en un comunicat oficial? Que es respectin els resultats del 21-12 (avís a Rajoy), que es formi govern (indepes, vinga!) i s’actuï sobre la base de l’Estat de Dret i de la Constitució espanyola. Nosaltres som complidors. I Soraya? Ai, quan Merkel tingui govern!
I encara alguns diuen: mira mira, que n’estan de contents els del 155 perquè ERC acata el TC. Ah sí? Voleu dir? Ho dieu d’un partit que va votar NO a la Constitució de 1978 i que té el seu líder a la garjola? Caram, tu… Va, vinga, us explico un secret sobre els “líders” del 155:
Si Torrent hagués tirat endavant el debat d’investidura li haurien dit que era presoner d’un desequilibrat que viu a Brussel·les i dels radicals de la CUP. I si l’hagués suspès (que no ho ha fet) haurien dit que ERC acata el TC. Qué previsibles que són, els del 155…
Bé, qui està nerviós? Jo diria que l’Estat. Mireu què ha dit encertadament Pedro J al seu diari digital: “Torrent “aplaza” el pleno hasta poder investir a Puigdemont “con garantías”. Paraula de Pedro J! Però diu una cosa més, en el subtítol de la seva crònica. I és aquest:
“El presidente del Parlament ha advertido de que no piensa nombrar a otro candidato que no sea el expresident y que ha pedido a los servicios legales que protejan a Puigdemont de la decisión del Tribunal Constitucional”. Caram tu, aquest Roger Torrent…

Bernat Deltell

CARLES ADELL
CARLES ADELL
31.01.2018  ·  11:57

La situació política està plena d’incerteses, mentre s’ha fet palesa la veritable cara “democràtica” de l’estat: GARROTADA i A CREURE! Ara toca actuar amb intel·ligència. Reagrupar forces, consolidar posicions i revisar l’estratègia i les tàctiques, a partir del que ja tenim (ni un pas enrere), però essent, SOBRETOT, realistes. Personalment estic d’acord amb el plantejament teòric de la CUP, però crec que cal tocar més de peus a terra, com sembla que està plantejant ERC. En aquest sentit considero que hem d’evitar engreixar més les presons espanyoles amb nous màrtirs, alhora que hem de disposar d’un Govern que permeti aixecar el 155 i pugui treballar per consolidar i ampliar la base independentista. Només ens cal tenir un 3% més per ser la majoria que ningú ens podrà discutir. Aleshores sí, un cop assolim aquesta majoria absoluta, després farem bé d’anar a totes i enfrontar-nos-hi obertament amb l’estat, com volen els cupaires, però ara encara no estem en aquesta situació. Doncs ara que cal fer? A aquesta pregunta que tots ens fem, jo contestaria: Que el President Puigdemont delegui amb alguna persona de Junts x Catalunya (Elsa Artadi, Eduard Pujol, etc.) el càrrec de President/a en funcions i quedarà clar que tenim un President (legítim, honorífic, o com se’l vulgui anomenar) a l’exili que marcarà les directrius, i un President/a efectiu (en funcions, accidental, o com se’l vulgui anomenar) que presidirà el Govern efectiu de la Generalitat de Catalunya; i a partir, d’aquí, treballar de valent pel país, anar guanyant espais de decisió i de gestió, per tal de (si es governa amb estabilitat i prou bé) aprofitar el vent a favor de la recuperació econòmica i propiciar un augment de votants (el 3% que ens cal). Un cop assolida la majoria absoluta, en una altra legislatura, apretar l’accelerador amb el GAS A FONS, plantar cara a l’estat i fer efectiva la República.
És la meva opinió.

Tomàs Mulet
Tomàs Mulet
31.01.2018  ·  12:04

Les notícies es precipiten i sembla que la cosa pot ser bastant més greu del que podia aparentar.

Si ERC ha negociat alguna cosa que no es pugui dir, d’esquenes de la resta de partits, haurà matat el procés per molts, molts, anys i ho pagarem tots, ells també.

Hi ha molta gent que no s’ho mereix.

salvador rofes
salvador rofes
31.01.2018  ·  12:25

A qui beneficia la filtració dels missatges de Puigdemont que. curiosament anaven dirigits a un d’ERC? Ja s’han tret de sobre a qui els emprenyava.

ESTEVE TORRUELLA
ESTEVE TORRUELLA
31.01.2018  ·  12:38

Ara entenc les paraules del sr. Tardà quan va dir que potser haurien de “sacrificar” el president Puigdemont. Que trist tot plegat i com juguen amb la gent de bona fe que som els que els hem votat. De totes maneres un vot de confiança per al sr. Torrent que espero que la seva estratagema funcioni pel bé dels que volem la República i NO TORNAR A L,AUTODETERMINACIÓ amb el cap cot i els patalons abaixats.
Maria Solà

Daniel Mir
Daniel Mir
31.01.2018  ·  12:55

Som a la trinxera i amb les armes a les mans. Mol de compte perquè aquestos trastos els carrega el diable. Hem de disparar contra els de davant, no contra els nostres.
Quan fem un comentari, si us plau, rellegim-lo. No tant per veure les errades d’ortografia, que també, sinó per veure les errades d’actitud negativa. Ens és molt important tindre la moral molt alta. No ens desinflem nosaltres mateixos.

Daniel Mir
Daniel Mir
31.01.2018  ·  12:59

Recordeu que l’actitud és la nostra millor arma. De fet és l’única que tenim.
No ens desanimem.
No ens desarmem.

Tomàs Mulet
Tomàs Mulet
31.01.2018  ·  13:00

El President no es dona per vençut ni s’arronsa, ho acava de publicar.

Aquells que hagin participat en la traició, són a hores d’ara cadàvers polítics, al menys a ulls de la societat.

Tots amb el President.

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
31.01.2018  ·  13:06

Jo no cauria a la trampa dels “missatges privats de Puigdemot a Comin”
Torrent va fer ahir una jugada per sorpresa que ens va deixar a tots descol·locats i segur que el president també. En questes circumstàncies , fer comentaris a un amic expressant decepció i dubte són el més normal del món.
Segur que el CNI que segueixen als exiliats li varen fotografiar el mòbil i ho filtren a la premsa per assolir dos objectius:
1) Desmoralitzar els catalans fen-nos creure que El President està desmoralitzat.
2) Burxar entre ERC i JxCat fent-los creure que Comiín ho ha esbombat.
En comptes de desmoralitzar-nos i de dividir-nos hauríem de ser conscients de l’amenaça i l’oportunitat que tenim al davant.
Si perdem, el projecte que té Espanya per a Catalunya és molt clar, la destrucció:
• Una destrucció econòmica basada en l’espoli fiscal, la manca d’inversió en infraestructures i l’extorsió a les empreses grans i mitjanes perquè traslladin els òrgans de decisió i de poder econòmic a Espanya.
• Una destrucció cultural basada en la persecució del català, la persecució dels mitjans de comunicació en català i de l’escola catalana.
• Una destrucció social basada en intentar enfrontar els catalans els uns contra els altres i intentar crear una separació ètnica entre catalans d’orígens espanyols i la resta.
• Una destrucció moral basada en l’intent de destrucció de les persones I de les organitzacions en base a la repressió que va des de la persecució amb inspeccions fiscals fins a l’empresonament per motius ideològics passant per multes i querelles i que no descarta la il·legalitzacio de partits polítics i d’organitzacions de la societat civil.
• Una destrucció institucional basada en l’anorreament de les institucions democràtiques de govern de la Generalitat I dels ajuntaments

Davant de tot això tenim necessitem un govern de la república fora de les urpes d’Espanya, el control de l’administració de la Generalitat i dels ajuntament i la població civil organitzant-se per lluitar en:

1) Defensar activament el país i les persones de les agressions i del projecte de destrucció de l’estat espanyol.
2) Eixamplar la base social. Ara som majoria. Hem de ser hegemònics.
3) Implementar la república enfortint el govern de la república a l’exili i minant i afeblint el control del govern espanyol sobre Catalunya. Fins el punt que el govern de la república amb el recolzament de la societat civil organitzada pugui prendre el control efectiu del territori.
4) Fer el procés constituent que culmini amb un país molt millor.

Llorenç Marquès
Llorenç Marquès
31.01.2018  ·  13:49

ERC no ha dit mai que no vulgui a Puigdemont, repeteixo, ERC com a partit, qui si que ho diu amagat darrere Junts X Catalunya, es el PDECat, com Maria Senserric, Marta Pascal i la gent de la seva corda, potser fins i tot Artur Mas, no us confongueu, no es lo mateix el PDECat, que la llista del president JuntsXCatalunya, on hi ha gent diversa, el PDECat vol aprofitar aquest ajornament, per esfonçar ERC, mireu be que dic el PDECat i no JuntsXCatalunya, El president Puigdemont, no va voler anar amb una llista del PDECat a les eleccions del 21-D, fa fer la seve propia llista, per això va tenir tants vots, per això el varen votar molts votants d’ERC, que mai haurien votat al PDECat, l’ésca del pecat de la desunió no es ERC, es l’aparell del PDECat que ja diuen obertament que volen un altre candidat que no sigui Puigdemont, no confongue-ho més el PDECat amb JuntsXcatalunya, NO ES LO MATEIX!!!….no caigueu en lo que es proposen, fer mal a ERC, perquè la independència els importa un rave, i només ho son de “boquilla”, altre cosa es la llista del President, es a dir JuntsXCatalunya.

Ramon Alloza
Ramon Alloza
31.01.2018  ·  14:21

Molt be Sr. Partal per fer història del procés. Molt pedagògic! Però voleu dir que es tracta de dues estrategies diferents sobre unilateralitat o bilateralitat? Tant de bo fos aixi perque les estrategies es poden debatre i els odis i les enveges no. Jo crec que el que ha surat ara es el mateix que va impedir una candidatura unitaria a les eleccions europees, que va torpedinar el 9-N fins el darrer moment perque era un ‘invent’ del president Mas per ‘tapar la corrupcio de CiU’, que va impedir la convocatoria immediata d’unes eleccions plebiscitaries en les que amb una candidatura de pais el sobiranisme hagues arrassat aprofitant l’exit grandios del 9-N i que van trigar gairebe dos anys (!!) per a desesperacio dels independentistes.

Aquest afany a tota costa d’ERC de fer-se amb l’hegemonia es el que m’es mal ha fet al sobiranisme perque ens ha tret moltissima credibilitat. De cara endins i cap a fora. Estic convençut que mostrant unitat hauriem atret molta més gent de bona fe. Això Ha fomentat el tipic comentari de que si no s’entenen entre ells com volen governar un pais nou.

El poble exigeix unitat i no distingeix entre tous i durs (ara de fet qui son els tous i qui els durs?). Tampoc distingeix excessivament entre dretes i esquerres perque en aquests moments les possibles diferencies ideologiques (si es que n’hi ha) nomes serveixen a l’enemic. Hi ha hagut cops que he arribat a pensar que la llavor de la desunió era sembrada des de Madrid per agents provocadors disfraçats d’independentisted.

Lamentablement els fets d’octubre i la repressio posterior, aixi com l’escalada d’amenaces actual, no han fet sino aprofundir les enveges i els retrets mes mesquins.

El poble no ha de continuar tolerant aquest odis fratricides i, si cal, ens hauriem de manifestar publicament reclamant la unitat. Si haguessim enfrontat la lluita sota una sola bandera com a Escocia o al Quebec, potser ja seriem lliures. Perque ells poden estar dirigits per un unic partit i nosaltres no? No podriem aprendre de l’enemic espanyol que mostra una ferria unitat alhora de castigar Catalunya i els catalans? No penseu que la primera tasca d’ANC i Omnium hauria de ser exigir la renuncia a la politiqueria sectaria i promoure les candidatures no partidistes? Que hi fan els membres notoris dels partits en aquests organismes que haurien de ser no partidistes?

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
31.01.2018  ·  15:25

Sense partidismes ara estarien molt més segurs de aconseguir la llibertat perquè tindríem muntanyes de gent, ara indecisa, al costat nostre.
No només ERC ha mostrat partidisme. També han estat partidistes el PDeCAT (ocultant la corrupció) i la CUP per la seva immaduresa infantiloide.
“Si aquest independentistes no s’entenen com podran governar un pais nou diferent a Espanya?”

NOTA: Els comentaris de més de 60-80 línees fan mal a Vilaweb. (N’hi ha de 150 o més. És un abús). No els veig útils.
..qui tingui vocació d’escriptor crec que ha de buscar un altre lloc més adient.

Pep Agulló
Pep Agulló
31.01.2018  ·  17:00

Sobre la nota de Josep Mª Martín. En general estic d’acord que comentaris molt llargs són feixucs de llegir. Avui el meu ho ha sigut. Procuro no divagar i expressar les idees de forma concisa. De vegades l’allau de temes de la mateixa editorial fan necessari dedicar-hi més linies.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
31.01.2018  ·  17:47

Els comentaris llargs perjudiquen MOLT Vilaweb.
És la meva opinió expressada moltes vegades.
Molt perjudicials.
Ens roben vitalitat i intercanvi constant d’ idees.

I sempre són les mateixes persones.

Josep Salart
Josep Salart
31.01.2018  ·  19:15

Algú va dir una vegada: és l’economía imbécils !!
DOncs això, hem de pensar de anar parant el país.
En Vicent ens deia l’altre di que el TC s’habia passat tres pobles. I què? Veieu que ells va fent.
No som dos milions, som 24, 37 o 48 milions que xericaran si ho parem tot.

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
31.01.2018  ·  19:32

Jo segueixo el seu exemple, Sr. Director i repeteixo el que vaig fer les anteriors vegades: no renegar, sino insultar alguns dels nostres polítics i cagar-me en la mare que els va parir. Viuen al segle passat ( o més lluny encara), son uns descerebrats fanàtics de la seva secta, més enllà no tenen cap horitzó, i es creuen que el seu cadirot és lo més important del món. Espero que, com les altres vegades, a última hora faràn ús del seny i de la vergonya, no es barallaràn per un plat de llentíes, i salvaràn la seva pell i la nostra. Que no es creguin quer si ens van maldades per culpa seva en sortiràn indemnes. S’estàn jugant igualment, i amb més vergonya, el seu prestigi i el seu cadirot.

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
31.01.2018  ·  20:11

No em referiré a la possible relliscada del President del Parlament. Estic desorientat i espero tenir més informació per entendre si hi hi han raons acceptables. Peró sí hem refereixo al Sr. Tardà, persona en la qual sempre he tingut confiança i admiro. Tanmateix, en unes de les seves útimes declaracions (parlant de que doni el Sr. Puigdemont un pas al costat), ell devía estar fins i tot més nerviós que la gent del carrer i em costa molt d’entendre com li va poder agafar un rampell de fanatisme partidista i va piular com un peix gripau (més conegut per “rap”)

M. Dolors Boadas
M. Dolors Boadas
31.01.2018  ·  21:12

Sembla que els partits de la oposició tenen més facilitat a posar-se d’acord que el bloc independentista, esquerra republicana ja torna a buscar protagonisme en moments que tots haurien d’anar a una i no actuar cadascú pel seu compte

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any