30.01.2018 - 22:00
|
Actualització: 31.01.2018 - 07:32
En la història del procés independentista hi ha hagut moments d’una divisió greu i enorme, dies d’una tensió que semblava impossible de superar. Gairebé sempre, això ha estat conseqüència de la lluita de partits, de la voluntat d’avantposar els interessos de partit als interessos generals del país. Tots els qui volem la independència hem viscut aquestes situacions amb una gran angoixa. Però avui, precisament avui, he de recordar que, malgrat això, també hem vist com totes les situacions de blocatge eren superades, l’una rere l’altra. El periodista de La Stampa Francesco Olivo ja va explicar una vegada que la política catalana era millor que qualsevol sèrie de televisió. Va dir que els catalans fèiem ‘acords acrobàtics’ impossibles d’imaginar en unes altres circumstàncies, fora d’ací. Ell no sabia explicar-ne el perquè, però jo crec entendre-ho: no tenim cap més remei, vist el combat que ens obliguen a lliurar.
No vull anar gaire enrere. A les portes del 9-N tot va quedar en l’aire quan ERC va abandonar les negociacions. Esquerra havia investit Mas com a president en canvi de fer un referèndum d’autodeterminació al qual el president de la Generalitat va renunciar clarament per fer allò que s’anomenà un ‘procés participatiu’. Esquerra va reaccionar abandonant les converses, que van continuar CiU i la CUP. Però el fet important és que al final el 9-N es va fer i va ser la primera pedra angular, des del punt de vista institucional, del procés cap a la independència. El país va superar amb els seus vots el fangar en què s’havien clavat els partits independentistes.
Només de passar el 9-N –parlem del 2014–, el president Mas va fer una conferència en què proposà a Esquerra d’anar junts a les eleccions, amb qualsevol cap de llista, i proclamar la independència si se superava el 50% dels vots. Una setmana després, Oriol Junqueras va fer una altra conferència per a refusar l’oferta. Durant mesos i mesos la tensió entre tots dos partits va ser enorme i tot restà paralitzat. Era l’època del famós ‘Senyor president, posi les urnes!’ pronunciat per una Carme Forcadell que actuava com a presidenta de l’Assemblea, però que venia de partit i anava a partit. Novament, no se sap ben bé com –sobretot per la pressió del carrer–, la situació es va salvar amb una nova acrobàcia: la formació de Junts pel Sí. Aquella estranya coalició aplegava Convergència i Esquerra en una llista en què el candidat a president anava de número quatre, en un gest insòlit, i era rebutjat per l’aliat necessari, que era la CUP.
I el cas és que, després de les eleccions, ens vàrem trobar tots plegats, de colp, amb una altra situació impossible. La CUP no acceptava de cap manera la presidència d’Artur Mas i semblava que ell no acceptava de renunciar al càrrec. Recordeu l’angoixa del moment, amb l’empat a 1.515 vots a l’assemblea de Sabadell, i l’acord final, que va arribar quan només faltaven dues hores i deu minuts perquè fos impossible. No em digueu que no vàreu patir…
I encara va arribar la famosa moció de confiança motivada per la negativa de la CUP a aprovar el pressupost. I els mesos llargs que van transcórrer mentre es pactava el referèndum i el compromís que va fer possible d’arribar al primer d’octubre i a la proclamació de la República. Però passant, encara, per aquella frustrant república del minut que va anunciar el president Puigdemont el 10 d’octubre i –vint-i-quatre hores abans de la proclamació definitiva– per un debat sobre si calia convocar eleccions, un debat que ja ens mostrà aquestes diferències de criteri que ara són tan vives entre ERC i Junts per Catalunya.
En aquell punt, la quantitat de desavinences i d’acrobàcies que tots havíem viscut ja era tan gran que ningú no es va estranyar que no hi ha hagués una reacció unitària al 155 i tots vàrem acceptar com si res que els partits competissen separadament i els uns contra els altres en unes eleccions il·legítimes. Competició que, no us enganyeu, és la base també de tot això que va passar ahir. No és el punt principal d’això que va passar ahir, però tampoc no podem perdre de vista el paper que hi ha tingut.
Siga com siga, ahir la unitat entre els partits independentistes es va esquerdar. Una vegada més. La decisió del president del parlament va desconcertar Junts per Catalunya i la CUP. De matinada s’havia tancat un acord complet d’investidura, govern i legislatura i de bon matí ens vàrem trobar de sorpresa amb un nou tomb acrobàtic de la situació. I ara, simplement, no sabem què passarà. Literalment. Sabem que s’ha tornat a desbocar la fera partidista i tornen a volar els insults si no ets exactament dels qui toca i tornen també les males cares i les desconfiances pertot arreu. Però, al costat d’això, no hem de passar per alt que també sabem –perquè això ho hem après de sobres– com eixir de l’atzucac. Gràcies a vosaltres.
Cal, doncs, que torneu a respirar fort i salveu el país. Des de baix. Exigint unitat i decisió, reclamant coratge. Si esteu cansats, respireu dues vegades i preneu-vos unes quantes hores de vacances. Si ho voleu –si això us calma–, deixeu anar uns quants renecs i jureu que n’esteu farts. Temeu per la capacitat de superar aquest tràngol sense perdre vots pel camí, que fer això segur que és bo per a l’equilibri mental de tots. Però, quan ja us trobeu a punt, quan hàgeu acabat el dol i superat la ràbia, aleshores recordeu per damunt de qualsevol altra cosa que el poder el tenim a les nostres mans els dos milions de votants i no aquells a qui votem. I que sense Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP, tots tres, no hi haurà independència. De manera que feu pressió en totes les direccions que pugueu –als partits, a les associacions– i actueu amb decisió, cadascú en el seu àmbit. Conscients que només el poble salva al poble i que ja hem superat prou vegades aquesta divisió interna perquè ens faça por de tornar-nos-hi a enfrontar.
[Les circumstàncies d’ahir em van obligar a fer un editorial d’urgència a mitjan vesprada, per comentar la decisió del president Torrent. El trobareu ací: ‘El parlament no és del TC, és de la gent‘]
