Bombers de la Generalitat i grups de salvament, en la recerca dels excursionistes perduts durant el temporal de torb, el primer de gener de 2001 (fotografia: Rafael Bosch / EFE).

—I tu qui ets?

A partir d’aquest moment, Josep Maria Vilà va entendre que la seva xicota, Mònica Gudayol, començava a desvariar. Eren dins un torb inacabable, amb vents de més de 100 quilòmetres per hora i una sensació tèrmica de -30°. No eren ni a l’Himàlaia ni als Andes, sinó al Pirineu, al voltant del Balandrau, que té una alçària de 2.585 metres. Les paraules de la Mònica, nítides malgrat el soroll eixordador de les ràfegues de vent, van ser un punt d’inflexió per a en Josep Maria. Ell va ser l’únic supervivent del grup de cinc esquiadors que aquell dia volien pujar al Balandrau. Aquella tragèdia, succeïda el Cap d’Any del 2000, la recupera ara el meteoròleg Jordi Cruz al llibre 3 nits de torb i 1 Cap d’Any (Símbol Editors), una crònica emocionant dels fets més dramàtics que s’han viscut al Pirineu.

Aquesta història, poc coneguda entre els qui tenen menys de trenta-cinc anys, va marcar la comarca del Ripollès i, especialment, la gent afeccionada a la muntanya, molt menor dues dècades enrere. El 30 de desembre del 2000, Josep Maria Vilà i quatre amics més –Josep Artigas, Oriol i Elena Fernández i Mònica Gudayol– que practicaven esquí de muntanya es van veure sorpresos per un episodi de torb com no s’havia presenciat mai al Pirineu. El torb és un fenomen meteorològic en què fortes ventades aixequen la neu del terreny, dificultant la visibilitat fins al punt que poden fer que sigui nul·la.

El torb va ser tan intens, que va durar dotze hores. Les previsions no n’havien avisat –els mitjans tècnics aleshores no ho permetien. ‘Una setmana abans, hi havia hagut una llevantada que va deixar entre mig metre i un metre de neu a Vallter. Aquella neu no s’havia compactat i quan va entrar aquest vent de sobte, es va trobar tota la neu i la zona es va convertir en una autèntica gola de llop’, explica amb detall Jordi Cruz, amb qui ens hem trobat per parlar del llibre.

A l’esquerra, Josep Maria Vilà, i a la dreta, l’autor del llibre, Jordi Cruz.

També ens acompanya Josep Maria Vilà, que posa paraules a l’incident: ‘Era molt estrany. Com si fóssim dins un núvol molt dens. El vent ens empenyia i els trossos de gel impactaven contra tot el cos. Quan quèiem, era pitjor, perquè per terra encara circulaven trossos de gel molt grossos. Ens havíem d’aixecar de pressa perquè feien molt de mal. I sobretot, no vèiem res i estàvem completament desorientats.’

Fontlletera, una trampa mortal
Davant un mapa de grans dimensions d’aquesta zona del Pirineu amb el qual Cruz fa les presentacions del llibre, tots dos expliquen el recorregut que van fer els cinc esquiadors, on va caure l’allau que va atrapar un d’ells i els punts on més tard acabarien trobant els cossos. Amb una serenitat que impressiona, Vilà explica com, víctimes de la desorientació i el torb, que no afluixava, tots van encaminar-se erròniament cap al torrent de Fontlletera, fet que acabaria essent una trampa mortal. El grup es va desfer, i ja no es van tornar a veure. Els GRAE no van poder recuperar els cossos d’alguns d’ells fins a la primavera, quan la neu es va desfer i els va deixar al descobert.

Vilà es va quedar amb la seva xicota, molt afectada pel fred. ‘Jo ja veia que no se’n sortiria, que anava empitjorant. De primer, li costava caminar, després va perdre la vista i al final em demanava qui era. Va ser molt ràpid. Sabia que no podria arrossegar-la.’ Conscient que no podien avançar més, Vilà va trobar una pedra i va fer-hi un forat darrere perquè tots dos es resguardessin del fred. Hi van dormir abraçats, cercant escalfor, però la Mònica va acabar morint.

En Josep Maria, atrapat en aquell torrent, va anar baixant fins a arribar a un salt d’aigua que ja no podia superar. Saltar-lo era massa perillós.Va decidir de passar una segona nit al ras en una escletxa de pedra. L’endemà, ja tenia les forces sota mínims, també per sobreviure. Es pensava que ja li havia arribat el moment. ‘Em vaig deixar anar, no tenia por del que vingués. Em vaig ficar dins l’escletxa de dues pedres, em vaig cobrir amb el tapaboques i la caputxa de Gore-tex. Ja no em preocupava estar visible per als operatius de rescat. No sé quanta estona va passar. Fins que, de sobte, vaig sentir un helicòpter molt a prop.’ Va sortir de la petita cova i allà, davant seu, hi havia l’helicòpter. Estava salvat.

En aquella tragèdia no van morir únicament els quatre companys d’en Josep Maria. El llibre també reconstrueix el cas de tres muntanyistes que havien fet el cim del Balandrau el mateix dia 30 i que també van perdre-hi la vida; i el d’una parella de Molins de Rei que els GRAE van trobar morta al coll de la Coma d’Orri, situat a menys d’un quilòmetre al sud-oest del Gra de Fajol. Arran de la publicació del llibre, l’autor podrà saber què li va passar, exactament, a aquella parella. En la presentació que farà el dia 1 de febrer a La Garriga, coneixerà les quatre persones que eren amb ells i a les quals no va poder localitzar durant la investigació. ‘Sembla que ell va caure pel vent i la seva dona es va quedar al seu costat. Els altres quatre excursionistes van anar a buscar ajuda. Però ja no els van trobar fins al cap de moltes hores.’

Josep Maria Vilà va poder sortir d’entre aquelles muntanyes per explicar-ho. De fet, aquesta ha estat la clau per a evitar traumes. ‘La pèrdua de la Mònica és la cosa més forta que m’ha passat a la vida. Perdre la parella… Però no m’ho he guardat mai per a mi, com si fos una cosa prohibida. He anat descarregant el pes en amics i familiars.’ Després d’unes setmanes de recuperació a l’hospital, aquell mateix estiu va tornar al torrent maleït per saber per on havia passat exactament: ‘Per a mi era important tornar-hi. Vaig baixar pel torrent i, fins i tot, vaig trobar un pal d’esquí nostre, la cascada que no vaig baixar, la roca on vaig passar una nit i d’on em van rescatar. Ho tinc tot al cap.’ Anys més tard, el 2013, acompanyat de la seva germana, va fer el cim del Balandrau, el mateix cim que el 30 de desembre de l’any 2000 se li havia resistit.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb