Siscu Carloa parla sobre Balandrau

El Cap d’Any del 2001, fa vint anys, un torb de dimensions exagerades va sotmetre els pics i els colls del Pirineu Oriental. La tragèdia va passar al Ripollès, especialment a la falda del Balandrau. L’operació de salvament, la més gran en alta muntanya que es recorda a Catalunya, es va allargar dies i el resultat final van ser de nou morts. Aquests fets els va explicar el meteoròleg Jordi Cruz al llibre 3 nits de torb i 1 Cap d’Any (Símbol Editors) i TV3 n’ha fet un documentari que estrenarà demà: Balandrau, infern glaçat.

Per a rememorar aquells fets hem anat fins a Camprodon (Ripollès) a entrevistar Francesc Carola, que va ser el coordinador d’aquella operació. Ara ja jubilat, durant unes quantes dècades va ser el cap del Grup d’Actuacions Especials (GRAE) i del parc de bombers voluntaris de Camprodon. La seva vida es recull en un llibre que ara es publica, Afirmatiu, Siscu (Editorial Oliveras), i els fets del Balandrau, és clar, hi tenen una importància cabdal.

Suposo que per a un noi de Camprodon, l’afecció per la muntanya pot ser gairebé natural.
—Em va començar a agafar l’interès de la mà del nostre professor, el senyor Mariano. Amb el col·legi, vàrem fer dues excursions molt significatives. Pujar fins al coll d’Ares i baixar per la carretera nova que construïen, i anar fins a Beget i pujar per la carretera. I com que ell esquiava, a l’hivern ens va introduir el cuquet de l’esquí.

Esquí de muntanya?
—Esquí a seques, ni alpí ni de muntanya. En aquella època pujaves a peu i baixaves esquiant; i així tota l’estona. Vàrem copiar un invent als francesos. Era un teleesquí casolà mòbil. Funcionava amb motor que tenia un reductor i el portàvem de l’una banda a l’altra. Teníem dues distàncies. Una que era dos-cents metres de llargada, per tant, quatre-cents metres de cable, i una de quatre-cents metres, que eren vuit-cents de cable. Tu t’hi enganxaves i pujaves. El portàvem pels voltants del poble quan nevava o a sota el refugi d’Ulldeter. Però ho pujàvem tot a peu!

I com hi vau entrar al cos de salvament?
—Vaig fer unes estades a Font-romeu i allà vaig esquiar molt i vaig aprendre a fer-ho bé i és llavors quan els de la Creu Roja em van demanar que entrés al seu servei de socorrisme. Després ja vaig entrar al grup de salvament que en la llengua del “imperio” es deia Cruz Roja Española de Barcelona Brigada Alpina Destacamento Avanzado de Camprodón. Allà hi entro el 1969 i al cos de bombers voluntaris el 1978.

Quin és el vostre primer contacte amb una tragèdia?
—El primer va ser just abans d’entrar oficialment a la Creu Roja, el desembre del 1968, quan vaig participar en les tasques de salvament d’uns nens que van caure al riu Freser, a prop del refugi de Coma de Vaca. Van quedar congelats. Dos van morir i un va poder salvar-se.

L’infern del Balandrau: vint anys de la tragèdia més gran al Pirineu

El salvament que us ha marcat més va ser la tragèdia del Balandrau?
—És clar, el salvament que m’ha marcat més a la vida és el del Balandrau. Tot i que per a nosaltres no és el salvament del Balandrau, sinó que ens hi referim com els fets del 30 de desembre. Perquè els operatius van començar el dia abans, el dia 30, rescatant dues persones mortes al coll de Coma de l’Orri; més els que vam trobar que s’havien perdut a baix al refugi de Coma de Vaca. Després de viure aquella nit, tot el que va venir després ja intuíem que seria un ‘xafastre’ [una gran desgràcia].

I quan us assabenteu que hi ha vuit persones més perdudes?
—L’endemà, el 31 a les 7 del vespre. Ja feia un dia que estaven perduts, els havia passat com als altres. D’aquestes vuit, set van morir, per això la gent ho recorda com la tragèdia del Balandrau. I sense oblidar que al cap de quinze dies van morir dues persones més al Costabona, de manera que en dues setmanes hi va haver onze morts.

Quina va ser la vostra tasca?
—Vaig encarregar-me de coordinar per una raó, perquè el meu pare era a punt de morir-se. Es va morir el dia 3 de gener. Les tasques de salvament van durar fins al 7. Jo no podia estar a dalt, a sobre el terreny, perquè en qualsevol moment m’haurien d’haver baixat amb helicòpter. Llavors, em vaig encarregar de coordinar, d’assegurar-me que hi hagués avituallament per a tot l’equip, comunicar-me amb els equips francesos, andorrans i madrilenys que van venir a participar-hi, i sobretot, mirar que es pogués allotjar tothom. Eren les festes de Nadal i els hotels eren molt saturats. Pensa que cada dia participaven en l’operació entre seixanta i setanta persones que havien de poder dormir a la vall. Aquells dies la vall de Camprodon semblava Apocalypse Now, amb els helicòpters pujant i baixant. És clar, al matí hi pujava tot el nostre personal amb helicòpters. Si a cada un hi caben tres o quatre persones, imagina’t els viatges que calia fer. I al vespre calia tornar-los a baixar al poble.

Com recordeu aquells dies?
—Ja saps què passa amb la premsa. Eren dies de festa i no hi havia notícies, per tant tothom va venir cap aquí. Van venir cinc cadenes de televisió, polítics… Hi havia una pressió impressionant dels familiars, com és evident, de les ràdios, les cadenes de televisió…

Els familiars, la premsa i el públic s’esperaven que acabaria amb una tragèdia així?
—Crec que hi va haver moments que sí i moments que no. Ja havíem trobat tres morts, però el fet de trobar amb vida en Josep Maria Vilà –va acabar essent l’únic supervivent dels vuit que estaven perduts– per a nosaltres va ser un alleujament. Pensàvem que si n’havíem trobat un, en podíem trobar més. Però, és clar, el vam trobar el dia 1 i l’operació es va allargar fins el dia 7. Va ser una injecció d’adrenalina. Però a mesura que passaven les hores i els dies, ja vam anar veient que era impossible que hi hagués més supervivents.

Els equips de salvament cerquen les víctimes de la tragèdia del Balandrau, el gener del 2001 (fotografia: Siscu Carola).

I alguns familiars eren presents al poble.
—Per a ells va ser molt dur. El camp de futbol era el quarter general habilitat on es traslladaven les víctimes i on hi havia el centre de control. Perquè no sentissin la pressió dels mitjans i no ens sentissin a nosaltres parlar de detalls del rescat, la Guàrdia Civil els va oferir una sala de la seva caserna perquè estiguessin més alleujats de tot allò que s’anava esdevenint. Aquesta caserna era a cent metres. Quan els havies d’anar a cercar perquè vinguessin a fer identificacions de les víctimes… Era molt dur, molt… Els psicòlegs els van fer un bon acompanyament, però el moment en què t’adreçaves a ells per demanar-los que fessin una identificació, el cor se t’encongia.

Què va passar perquè hi hagués un torb tan extrem amb ratxes de 130 quilòmetres per hora?
—Hi ha un seguit de factors. Nosaltres n’hem viscut molts, de torbs. He passat per colls del Ripollès a quatre grapes o gairebé estirat a terra perquè dret no hi podies passar. Però els torbs que hem viscut, els hem vist entre setmana, o quan encara no hi havia l’estació d’esquí i la gent no pujava amb cotxe fins tan amunt… Però aquell va ser un torb extraordinari, segurament el més important que hem tingut. L’helicòpter, aparcat a la base del camp de futbol, va fer una volta de noranta graus a causa del vent. A més, els dies 23 i 24 havien caigut uns setanta centímetres de neu nova i com que no havia fet fred, no s’havia fos i no s’havia cohesionat i estava molt solta quan va entrar aquesta gran ràfega de vent. Per una altra banda, eren les festes de Nadal i la gent tenia vacances. Parlem d’aquests nou morts, però arran d’aquest torb, que va afectar bona part del Pirineu, també va morir un treballador de l’estació de Port Ainé. Dos nois a Pardines també van perdre’s, l’alpinista Néstor Bohigues també va tenir problemes al Pallars… Amb el temps, i gràcies al llibre d’en Jordi Cruz, hem conegut les històries de més gent que van tenir problemes aquell 30 de desembre.

Nou morts entre el torb: la tragèdia del Balandrau

Els esquiadors van actuar bé?
—Sí. Quan t’enganxa un fenomen com aquest has de sortir de les crestes perquè és on hi ha més intensitat de vent. I has d’anar en direcció a la vall. Però la neu nova que havia caigut una setmana abans, el vent la recollia i la portava a les valls. Per això es van acumular uns gruixos brutals de neu als torrents, com al de Fontlletera. La Maria Àngels Belsa no la vam trobar fins el 24 de març, tres mesos després, perquè a la zona on va morir hi havia sis metres de neu. I quan la vam trobar encara hi havia més d’un metre i mig de neu. I la vam trobar de casualitat. Vam començar a fer forats i rases per accelerar la fosa de la neu per veure si la trobàvem. Per casualitat, un dels mossos d’esquadra de muntanya, a qui li agrada l’espeleologia, es va posar dins un dels forats i allà va veure dos peus. Estava enganxada a la neu i en fer el forat, amb l’escalfor, es va desenganxar i la van trobar dins el riu.

En un moment del llibre dieu: “En aquella tragèdia, la política va poder més que el sentit comú i el savoir faire dels estrangers.”
—Sí. Llavors nosaltres teníem molta relació amb els grups de salvament francesos, per això ens van venir a ajudar. Han estat els pioners al món dels salvaments de muntanya. Ells cerquen durant tres dies o quatre amb molta intensitat i prou. Llavors s’hi van dedicant esforços gradualment. Aquí es van dedicar molts esforços durant molts dies seguits perquè hi va haver pressions polítiques.

Quants dies es va allargar aquesta cerca més intensa?
—Del 30 de desembre al 7 de gener, és a dir, deu dies. I després del cinquè dia ja els havíem trobat tots excepte la Maria Àngels, que la vam trobar al cap de tres mesos. I no perquè no s’hi esmercessin esforços. Hi havia bombers del GRAE, policia andorrana, bombers andorrans, policies i gendarmes francesos, bombers de Madrid i Guàrdia Civil. Imagina’t. Va faltar sentit comú per a dir: “Han passat quatre dies, ja no trobarem ningú.” I els familiars ja ho veien. Després de quatre dies o cinc ja no pots esperar gaires èxits més.

Tot plegat què va representar per a les operacions de salvament?
—Mentre no van succeir els fets del 30 de desembre, els salvaments que teníem eren assequibles. Però després del Balandrau, tant nosaltres, la part operativa, com la política ens adonem que ens hem de preparar perquè de tant en tant, ens pot tocar algun desastre. Amb els fets del Balandrau hi ha un abans i un després en els salvaments de muntanya. S’hi va creure més, s’hi van invertir més diners, més material, hi va haver més formació per part nostra… Aquests dies veig com formen un paquet de trenta nous membres del GRAE Muntanya i amb la formació que els fan te n’adones que ja ens podem començar a considerar alguna cosa dins el món del salvament.

Recordeu algun altre salvament especial?
—Sí, sempre l’explico. Va ser el 3 de maig de 1992 a la carretera de Tregurà a Pardines. El dia abans havia nevat uns trenta centímetres. La carretera estava pràcticament neta, però allà sempre s’hi fa una congesta de neu. Uns ciclistes van passar per allà, perquè és una zona molt concorreguda, van tallar la congesta i van causar una allau que se’ls va emportar. Tres ferits i dos morts. Però és que si jo hagués passat per allà aquell dia, hi hauria passat amb els meus fills agafats de la mà. Era una allau no previsible.

Quants salvament heu fet a la vostra vida?
—Actuacions de muntanya, en total, 860.

I quants morts heu hagut de veure?
—Entre salvaments de muntanya i accidents de trànsit, al llarg de la meva vida he vist més de dos-cents morts.

Com es gestiona haver de conviure tan de prop amb víctimes mortals?
—Els primers morts es gestionen amb angoixa. El més fotut d’haver de donar la notícia d’una víctima és si és una criatura, o bé si és algú conegut. Mentre no es donen aquests dos casos, ho acabes gestionant. Saps que quan et dirigeixes a un accident de trànsit o a un accident de muntanya et pots trobar amb un mort. De mica en mica et vas fent una cuirassa i vas passant com pots. No tothom ho assumeix de la mateixa manera i hi ha companys que necessiten ajuda psicològica.

Teniu la sensació que la gent subestima el Pirineu?
—Sí, per això a l’estiu es converteix en un parc i tenim molts problemes. I alguns de forts. Com les dues dones que es van morir baixant amb màniga curta des del Puigmal. Les va enganxar una pedregada i van morir d’hipotèrmia. Abans, per pujar de Barcelona fins a Sant Joan de les Abadesses tenies tres hores de tren. Després un autobús fins a Camprodon, un altre fins a Setcases, tres hores de pujada fins al refugi, puja una muntanya i tornar-te’n a Barcelona. Amb això vull dir que abans era poca la gent que es passejava per la muntanya. Ara tens una carretera que et puja fins a 2.100 metres, un cremallera que et puja a Núria a 2.000 metres… Aquest Pirineu, l’Oriental, el tenim molt assequible. I mentre fa bon temps, tot perfecte, però quan fa mal temps i es complica la cosa, tots a sofrir.

El desconfinament també l’heu notat?
—Els sis dies de Setmana Santa es van fer 108 salvaments a tot Catalunya. Enguany es preveu un 30% de salvaments més. El 2016, quan em vaig jubilar, es feien entre 600 i 700 salvaments l’any, i ara ja arribem a mil. Abans de la pandèmia, durant els caps de setmana llargs, com el que vindrà, la gent agafava un avió i en poca estona ja passejava per Praga o Milà. Des de la pandèmia això no es pot fer i la gent de l’àrea metropolitana i les grans ciutats van a les muntanyes més properes, el Pirineu Oriental i la Cerdanya. Però no hi ha formació. Abans si volies fer muntanyisme anaves a un club de muntanya. Els més grans te n’ensenyaven i anaves aprenent de mica en mica. Ara decideixes que demà vols anar a la muntanya i aquesta tarda vas a una gran botiga de material esportiu i a un preu assequible podràs comprar material de gamma mitjana. I llavors la gent va a la muntanya sense mirar el temps meteorològic, a l’hivern no miren el risc d’allaus… i pugen cap aquí i llavors passa el que passa.

Si algú es perd per negligència pròpia i ha de ser rescatat, això qui ho paga?
—Ui, “amb l’església hem topat”, que dirien… Els negligents… Nosaltres no som ningú per a dir si una persona és negligent o no. Nosaltres fem un comunicat de l’actuació i expliquem què ha passat. A partir d’aquí, si es creu que hi ha hagut una negligència, es posa una denúncia i va al jutjat. Llavors és el jutge qui decideix. Sobre el pagament del salvament sempre ho comparo amb el senyor que va amb cotxe i no té carnet; o algú posa una paella al foc, marxa i la cuina s’encén. Quan tota aquesta gent pagui als bombers pel desplegament que els obliguen a fer arran de la seva negligència, llavors els que siguin considerats negligents a la muntanya també hauran de pagar. Però fins a llavors no hem de criminalitzar la muntanya. “Oh, a un l’han hagut de rescatar a la muntanya i hi ha hagut d’anar un helicòpter.” I l’helicòpter que ens ve a cercar quan tenim un infart i ens porta a l’hospital? I potser aquest infart és per negligència per no haver portat una dieta adequada.

Podeu comprar el llibre 3 nits de torb i 1 Cap d’Any a la Botiga de VilaWeb

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.