La nostra enveja i la vostra avarícia

Aquesta setmana hem de donar les gràcies a la senyora Núria Garrido, presidenta de la unió de propietaris Som Habitatge, perquè, malgrat que hagi menystingut la intel·ligència col·lectiva, que les seves paraules insultin llogaters i classe treballadora i que el seu català fulmini els mínims d’oralitat de la nostra llengua a cop de “tenir que”, la senyora Garrido ens ha regalat un moment radiofònic extraordinari. A Els matins de Catalunya Ràdio, Ricard Ustrell va fer pujar al ring de l’estudi la portaveu del Sindicat de Llogateres, Carme Arcarazo, i la ja esmentada senyora Garrido. La finalitat? Parlar de l’habitatge, el tema que més preocupa els catalans, segons el baròmetre del CEO. Hi ha tants elements del discurs de la presidenta de Som Habitatge per a analitzar que em costa de sortir del meu estat d’esparverament per concentrar-me a comentar-ne les parts més destacables i elaborar un top 3 de moments d’estupefacció. En la tercera posició de la llista, hi col·loco l’afirmació de la senyora Garrido que diu: “Tenir llogaters és com tenir un fill; és un maldecap.” Llegida així, la frase podria semblar prou inofensiva i, fins i tot, mínimament comprensible, però resulta que les raons que la porten a queixar-se és que com a propietari t’arriben notícies dels pobres desgraciats dels llogaters que preferiries no saber perquè fan de mal pair, i fins i tot, són de mal gust… Coses com ara assabentar-te que se’ls ha mort la parella, que s’han divorciat o que han perdut la feina. La llista de temes incòmodes amb els quals els llogaters molestem els propietaris, segons Garrido, també inclou el fet d’empipar aquells qui ens lloguen els pisos amb foteses com ara que la caldera del pis s’ha espatllat o bé que hi ha goteres. És clar, per a ells, que viuen a l’Olimp de la vida, lluny dels problemes mundans, és fastigosament desagradable que els fem perdre el temps amb ximpleries com aquestes, i no és estrany que la senyora Garrido posi al mateix sac la mort d’una parella i una caldera espatllada, perquè ambdues coses impliquen que com a propietària doni la cara, actuï amb responsabilitat i d’acord amb els seus deures –i, si pot ser i no és demanar massa, amb una mica d’humanitat.

En segona posició del rànquing, quan la presidenta de Som Habitatge, ofesa, nega rotundament ser una rendista i es defensa tot considerant-se una treballadora, perquè els propietaris han de reformar, han de pagar pintors, han de pagar la noia que ensenya el pis… No, Núria Garrido, d’això no se’n diu treballar, en tot cas se’n diu mantenir i gestionar el teu patrimoni. Treballar no és llogar un habitatge, ni tampoc invertir en béns immobles. Però la senyora Garrido no tan sols demana que la considerem una més de la classe treballadora, sinó que també es vanta de generar feina, ocupació, llocs de feina, viabilitat econòmica a molta gent. És a dir, pretén que li agraïm a ella i a la resta de rendistes que, gràcies al fet que s’han arriscat invertint i posant pisos a lloguer, nosaltres tenim llocs on poder dormir i semiviure les escasses hores que ens queden lliures quan no treballem fora de casa. En la seva equació de deutes d’agraïment que devem als rendistes, no hi entren en joc ni els preus abusius, ni l’incompliment dels deures dels propietaris vers els llogaters. Al començament de l’entrevista, Garrido afirma que la Unió de Propietaris se sent criminalitzada políticament i que suporten una gran pressió mediàtica; que son el boc expiatori de tots els problemes socials. I seguidament és queixa que el Parlament de Catalunya, durant el primer trimestre del 2025, ha promogut normatives que impliquen sancions als propietaris si incompleixen els seus deures, com ara llogar els pisos a preus superiors a l’índex de referència o bé redactar un contracte de lloguer on no consti l’objecte del contracte. En definitiva, que quan els recorden que han de complir la legalitat, que no poden extorquir els seus llogaters, que no poden falsejar contractes, que no poden lucrar-se sense limitacions, o que s’han de fer càrrec de certes despeses o manteniments derivats dels lloguers perquè dins els seus habitatges hi viuen persones que tenen drets, aleshores se senten ultratjats per haver de complir les seves obligacions.

I en la primera posició del rànquing hi trobem el moment estel·lar en què Garrido assegura que el problema és que els llogaters tenim enveja dels rendistes. Anava conduint mentre escoltava en directe la conversa, i no vaig gitar de fàstic per la finestra de miracle. Enveja a mi me’n fa la gent que aporta valor, senyora Garrido, la gent amb qualitat humana, i no pas vostè, ni la gent com vostè que no tenen gens ni mica de consciència dels seus privilegis. Si tots els llogaters de Catalunya ens fotem a escriure i imprimir el despotisme amb què hem estat tractats massa sovint, el robatori de fiances que ens heu fotut amb qualsevol pretext estúpid, la negativa dels propietaris a reparar elements estructurals dels pisos o a mantenir els llocs on vivim (deixant-nos-hi més de la meitat del salari), empaperarem tot l’Upper Diagonal.

I, si us plau, us prego, lectores i lectors, que no em vingueu ara a dir que no tots els propietaris són iguals i que hi ha llogaters molt torracollons que et deixen el pis fet una merda. Sí, ho sabem que hi ha propietaris curosos, pocs, però n’hi ha. I també hi ha llogaters trinxeraires, sí, també ho sabem. Però aquí parlem de la polèmica que han generat les paraules lamentables i l’actitud altiva de la senyora Garrido, un problema estructural. De manera que si sou propietaris i tracteu bé els llogaters en tots els sentits, com és el cas dels actuals propietaris del meu pis, que són un amor, entenc que no caureu a sentir-vos ridículament ofesos, perquè les crítiques no van cap a vosaltres. I és que en el tema de l’accés a l’habitatge el pecat capital no és l’enveja, sinó l’avarícia i la supèrbia de qui pretén enriquir-se vulnerant drets fonamentals.