Després de les eleccions a la comunitat autònoma que es van inventar per envoltar la capital d’Espanya, arriba la constatació, alta i clara i condensada en un vers de cançó: nosaltres no som d’eixe món.

Voldria poder escriure aquest article demà, quan ja se sabran els resultats d’unes altres eleccions, les escoceses. Aleshores ben probablement (perquè ara per força ens hem de moure en el condicional que perfilen les enquestes) podria quedar dibuixat amb claredat l’altre camí, el món al qual nosaltres sí que pertanyem.

I així, en una sola setmana i amb dos dies de diferència entre elecció i elecció, ens queden retratats, en vots i en els corrents de fons que mostren els vots, dos models contraposats de societat. De nació.

D’acord que Madrid no és Espanya, però el fet, el fet clau que ens incumbeix directament és justament el corrent de fons que expressen els resultats de Madrid com a tendència nacional. Nacional-espanyola, s’entén.

Perquè Isabel Díaz Ayuso no s’improvisa ni és simple producte de campanya electoral. Ayuso expressa una realitat: és una realitat sociològica de dretes construïda sobre la desigualtat extrema, és la construcció d’una societat profundament injusta que s’emmascara en part amb el sentiment identitari madrilenc que es branda des de la consciència de privilegi. Són unes quantes dècades de dretes en formació de batalla cultural i dedicades a bastir un determinat model social. Dretes vestides de PP, de la branca rebotada del PP que és Vox, de l’experiment autoanomenat liberal que era Ciutadans (perquè ja hi podem fer servir aquest temps verbal, no?), dretes fent la seva feina i comptant per a això amb la complicitat sempre del PSOE.

Vet aquí Madrid, l’Espanya destil·lada. Vet aquí l’essència d’això que pretenen ser i que, com més va, més ens repel·leix. Vet aquí això que ni som ni serem ni volem esdevenir.

Al capdavall, davant la crisi que globalment ens sotraga, en l’àmbit europeu hi ha, a grans trets, dos models de resposta: les nacions i els moviments polítics que es decanten cap al populisme d’extrema dreta i identitàriament agressiu, que comporta retallada de drets civils i augment de les desigualtats socials; o les nacions i els moviments polítics que prenen el camí de la justícia social i la igualtat, que pensen i basteixen un món divers i democràtic.

És a dir, o Madrid o Edimburg; o Espanya o Escòcia.

Perquè aquesta setmana haurem vist els dos mons: dimarts, a Madrid, en tota la seva expressió i faramalla, el món del qual no formem part ni mai, ni de broma, no voldríem formar part; i dijous, a Escòcia, el món que més s’assembla al nostre.

Ben mirat, podem trobar, en el mirall del cas Anglaterra-Escòcia, un seguit d’interessants paral·lelismes. Perquè si a Anglaterra hi va emergir aquell partit d’extrema dreta euròfoba, l’UKIP (recordeu?), que va impregnar els discursos i les pràctiques tant dels conservadors com de part dels laboristes, que va engegar el moviment d’expansió identitària anglesa que va tenir clara i concreta expressió en el Brexit, que va acabar donant peu a un govern conservador encapçalat per un personatge tirant a estrafolari com és Boris Johnson i que encarna a l’anglesa manera el populisme de dreta, en el cas espanyol es pot parlar de la materialització del populisme d’extrema dreta i nacionalment agressiu que representa Vox, que impregna discursos i pràctiques tant de PP com de PSOE (recordem, a tall d’exemple, Joaquín Leguina acompanyant Ayuso en la campanya o les declaracions de Felipe X González dient que el preocupaven més determinades declaracions de Podem que de Vox) i que acaba consolidant, en aquest cas al govern autonòmic de Madrid, un personatge també extravagant com és Isabel Díaz Ayuso.

Tant l’una deriva com l’altra retraten, de fet, la reacció de dos nacionalismes en crisi, l’anglès i l’espanyol, que encara somien els seus passats imperials i que no assumeixen que el món rodola i els ha deixats enrere. I mostren també, en contraposició, la força, en potència i en acte, de dues nacions emergents, l’escocesa i la catalana, que, des de la llibertat, aspiren a trenar una societat més justa.

Que d’això es tracta, precisament. Perquè volem la independència per raons històriques i lingüístiques i culturals i de simple justícia i de necessitat de ser sense cap sotmetiment, és clar. També per a poder bastir una societat digna, amb igualtat d’oportunitats real, sense discriminacions, acollidora i plural. I això és als antípodes de l’agressiva deriva nacionalpopulista d’extrema dreta que representa Madrid. Als antípodes d’aquell món que no és el nostre.

I és en aquesta contraposició de valors i de models socials que podem trobar, segurament, una de les claus (no pas l’única, però una de forta) de l’èxit independentista escocès. Amb aquesta clau, i per aquesta clau, encaren el segon embat de la seva partida. Com haurem de fer en la nostra.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.