Nosaltres, els optimistes

Una anàlisi de la realitat crítica no té res a veure amb el derrotisme

Andreu Barnils
Andreu Barnils
24.04.2022 - 01:50
Actualització: 24.04.2022 - 10:22
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Nosaltres, els optimistes, ho som per caràcter. Per molta dada objectiva que tinguem davant, continuem essent-ho. El mateix passa amb els pessimistes. Ja els podeu pintar de rosa el futur, que el veuran negre. I des de tots dos caràcters, des de totes dues posicions, es poden fer anàlisis crítiques, lúcides, de la realitat.

Aquesta setmana he llegit una anàlisi optimista de la realitat política catalana. I, per tant, és una anàlisi que neda a contracorrent perquè fa anys que els pessimistes dominen el relat. L’anàlisi optimista és de l’Albert Botran, historiador i diputat de la CUP a Madrid, que ha escrit el llibre ‘Independència és revolució. La sobirania en un món en crisi’ (Edicions 3 i 4). Un llibre amb el qual coincideixo en aspectes (el Primer d’Octubre demostra que amb les urnes no n’hi ha prou; si vols eixamplar la base, confronta), discrepo en d’altres (ell vol nou referèndum, i jo ho faria via eleccions, i control del territori després); un llibre que resum els tres paradigmes de l’independentisme (paradigma insurgent, amb el cas irlandès com a exemple, que a Europa ja no s’estila; paradigma parlamentari, via lleis i partits, amb el cas català com a exemple, paradigma que mor el 2017 , “amb les urnes no n’hi ha prou”; i un tercer paradigma que els independentistes no hem trobat encara). Un llibre breu on s’agraeix la bibliografia de llibres i articles, i la cita d’Eva Serra que descriu 1640, 1714, que ell hi suma 2017 (“La ruptura amb l’estat democratitza les lleis i prima la justícia social”). Un llibre gens sectari amb la dreta, ni amb ERC, ni amb ningú, i que a la vegada fa pensar que encara ningú de la CUP ha explicat el 2017 des de dins el partit. Ell tampoc, i aquest és un llibre que ens fa falta, i els fa falta. Un llibre escrit per un home d’encara no quaranta anys que acabarà essent, espero, historiador a temps complet, i a qui agraeixo les dades amb les que basteix l’argument, el to serè, didàctic, i la mirada optimista.

El perill dels optimistes és caure en la ingenuïtat. El dels pessimistes, en el derrotisme. En els pitjors casos, en els casos a defugir, els optimistes no són més que egoistes privilegiats que volen continuar essent-ho i rere suposats discursos optimistes, que fan passar per lúcids, només volen mantenir privilegis injustos, distraient-nos amb suposats avenços inexistents. A l’altra banda passa el mateix i en els pitjors casos, en els casos a defugir, els pessimistes no són més que amargats que volen amargar-te a tu, i rere suposats discursos pessimistes, que fan passar per lúcids, l’únic que volen és tallar-te les ales, evitant els avenços dels altres. Tot sigui dit amb la màxima comprensió, que Isabel Martí sempre em recorda que són els caràcters el que es transmet via genètica de pares a fills, més que no la intel·ligència o la bellesa. Vull dir que molts pessimistes ho han mamat a casa. I molts optimistes, també.

A mi m’és igual si algú és optimista, o pessimista, mentre sigui lúcid. Em costen més els ingenus i els derrotistes. I ja no t’explico els egoistes privilegiats i els amargats. Per això celebro discursos optimistes, a estones lúcids, sempre serens, com el de Botran, l’historiador polític.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies