Manifestació pel català a l'escola, a Perpinyà.

La immersió lingüística no és sols una tècnica. Perquè la discussió sobre els límits de la immersió remet inevitablement a la situació social de la llengua catalana. I la situació de la llengua catalana no és solament un aspecte cultural. Perquè remet inevitablement a la constatació que hi ha un problema polític irresolt, que és la convivència –impossible, com s’ha demostrat– entre la nació catalana i els estats espanyol i francès.

Els catalans hem de saber que, històricament, a cada constitució que s’ha elaborat els espanyols sempre ens han dit: “Ara no és el moment d’establir les vostres reivindicacions nacionals; ara, primer de tot, convé obtenir i afermar el sistema democràtic; i després, més endavant, ja podreu resoldre la qüestió nacional.” Així va passar a la constitució del 1869 i a la Primera República (1873). Igualment va passar a la constitució del 1931, quan els de Madrid també van demanar que el problema català es resolgués en un altre moment i heus ací que va venir Franco. I durant la constitució del 1978 els de Madrid també ens varen fer renunciar als drets nacionals, en canvi de tenir la peculiar democràcia postfranquista.

En definitiva, no és mai el moment adequat per als catalans. De primer ens prenen les llibertats amb violència i quan hi ha democràcia, aleshores no toca, perquè si els catalans volem els nostres drets històrics farem perillar la seua fràgil, porcellanesca democràcia. El sistema és magnífic. Cal treure’s el barret. Quan hi ha dictadura, els Països Catalans som perseguits sense manies ni prevencions. I quan hi ha democràcia, resulta que els Països Catalans no poden restaurar les seues llibertats, perquè –ens diuen– això seria un risc per a la llibertat que ells afirmen que existeix –ara, per exemple, allò de l’ui, ui, ui, que vindran els de Vox i cal fer pinya tots entorn del PSOE! No deixa de ser curiós, siga com siga, que aquesta llibertat seua sempre s’ature en la ratlla on comencen els drets de la minoria nacional catalana.

Defensar estrictament la immersió lingüística a les escoles o, en general, defensar una millora de la situació social de la llengua serà, per això mateix, sempre un projecte insuficient, condemnat al fracàs. I la prova la tenim avui estampada brutalment a la cara. La democràcia postfranquista, aquella democràcia en què l’Assemblea de Catalunya dels quatre punts que reclamava havia de renunciar just, i sols, al de l’autodeterminació, més de quaranta anys després anorrea sense ni despentinar-se l’esforç de pares i mestres que van engegar la immersió, precisament als barris menys catalanitzats, perquè entenien que era un dret inalienable.

Per sort, el país sembla que ho ha entès bastant bé, tot això, i ja no es conforma amb engrunes sinó que vol el pa sencer. La reclamació de la independència és, per primera vegada en la història, majoritària al Principat i és a partir d’aquesta reivindicació que cal respondre. Convertint aquesta agressió en un al·licient més per a empènyer i per a desbordar i posar contra la paret la inepta classe política que tenim, com ja ho vam fer el 2012. Perquè això no és una qüestió de tècniques escolars ni de llengües: és una qüestió d’opressions.

PS. Una part d’aquest article és un robatori intencionat. He fet servir, modificant-les molt poc, les paraules que va escriure en aquest article de l’any 2009 Francesc Ferrer i Gironès. Bàsicament per ajudar a entendre que tant hi fa qui hi haja en el poder a Madrid i tant hi fa en quin moment ho demanem. Ferrer, que primer fou senador del PSC i més tard diputat i regidor d’ERC, les va escriure arran del debat de la constitució europea i responent a l’argument de Rodríguez Zapatero, que deia que no tocava reclamar el català en aquell moment, que ja ho faríem més endavant, perquè podia fer perillar el fràgil –sempre fan servir la paraula “fràgil”, ells– consens continental. Dotze anys després, de forment ni un gra.

I això passa en bona part per un factor que també va explicar en el mateix article Ferrer i Gironès, historiador, savi, home d’una dignitat i una honestedat exemplars: “De polítics, n’hi ha de dues menes. Els que tenen criteri propi, perquè han estudiat les qüestions amb profunditat, i són honestos, i els que callen, no diuen res, perquè saben que si pensen diferent del que el partit els ha manat les passaran malament. I aleshores s’esdevé aquella frase tan encertada que fa anys em va dir un vell militant: Primer jo, després el partit, i si queda res, per al poble.”

 

VilaWeb necessita del vostre suport. Si ens podeu, i voleu, ajudar podeu fer-vos subscriptors per seixanta euros l’any.

El vídeo

S’ha mort el gran compositor letó Mārtiņš Brauns. Brauns va ser l’autor de “Daugava”, una cançó que va esdevenir un gran himne de la lluita per la independència contra el poder soviètic i que podeu escoltar en aquest vídeo.

El Cor Jove de l’Orfeó Català n’ha fet una versió en català que podeu escoltar ací.

En aquest temps que estem vivint el missatge de Brauns, els versos que va musicar, són d’una gran actualitat.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.