18.04.2023 - 21:40
Diu que els lacedemonis, gent guerrera com poca, no entraven en combat a toc de clarins o de trompetes, que exciten i atien els ànims, sinó al so de flautes, que encomanen regularitat i moderació: una mena de disciplina musical que refrenava l’embranzida dels soldats i els feia marxar per un igual i amb ritme a fi que no ataquessin desbaratats. N’hi va haver que afirmaven que aquella manera d’avançar, inventada pels espartans, contràriament al que podria semblar, no era pròpia del descoratjament i el temor, atès que els consirosos i els porucs són, justament, aliens a la marxa intrèpida, bella i airosa; i encara n’hi havia que ho van reblar dient que el so de flauta permetia de conèixer els covards, que es tenien amb inconveniència, o sigui, que no tenien nassos per a batallar… També es conta que els cretencs solien entrar en lliça al so d’una cítara que en regulava les passes; i encara n’hi havia que, com un rei de Lídia de qui he oblidat el nom, tot i que té un mausoleu, disposaven d’homes, entre els rengles, que sabien tocar la flauta i la cítara, així com sonadores de flauta no solament per a la milícia, sinó, òbviament, atesa l’època, per a les delícies dels festins. Els aqueus, per la seva banda, segons la Ilíada, marxaven en silenci i traspuant coratge amb el fervent desig d’ajudar-se mútuament, mentre que els soldats romans, en contra de les sàvies ordenances de l’antiga disciplina, entraven al combat enmig de clams xardorosos. Se’n podria deduir la possibilitat que un bon estrateg decideixi un dia que cal que un exèrcit desfili a pas moderat i en silenci quan l’enemic ni tan sols se l’imagina, de tan lluny com es troba, per abraonar-s’hi, rebutjar-lo d’una embranzida, i atemorir-lo a crits, un cop el tingui a l’abast. En termes de mobilització civil, això voldria dir no ensenyar les cartes fins que la situació està prou madura per a escometre l’enemic. (Respecte a flautes i cítares dels antics, deixarem per a una altra ocasió especular sobre el paper disciplinari i alhora eixordador de les gaites dels braus regiments gaèlics…) Sense moure’ns de Roma, en el camp de l’oratòria, diuen que el reformador social Gai Semproni Grac, home que no necessitava estímuls ni excitacions externes car era de natural apassionat, acostumava a tenir al seu servei un home instruït que, amagat rere seu quan havia de parlar en públic, bufava ràpidament en una flauta d’ivori amb sons pausats per moderar l’ardor excessiu del discurs o amb sons moguts per revifar-ne el to fluix i decaigut.
Tot plegat m’ha fet considerar la nostra manera d’entrar en combat en moments decisius i recents. De primer, amb grans desfilades tocant el flabiol per allò del pacifisme, tot i que no és pas l’instrument idoni per a una embranzida impetuosa i final. La cítara celestial va ser un instrument usat a distints nivells, des dels forjadors del lema “de la llei a la llei” fins als líders alçats dalts dels jeeps de la Guàrdia Civil. La CUP va defensar la seu nacional a so de gralla, que el pas inclement del temps ha convertit en sac de gemecs. Hi va haver violoncel·listes de les “estructures d’estat” que van perdre l’arc pel camí. Quan els crits de la gent no eren pas senyal d’arremesa, sinó de dolor, els violinistes del titànic procés no tocaven pas seguint l’estratègia dels braus espartans, sinó guiats pel lema “guillem, que fa torero”, o sigui, a l’esgarriada. Quan arran de les fortes onades produïdes pel terratrèmol, vulgo, tsunami, la gent va seguir consignes de desplegament i ocupació al so d’una trompeteria clandestina, n’hi va haver que no van dubtar a ensordir-la quan les muralles de l’aeroport del Prat ja eren abatudes i les carreteres tallades. En el moment àlgid de la batalla d’Urquinaona, els contrabaixos de l’ordre no temperat van fer el paper galdós d’un orgue de gats. Ara mateix, n’hi ha que han pres el trombó de les elegies per dir-nos que el dol es dóna per acomiadat, mentre que, en comptes de lo Gaiter del Llobregat, disposen arcàngels que, com en la paràbola dels cecs de Brueghel el Vell, ens volen precipitar, timbes del Besòs avall i sense ales, a l’infern de l’estat espanyol al ritme dels saxòfons de “Paquito el Chocolatero” o fent ploriquejar la guitarra amb “Suspiros de España”…
Finalment, n’hi ha que toquen la siringa (d’on “xeringa”), flauta de Pan, o flabiol de canons, passeu-me el mot, pensant a mobilitzar de nou el capital polític immobilitzat fent desfilar de nou la gent al mode compassat d’Esparta (d’on, per cert, era rei Menelau, a qui el troià Paris li va raptar l’Helena), però no portant-la fins a l’embranzida final (com a Troia), sinó desviant-la i tancant-la, en trista caricatura de la paràbola dels cecs, en el castell d’ombres de la Ciutadella.
Encara està per inventar, doncs, l’instrument capaç de marcar el compàs de la pròxima batalla per deixar els porucs enrere i llançar-se a crits a l’embranzida penúltima. Esperem suggeriments al racó de comentaris.
