Fotografia: Comfreak/Pixabay.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Vegem amb el vostre permís uns quants titulars del futur, que és el present: “Els espanyols s’apunten a viure en coliving per a rescabalar-se de la solitud del confinament”, diu El Confidencial; “El friganisme [de l’anglès free, de franc]: l’última dieta hipster és agafar menjar dels contenidors”: ho llegim al “Tentaciones” d’El País; “El job hopping [canviar sovint de feina]: la nova tendència laboral que arrasa entre els menors de 34 anys”, diu l’ABC, a la secció “Bienestar”; “El nesting: no sortir de casa en tot el cap de setmana rebaixa l’ansietat i il·lumina la ment”, ho trobem a “Buena Vida”, d’El País; “Trebacances: com combinar el temps lliure amb la feina”, us ho explica l’Expansión. És una temptació continuar, però la idea ja deu ser prou clara.

Mirant d’aprofundir en aquests “coolíssims” estils de vida, he ensopegat amb una tal #15Mpedia (el 15-M qui sap on para, però internet és etern) que en fa un recull sota el mateix títol: “Normalització de la pobresa als mitjans de comunicació”. L’entrada explica allò que ja intuíem vós i servidora, que es tracta d’un intent de disfressar la precarietat i les seues causes donant-los un aire modern, de tendència a l’última, fins i tot en positiu. Pura propaganda dels mitjans al servei del sistema establert: amb la ‘coolització’ del llenguatge, treuen ferro a les servituds de la pobresa i la desigualtat presentant-les com si fossin tries individuals: només cal fer-los el tomb –hop!– per vendre’ls com a opcions de vida per a tota la població, independentment del context socioeconòmic i altres detalls menors. Dit en un exemple: que una treballadora de la llar d’aquí pot fer nesting igual que un CEO de Silicon Valley, ves tu quina sort.

Tantes vegades hem parlat de com n’era, d’important, poder anomenar els intangibles per fer-los existir i parlar-ne amb propietat. Ho hem vist en les qüestions de gènere, i ho veiem en les de classe: la realitat fa la necessitat, també de terminologia, però quan la terminologia no és innocent, com és el cas, pot crear realitats en conseqüència. Tu crees una realitat, per exemple, quan presentes uns tals job-hoppers, que uau!, són rebels que els estimula canviar sovint d’ocupació, perquè capgires la tradicional percepció positiva de l’estabilitat laboral, tot associant-la a una aspiració rònega i caducada: no et queixis tant, xaval, i posa’t al dia, que ara la tendència que arrasa al món és una altra. De retruc, és una manera instagràmica d’emblanquir la temporalitat laboral, que ja no hauria de ser motiu d’insatisfacció, ni encara menys raó per cremar cap contenidor, sinó el sistema d’aquests nous temps per a adquirir experiència, cosa que compta amb el segell d’aprovació de les grans patronals: pom!

Hem dit contenidors? Diferent d’entrada però semblant en el fons és el cas de l’activisme anticonsum i els remenadors de brossa, equipats o no amb frontals esportius, guants de protecció i la roba que es canviaran després d’una dutxa calenta a casa. És crear realitat anomenar-los “frigans” per diferenciar-los dels pobres que actuen sense ideari ni muda de recanvi, i per això en fan reportatges a les seccions de salut i de tendències dels diaris, barrejats amb receptes de sucs, blocs de viatges i consells de decoració. Doncs una realitat pintada així podria fer que ja no ens incomodés tant, el fet de veure algú furgant contenidors, perquè bé podria ser un frigà, oi?, i perquè allò que pot ser una necessitat per a uns, també pot esdevenir una reivindicació per a uns altres –o una opció dietètica per a un suplement dominical: diferents causes, menús semblants. I mentre a les xarxes en fem mems i piulades enginyoses, també ens distraiem de demanar-nos què falla en una societat que pot llençar menjar i alhora fer-lo pagar.

Ja ho hem dit: si aquestes situacions han arribat a generar un vocabulari propi, ni que sigui d’importació, ni que sigui amb fins propagandístics, és que no són anecdòtiques, al contrari. Mineralitzades en tots aquests termes cool, els hem donat una sortida lluminosa, desvinculada de la cara fosca que ens incomoda i que es ven a part. Els que fan referència a la feina, o al malviure degut a la mala feina, són especialment perversos; em suggereixen una analogia, no pas comparació, que no agradarà a tothom: penso en la prostitució, que mentre hi hagi qui digui que és prostituït de gust, sempre n’hi haurà més que se n’aprofitaran per a justificar-ne la pràctica, per a l’alegria més gran dels explotadors. Doncs parlar de coliving, de job hopping o de trebacances com a modes de vida, deslligadament dels estralls d’una crisi cronificada, és fer llustre a una altra mena d’explotacions.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.