Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

L’exemple és de fa uns quants dies, però crec que servirà per a il·lustrar això que vull dir. Ada Parellada és cuinera i restauradora, com el seu pare i el seu avi. Com ells, i més que ells i tot, no es limita a servir plats calents, sinó que s’implica en mil projectes: de fer pedagogia amb la mainada fins a cercar maneres d’evitar el malbaratament d’aliments, passant per organitzar sopars grocs en solidaritat amb els presoners polítics, per posar-ne només tres exemples. Podríem dir que és una gastroactivista.

Per això no ens hauria d’estranyar que durant la pandèmia decidís de no apagar els fogons i servir menús a preu de cost al personal sanitari de l’Hospital Clínic, situat a la vora del seu restaurant. O que a final de maig, quan Barcelona va entrar en la fase 1, col·loqués quatre taules a la vorera per poder tornar a engegar la maquinària del local: comprar productes, donar feina a un cuiner i un cambrer, atendre clients, etc. Hi perdia diners, però formava part de la seva filosofia de vida: la il·lusió de tornar a obrir.

Doncs no, a mig sopar es van presentar dos agents de la Guàrdia Urbana i li van matar la il·lusió: la van obligar a retirar les taules, arran d’una denúncia ciutadana. Ella mateixa va explicar que tramitava els permisos, per via del gremi de restauradors, però com que l’ajuntament devia estar desbordat de sol·licituds encara no havien arribat. Una decisió legalment correcta? Sí. Una decisió coherent amb els discursos polítics de reactivar l’economia i ajudar la restauració i el petit comerç? Òbviament, no.

Qui més qui menys, a tots ens ha passat alguna vegada que, carregats de raó, ens hem estavellat contra una norma quadriculada o un termini injust. La sensació d’impotència és immensa, barrejada amb ràbia i ganes d’engegar-ho tot a rodar, com escrivia Ada Parellada en un altre piulet. Tothom en té algun exemple a mà, que segurament encara cou. Jo, per exemple, vaig batallar més d’un any amb el departament que aleshores s’anomenava de Benestar Social de la Generalitat per aconseguir el carnet de família nombrosa. Resulta que no els feia el pes un acord de separació amistosa, teòricament molt lloable, i els calia una sentència judicial. Lògica? Cap. Me’n vaig sortir? No.

I sí, ja sé que és una qüestió més complicada que no sembla i que les lleis i les normes són l’instrument que ens hem dotat entre tots perquè això no sigui la selva. Però no és contra les normes, o no principalment, que vull adreçar aquestes línies, sinó contra la lentitud i els excessos de la burocràcia moderna, que són una xacra invisible però molt i molt perniciosa, que fins i tot pot arribar a ser letal. Hem substituït el famós ‘vuelva usted mañana’, que t’engaltava el funcionari de torn quan arribaves a la finestreta després de fer una hora de cua, per un entramat de dictàmens, disposicions i protocols que ens acabaran asfixiant a tots, no tan sols els emprenedors.

La situació a l’administració pública és especialment greu. Els objectius no poden ser més nobles: més transparència i menys corrupció. Però com que al darrere no hi ha hagut cap exercici honest de modernitzar l’estructura i posar-la al dia, tenim uns responsables polítics lligats de peus i mans, perdent el temps en afers burocràtics i fent microgestió; i un autèntic exèrcit de funcionaris i servidors públics fent informes de viabilitat, d’avaluació i d’execució com si al món no hi hagués res més a fer que establir protocols d’actuació, mecanismes de control dels protocols d’actuació i eines per a supervisar els mecanismes de control. D’aquí a una paròdia dels germans Marx, la distància és mínima.

Però és que de debò que perdem la xaveta. Sóc el primer d’exigir transparència i retiment de comptes de cada euro de diner públic invertit o gastat. Però, per la mateixa regla de tres, crec que malbaratem milers d’hores de feina de treballadors públics en burocràcia inútil. Si hi hagués ningú capaç de calcular quants diners gastem en burocràcia per cada cent euros de diner públic de despesa, ens en faríem creus. El resultat és evident: tenim una administració lenta i poc eficaç, com més va més assemblada a l’espanyola: rígida, centralitzada i desmotivadora.

He tingut la sort de treballar amb polítics i gestors que són capaços de superar aquesta burocratització creixent i impulsar projectes. Penso en Andreu Mas-Colell i Albert Royo, pencaires tossuts i brillants tots dos. Però segur que molts sucumbeixen en l’aventura o ni tan sols la comencen. En canvi, aquest món gris i normatiu és l’habitat ideal per als ganduls, els qui no tenen professió coneguda, els sectaris de partit i els qui no tenen cap més aspiració que continuar formant part de la gran família del qui dia passa, dia empeny.

Un darrer apunt, més greu encara: l’administració que tenim no és apta per a les situacions excepcionals, com l’actual. Quan calen decisions i actuacions ràpides, ens perdem en cadenes de presa de decisió interminables, protocols feixucs i ancorats en el passat i normatives poc flexibles. No em sorprendria gens que la lentitud a adquirir i repartir material sanitari o el desori en la gestió de la crisi sanitària a les residències d’avis hi tinguessin molt a veure. Per això dic que no tan sols maten els virus.  Que faríem bé de cercar també un vaccí contra els excessos burocràtics.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.