No: la pau i la justícia social no són objectius contradictoris

  • La cohesió social és, en si mateixa, un element primordial de seguretat nacional, i quan es proposa una defensa europea això no es pot oblidar

Vicent Partal
13.03.2025 - 21:40
Actualització: 13.03.2025 - 21:47
VilaWeb
Sánchez i Feijóo durant les reunions d'ahir, en què el president espanyol va explicar als altres partits la nova prioritat de defensa (fotografia: Javier Lizón).

La situació que vivim és difícil, però, per desgràcia, també és inevitable. La victòria de Donald Trump, les seues declaracions sobre l’OTAN, les amenaces de retirar el suport a Ucraïna i l’admiració mal dissimulada per Vladímir Putin han posat Europa i ens han posat a nosaltres, els europeus, davant un autèntic abisme estratègic. La realitat s’ha imposat amb cruesa i en molt pocs dies, sense deixar-nos marge per a l’ambigüitat: Europa ha d’assumir la seua defensa, i de pressa.

Tanmateix, això no vol dir que haja de copiar el model americà. D’una manera molt especial, la UE ha d’entendre que la veritable força d’Europa no resideix, ni podrà residir mai, en els exèrcits i prou, ni en un futur exèrcit unit europeu. Perquè la cohesió social és, en si mateixa, un element primordial de seguretat nacional. Una societat fragmentada, polaritzada i empobrida és, com comprovem cada dia, una societat vulnerable a la manipulació exterior i a les derives autoritàries.

La força d’Europa ha descansat fins ara sobre la seua –imperfecta, però encara destacable en comparació amb les altres regions del planeta– cohesió social, en els valors democràtics i en la capacitat d’oferir un futur digne a la majoria dels ciutadans. Europa o és això o no serà res. I en un moment tan delicat com l’actual cal fer memòria d’aquestes coses.

És evident que no podem fallar als ucraïnesos, però és també evident que no podem fallar al conjunt dels europeus. I no: la pau i la justícia social no tan sols no són objectius contradictoris, sinó que són necessàriament complementaris. De fet, aquest és el desafiament del nostre temps: defensar Ucraïna, defensar-nos tots en realitat, i evitar que això signifique sacrificar encara més del que s’ha sacrificat ja –que és massa– allò que hauria d’haver estat sempre l’ànima d’Europa.

El conflicte d’Ucraïna, la invasió russa d’aquest país, ens ha tornat a demostrar a tots que la pau no és un estat natural, sinó un equilibri massa fràgil que requereix compromís i, tant si ens agrada com si no, capacitat de dissuasió. Les crides al desarmament, per molt benintencionades que siguen, resulten extemporànies i –si em permeteu de dir-ho amb una certa duresa–, en el context actual, són profundament hipòcrites. La pau contra un agressor no es defensa amb bones intencions, sinó amb la determinació de frenar-lo. Entre el “no a la guerra” en abstracte que no vol assumir les conseqüències i el “no passaran”, ara és el moment del “no passaran”.

I, en aquest context, la creació d’un veritable exèrcit europeu, autònom i amb capacitat dissuasiva, no és cap opció: és una necessitat imperiosa. Però aquesta construcció d’una Europa de la defensa suscita un dilema fonamental que tampoc no es pot esquivar: com es pot fer créixer la despesa militar sense fer perillar encara més l’estat del benestar que ha definit el model social europeu, però que cada dia el defineix menys? La memòria de la crisi financera del 2008 i del rescat bancari encara és viva. I és inacceptable que els ciutadans europeus tornem a ser les víctimes d’una redistribució injusta dels sacrificis col·lectius.

Per aquesta raó, l’augment anunciat de la despesa militar no pot ser un xec en blanc a la indústria armamentística ni una excusa per als governs –de dretes o d’esquerres, que en això tant hi fa. La sanitat pública, l’educació, les pensions i els serveis socials no poden ser les víctimes col·laterals d’aquesta nova prioritat. I els ciutadans europeus, per la gravetat del moment, mereixem sostenir un debat honest que reconega aquesta complexitat i no vulga escamotejar-la.

Un debat que no amague que difícil que és la situació en què ens trobem i que difícils que són les qüestions que cal resoldre. Perquè no hi ha solucions simples per a un dilema com el que tenim avui mateix sobre la taula. No hi ha consignes fàcils a les quals puguem aferrar-nos mentre es tanquen els ulls. Els qui prometen seguretat sense parlar de sacrificis o els qui advoquen per l’abandó d’Ucraïna en nom del benestar immediat simplifiquen massa un debat que segurament és el més transcendental i important d’aquestes darreres dècades i que per això mateix reclama molt de rigor i molta serietat.

 

PS1. Ahir La tertúlia proscrita va fer dos anys. I ho va celebrar fent allò que Albano-Dante Fachin, Josep Costa i Txell Partal han fet tot aquest temps: analitzar l’actualitat i centrar-se en els escàndols més recents, en aquest cas concret el de RENFE, però també les declaracions de la periodista Susanna Griso als mitjans públics catalans. Ací en teniu el vídeo.

PS2. Avui, 14 de març, fa cinc anys de l’anunci de confinament que va fer el president espanyol, Pedro Sánchez, arran de la pandèmia de coronavirus. Un anunci que ho va canviar tot. Hem volgut parlar amb la sociòloga Cristina Sánchez Miret per a repassar què va significar i què n’ha restat: “Han quedat massa preguntes per respondre”.

PS3: VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem perquè 25.000 lectors expressen el seu compromís i solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem fent-se’n subscriptors. En necessitem més per a poder abordar projectes molt més ambiciosos encara. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor