No: la pau i la justícia social no són objectius contradictoris

Malauradament, els governants europeus fa massa anys que són els més lamentables de cada estat. I ara, després de dècades de mala gestió, ens ha esclatat la realitat a la cara. La guerra d’Ucraïna està perduda i Europa no té recursos per a construir un exèrcit mínimament operatiu. Això, sense comptar que per a fer beneficis immediats, hem exportat la producció industrial, la tecnologia i el talent. També hem degradat l’ensenyament i la formació. Europa decaurà. Res dura per sempre.

Europa s’ha de saber defensar sola.
Però, tenim un sistema polític capaç de dirigir aquesta situació?
El costum és que davant de qualsevol problema es mobilitzin els que creuen que hi poden fer negoci -és normal -, però no disposem de polítics capaços d’imposar els interessos del comú i anem a parar als xanxullos habituals.
I em sembla incomprensible 27 païssos rearmant-se pel seu compte per tenir una defensa comú.
Em sembla que l’estructura política de la UE no serveix per a construir una defensa comú.

Un exèrcit unificat europeu és molt difícil, però no cal. Els exèrcits europeus fa molt de temps que fan maniobres conjuntes i estan acostumats a operar en simbiosi. Per aquí no hi ha cap problema.
El problema és d’armament. Els estats units tenen un sol tipus de tanc. Un parell de tipus de transports de tropes cuirassats. I el mateix per avions, peces d’artilleria, fragates etc…
Els europeus tenen com a 6 tipus de tanc. Una quinzena de tipus transports de tropes, etc…
Això vol dir que cada país opera els seus propis sistemes o els que ha decidit comprar, bàsicament francesos, alemanys, italians, suecs o suïssos. Anglesos a part.
I això genera una enorme complexitat logística i resta eficàcia.
Per un altra part, augmentar el ritme de producció de sistemes i municions per cobrir el buit americà requereix anys, no mesos.
A mi em costa de creure que les brabuconades d’en Trump tinguin gaire recorregut. Ell pot sentir-se més proper dels oligarques russos que dels conciutadans que no el voten. Però Rússia porta sent el papus dels nord-americans des de fa 90 anys. Ho porten incrustat al ADN com qui diu. Se’m fa molt difícil de creure que no passarà res

Totalment en desacord amb el militarisme desfermat de Vicent Partal. Espero que Vilaweb doni veu a la defensa d’alternatives a l’increment de una despesa militar que no disuadeix ningú. Encara menys quan la nostra despesa militar ja és més gran que la dels nostres suposats amenaçadors. En cas contrari deixaré de ser subscriptor. Us deixo un article que planteja una alternativa força clara: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/nova-pau-armada-gonzalo-boye_1377167_102.html. El debat no és com fem per gastar a la vegada en armes i en atenció social, Ana al contrari si gastem en armes i en seguretat humana, cohesió socials, serveis públics, lluita contra el canvi climàtic,…

S’ha passat de dir que l’exèrcit rus era una merda d’exèrcit, a dir ara que és un súper exèrcit perillosíssim per la UE.
De moment l’únic país que ha rebut una amenaça a un territori seu és Dinamarca i no l’ha rebut de Rússia sinó d’un aliat poderós de l’OTAN.
Els perills que te Europa son com afrontarem la IA i que farem amb tota la classe treballadora que quedarà expulsada dels llocs de treball, i en que ocuparan el temps les properes generacions que patiran el desastre del sistema educatiu i que per tant la cultura no serà precisament la manera d’omplir el temps lliure, i com redistribuïm i reequilibrem la riquesa perquè el treball ja no farà aquests funció, per tant també com redrecem les escoles que tenim tot el sistema educatiu trinxat, com redrecem les retallades suïcides al sistema sanitari, com fem que l’emigració no afecti negativament als treballadors en les seves condicions laborals….. en una paraula, EL PERILL ÉS COM ENS DESENPALLEGUEM DEL NEOLIBERALISME!!!!!!!

La inversió en cohesió social és un imperatiu estratègic però, malauradament la inversió en dissuasió militar també.
Però em sembla que estem passant per alt que l’aforisme hauria de ser “si vis pacem para pacem”, i no crec que això sigui hipocresia. Estic convençut que la causa profunda de la invasió d’Ucraïna va més enllà dels deliris d’un antic agent del KGB, i crec que si ens rearmem però no abordem les raons de fons dels conflictes bèl·lics no farem altra cosa que tornar a l’escalada armamentista i satisfer els interessos de quatre senyors de la guerra. S’ha de negociar. Fins i tot amb el diable.

La guerra d’Ucraïna va començar el 2022 i els polítics europeus han estat jugant al joc de sempre, si però no i ni blanc ni negre. Ara les presses són perquè USA ha decidit que ens espavilem sols. Segur que la culpa és dels USA? O dels polítics europeus que només pensen en els seus negociets? La cohesió social també els importa ben poc, per cert, l’han fet servir com a propaganda electoral mentre ha convingut i ara que ja no cal doncs cadascú que s’espavili. Això si, la culpa sempre serà d’algú altre, no pas d’ells. És com el cas de Mazón però a l’engròs.

L’AMENAÇA D’UNA DESFETA DE LA HUMANITAT NO ARRIBA PER LES GUERRES. SINÓ PER LA DESPESA MILITAR
Un veritable exèrcit europeu, autònom i amb capacitat dissuasiva és un triple oximoron.
Es va inventar a l’oest -a occident-, el Tractat de l’Atlàntic Nord OTAN, i després a l’est es va inventar el seu antònim Pacte de Varsòvia, que és el Tractat d’Amistat, Col·laboració i Assistència Mútua dels països del l’antic bloc comunista. Semblava la disposició per a la batalla però aquests dos blocs no s’han arribat a enfrentar mai, ni ho pretenien. No era aquesta la intenció.
– Perquè es van construir doncs la OTAN i el Pacte de Varsòvia si no s’havien d’enfrentar mai els respectius exèrcits?
Naturalment la intenció era capgirar els plans d’Europa de decidir-se a fer el seu veritable exèrcit autònom amb capacitat dissuasiva, i el resultat és que ra mateix no es poden comparar les forces armades d’Europa amb els que juguen una altra lliga amb armament nuclear i missils intercontinentals. Ja hem comprovat que l’exèrcit europeu més important, fins i tot perd la guerra de les Malvines. Un desastre.
Aleshores què?
Estem d’acord que la pau contra un agressor no es defensa amb bones intencions, sinó amb la determinació de frenar-lo per exemple amb el “no passaran”, però amb armes poderoses com la cohessió social en els valors democràtics, i no amb la idea d’un exèrcit europeu autònom que a la pràctica consisteix a l’augment anunciat de la despesa militar.
És inacceptable que amb un xec en blanc a la indústria armamentística els ciutadans europeus tornem a ser les víctimes d’una redistribució injusta dels sacrificis col·lectius.
L’amenaça d’una desfeta de la humanitat no arriba per les guerres, sinò per la despesa miltar.

Molt d’acord amb l’editorial. La justícia social només és una garantia per a la pau interna, és a dir dins de la societat en qüestió, en aquest cas ‘Europa’. La fórmula no s’aplica a un agressor des de fora.

Tot i això, Rússia també pertany al continent anomenat Europa I històricament sovint hi hem tingut lligams. (Suposo si l’editorial parla “d’Europa” vol dir Europa occidental.) Pel que sé, Rússia amb prou feines o mai ha tingut justícia social i democràcia. Això potser explica per què aquest país és un factor constant d’incertesa i agressió. Des d’aquí, a Europa occidental, i en aquests moments no podem fer gaire. Però si Rússia tingués justícia social, seria molt millor per a tots nosaltres.

Comparteixo el que diu l’editorial i vistos els comentaris veig que dominen els que creuen en el bonisme mentre dubten que Europa en conjunt o cada un dels mandataris europeus puguin fer res de bo.
.
En Josep Maria Freixa 22:49 retoca una coneguda sentència llatina que diu així:
“Si vis pacem para bellum” amb un criteri de “to er mundo he gueno”.
.
Europa si crea l’exèrcit que, vulguem o no, a curt termini serà imprescindible, no podrà tenir només l’exercit del “NO PASSARAN” que tant bé funciona a Suïssa. També necessita un ejercit capaç d’atacar.
.
Suïssa a part d’un exercit potentíssim de defensa, té els bancs que sí es destruïssin, fora una desgràcia mundial.

Entrar en una cursa armamentística és una bogeria que no pot permetre’s Europa ni la humanitat ni el planeta. La guerra d’Ukaina en bona part ve de l’ampliació de l’OTAN, del rearme d’una absurda política belicista, quan fins i tot molts dels comandaments militars recomanaven dissoldre. Armar-se més forçarà a armar-se més a qui se sentirà amenaçat per nosaltres, i l’espiral acaba gairebé sempre en la guerra, que avuí en dia pot ser la final. És fàcil veure que l’únic país europeu que porta molts segles sense cap guerra és qui no té exèrcit, perquè no és cap amenaça per a ningú, Suïssa. Com Costa Rica a Iberoamèrica. La pau, la justícia, el respecte als altres no s’aconsegueix amb armes. Hi ha la cooperació, la meditació en conflictes, el diàleg , la diplomàcia, l’ONO, les normes, tractats internacionals,… No podem apostar pel suïcidi colectiu

https://rafaelpoch.com/2025/02/28/la-geopolitica-de-la-paz/#more-2000

Transcripción editada del discurso del profesor Jeffrey Sachs en el Parlamento Europeo en un evento titulado “La geopolítica de la paz”, organizado por el ex secretario general adjunto de la ONU y actual eurodiputado por BSW Michael von der Schulenburg, el 19 de febrero de 2025.

Cal mirar aquesta conferencia de Jeffrey Sachs, recomanada pel periodista internacional de ideologia neutral Rafael Poch.

Fa entendre moltes coses sobre la guerra d’Ucraina i el comportament res EUA I Rússia.
Es una mica llarg però paga la pena i no té desperdici.

Un comentari profund i històric molt ben documentat.

Els russos, o almenys els seus dirigents actuals o passats, pensen que Europa no és un continent i que hauria d’estar sota la seva influència, com a l’època del teló d’acer. És la gran crítica de Putin a Gorbatxev, desmantellar la influència russa a Europa i la seva admiració per Stalin, que va liderar la influència russa a mitja Europa. Putin aspira a recuperar aquesta influència. No pararà mentre visqui. Com a ex del KGB si no ho ha aconseguit encara no és per estar equivocat és per no haver-li dedicat esforç suficient. Trump no sap amb qui està tractant. Els ucraïnesos si ho saben i els europeus ho hauríem de saber. Estem vivint l’hora 25 de Constantin Virgil Gheorghiu. En paraules de Traian, un dels personatges de l’obra, l’hora 25 és “el moment en què tota temptativa de salvació es fa inútil”. És l’hora que sigueix al moment final, quan ja no és possible l’esperança.

Per desgràcia per a la humanitat, la màxima dels romans “si vis pacem, para bellum” es fa més vigent que mai.
Us imagineu per un moment que tots els recursos que els països han invertit en defensa i en fer la guerra des de la Segona Guerra Mundial s’hagueren invertit en investigació científica i mèdica i en benestar de la població mundial? Molt probablement ara tindríem el càncer i d’altres malalties erradicades, energia neta il·limitada amb la fusió nuclear i la fam endèmica eliminada. El salt de la humanitat hauria estat inimaginable.

La despesa en armament per bastír un exercit europeu que doni a entendre a l a resta del món la implicació europea en un fort exèrcit de combat o d’una situació de fer por, és un disbarat, Europa és una zona mundial amb mancances per no posseir homogeneïtat en les seves economies. La solvència econòmica d’Alemanya, Regne Unit Països Baixos, França, Italia i Bèlgica no la tenen altres estats i, la formació d’un exèrcit comú europeu np faria més que minvar la despesa de les necessitats més bàsiques.

Després d’anys d’esclafar-nos els castellans i espanyols amb el seu exèrcit, policia, guàrdia civil, espies, jutges, magistrats, fiscals, mitjans menuts i grans, periodistes, tertulians, activistes, bisbes, capellans, ciutadans comuns i xarxes socials; després de tot el menyspreu i odi, i de la persecució secular contra els catalanistes i catalanoparlants, ara, ARA!!, volen que ens revoltem i que agafem les armes contra els russos!!! Xè, aneu-vos-en tots a cagar, xè!!!
.
Ens volien domesticats, no? Doncs què importa qui ens esclafe, si és rus, americà, xinés o castellà?
.
Sueca, País Valencià, Marènia, Divendres 14 de març del 2025.

Em considero Pacífic i, per tant, no tinc ni idea d’exèrcits ni si s’ha de posar una bala del dret o del revés davant l’amenaça actual.

Vivim un món ple de trampes que ja li agradaria al Lazarillo de Tormes. Sense respecte no hi ha democràcia, i sense democràcia les decisions les prenen quatre prepotents eixelebrats que es consideren superiors a la resta de mortals.

Jo no sóc un déu per dir si tenen o no dret a existir, només crec que és més semblant a la selva que a una societat hipotèticament racional. Se’ns gira molta feina, molt diàleg i raonar.

El primer que hauriem de fer és començar de cero tenint en compte la situació actual. De res serveix especular què haguera passat si Europa hagués ajudat veritablement Ucraïna des de l’inici de la guerra, si la OTAN no s’haguera expandit, si Trump no hi fora, etc.
.
També s’ha de ser realista i entendre les enormes limitacions que tenim. En els comentaris ja s’ha explicat el handicap de la capacitat d’armament en una Europa el on cada país va al seu aire, on els polítics tenen ideologies disparts, en una UE molt burocratitzada, en la enorme despesa econòmica que representa construir un exercit, etc.
.
També realista en entendre que Rússia està controlada amb mà de ferro per un psicòpata intel·ligent que, com tots els que tenen aquest transtorn de la personalitat, no es mou amb les dinàmiques de respecte i voluntat de acords sinó pel poder, manca d’empatia i que ha portat al escorxador a milers de joves i necessita una neteja d’imatge. També que tant militarment com econòmicament està molt feble, més enllà del seu potencial nuclear.
.
També hem de renunciar a les utopies. Estem construint des de fa dècades societats molt més desiguals (el tecnofeudalisme definit per Yaroufakis) i un model econòmic basat en la inmigració en comptes de l’IA, que seria la solució a la baixa natalitat europea i a un veritable avanç tecnològic.
.
El punt fort és que Europa no té cap altre sortida i que disposem de temps. El conflicte a Ucraïna és resoldrà en breu amb la victòria de Putin però ja no tindrà capacitat per seguir la seva cursa imperialista amenaçant nous països a curt termini.
.
La solució passa per un canvi complet en tot, model econòmic, política de defensa, geoestratègia mundial on els USA han deixar de ser (provisionalment o no) el soci preferent, etc.
.
Les incògnites son moltes però no hi ha un altre sortida. Ens en sortirem?

Bon dia. Crec que aquest editorial obvia un fet fonamental que es pot resumir en una frase: l’OTAN d’entrada, NO. L’expansionsme d’aquesta organització és la que ha provocat la situació actual, tinguis simpaties o no amb la política oligàrquica de Putin. A veure si ara els europeus hem de pagar encara mes per mantenir el show d’en Zelenski, titella del magnat Kolomoisky. La solució d’aturar la guerra i refrendar a les regions del Donbass o Crimea qué volen ser, potser , no només no donaria els beneficis econòmis esperats per la industria armamentística americana, sino que sentaria un mal precedent de que els pobles poden triar per ells mateixos.

Europa és una entelèquia, bàsicament és un club d’estats on cadascú mira per a ell i no pel bé comú. Mentre això sigui així no hi ha res a fer.
.
Europa no hauria de consentir que un país invasor es quedi pel morro part del territori d’un altre país (Rússia) i part dels recursos miners (EEUU) si el país inveit vol la pau.
.
Trump i Putin són molt perillosos, i mentre un demana quedar-se part d’Ucraïna l’altre està amenaçant Groenlàndia amb els mateixos arguments.
.
Com pot ser que Europa calli amb aquests fets? Doncs pel que feia al començament. I sí això que deia no canvia, Europa no té futur. Estem a les mans dels desitjos de Rússia i EEUU, i faran exactament el que vulguin, i tu a callar.

EUROPA ÉS LA SUMA DELS QUATRES ESTATS PODEROSOS…
.
Ja ho ha dit Josep Castelltort. No hi ha unitat política, per tant, no hi ha possibilitat d’una defensa militar europea. Les fronteres, malgrat els espais de lliure circulació i policials, estan carregades de vetllar pels nacionalismes amb una història que els ha afermat encara més. Europa és només una geografia física amb parlament i moneda única…
.
Potser això, és una defensa contra un enemic interior, perquè la possibilitat més factible d’una unitat europea, si és sota la bota d’un dels estats potents, ja en sabem les conseqüències tràgiques…
.
Els esdeveniments mundials (l’enemic exterior) obliguen Europa a fer una digestió política traumàtica per definir què vol ser, i què en vol fer de la democràcia, d’allò que queda.

Enhorabona per l’editorial, ja toca empènyer els votants a fer política real i abandonar els anys del bonisme d’estruç, del siguem bons i del ni un paper a terra. El món no funciona així i hem perdut el procés i per tant la nostra capacitat de ser al món com qualsevol altre país per culpa de lideratges amb males estratègies. Corregim-ho. Totalment d’acord en que la cohesió social ha de ser bandera de la defensa d’Europa, junt amb un exèrcit modern i eficaç. A dia s’avui la preparació professional i els objectius clars són més importants que la quantitat de tropa enviada al front. Mireu com l’artilleria super precisa dels EUA guiada per StarLink va aturar a Ucraïna un i altre cop les onades d’infanteria extretes de les presons russes i nordcoreanes. Al final els russos només poden avançar quan les defenses es queden sense munició per continuar matant-ne. En aquest sentit, ja que no podem tenir un exèrcit de la potència dels EUA, un bon model seria l’exèrcit israelià, conegut per ser divers ètnicament i religosa, petit però ben format i professional i que certament és incapaç de mantenir els països veïns sota ocupació com fan russos o xinesos, ja que ells són molts menys, i per tant estan condemnats a proposar constantment ofertes de pau, però que alhora desfan una vegada i una altra tots els intents de derrotar-los, amb uns serveis secrets impecables i ben conjuminats amb l’exèrcit. Aquí els catalans podríem aportar la nostra capacitat si l’exèrcit europeu fos respectuós amb la nostra identitat, com ho és l’israelià respecte les minories que el conformen i del qual mostren orgull.

No soc pacifista. Però molt menys militarista o pro-OTAN. No per motius ideològics. Si no a partir d’una anàlisi i diagnòstic de la realitat del que veig (no mirant nomes el que em mostren, sino buscant el que m’amaguen) i no de fòbies o filies emocionals personals, o de les fal·làcies, eslògans i relats inventats que ens intoxiquen diàriament fa molts anys, amb censura total d’informacions alternatives per part d’una Europa que presumeix de valors i llibertat.
Sorprèn i defrauda que un medi com VW que es suposa progressista i d’esquerres (recordem els mes vells les manifestacions contra els míssils americans a Europa o contra la mateixa OTAN?) segueixi el ramat dels medis d’informació (més aviat desinformació, doncs repeteixen el que els diuen, com es van creure les “armes de destrucció massiva”) occidentals i recolzi plantejaments bel·licistes i pro-OTAN, seguint eslògans del tipus “la defensa europea”, “aturar l’expansionisme de Putin”, “defensar Ucraïna de l’agressor”, “defensar els valors i la democràcia” que com a mínim son veritats a mitges i interessades i parcials, o sinó pura propaganda.
Només fa 4-5 anys Rússia era una amiga, s’acabava el gasoducte Nord Strem-2 (ara volat sense que ningu protesti) i havia de formar part de les polítiques de seguretat europees, malgrat que Polònia, Hongria, Txèquia, Bulgària, Romania, Eslovàquia, Eslovènia i les repúbliques bàltiques havien entrat a la OTAN, sense cap amenaça i incomplint els acords amb el Gorbachov i després de la “fi de la historia” i la desaparició de la URSS i la guerra freda.
A sobre la OTAN vol expandir-se a Ucraïna i Geòrgia (i també incorporar-la a la UE, que redibuixa els plànols del mon, doncs resulta ara que el Caucas també es Europa!). La UE per cert, que continua ingerint-se en la política dels països que no fan el que vol, com ara Romania, amb l’excusa que el guanyador de les eleccions es pro-Putin (si fos pro-OTAN estaria be?, on es el respecte del vot?).
Dec ser ingenu, però jo diria que amb tots aquest moviments qui es sent amenaçada de debò es Rússia, no Europa.
La pau no es basa en defensa ni en eslògans superficials i interessats com “per fer la pau cal preparar-se per a la guerra”, si no en analitzar quins son els possibles enemics, perquè pensem que ho son, què pensen i fan ells i sobretot, que hem fet nosaltres perquè això sigui així. La historia d’Europa, si quelcom demostra es que acostuma a ser ella l’agressora. I respecta de Rússia, també que ha estat l’agredida (precisament per Polonia i Suecia entre d’altres).
No tinc perquè defensar a ningú, però la diplomàcia, com la psicoteràpia, parteix per entendre a l’altre i saber perquè pensa i fa el que pensa i fa. I no barrejar els nostres sentiments en aquest enteniment, el que seria “projectar-nos”. I respecte a Rússia, els polítics europeus semblen psicòtics amb deliris paranoics i de grandesa, però potser en el fons son uns psicòpates que intenten mantenir el poder i enganyar i manipular els seus ciutadans utilitzant la guerra i l’agressió perque les emocions (i la censura i manipulació informativa) bloquegin la rao.
Torno a recomanar el blog de Rafael Poch, que crec que conte molta més informació i anàlisi intel·ligent sobre el tema, que no pas tot el que llegeixo a VW (i no diguem a altres medis):
https://rafaelpoch.com/2025/03/09/peligrosa-ineptitud-europea/#more-2005
https://rafaelpoch.com/2025/03/11/llamamiento-a-favor-de-la-paz-y-el-desarme/#more-2017
https://rafaelpoch.com/
https://singjupost.com/transcript-jeffrey-sachs-on-the-geopolitics-of-peace-in-the-european-parliament/
https://rafaelpoch.com/2025/03/11/conseguira-estados-unidos-sujetar-a-europa-y-sacarle-mas-partido/#more-2011

D’acord amb l’editorial i em permetré una “dupont-i-dupontiada” – jo encara diria més: la justícia (no cal adjectivar, és com la democràcia) és la condició necessària per a la pau. O si voleu a l’inrevés – l’única pau sense justícia és la dels cementiris.
Dit això, és condició necessària però no suficient – cal seguir pedalant o hom cau tard o d’hora – la justícia cal cultivar-la constantment, així com la democràcia.

quant als anys 60 rusia va intentar posar missils a cuba , no oblidem com d’histerics es varen posar els ianquis , ara els volen fotre mes a prop de rusia i aci tothom a acceptarho que ens hem tornat bojos o que ?ara alemanya diu que s’han de rearmar que no us recordeu que el desastre de la 2ª guerra mundial el van provocar ells , ara sant tornemhi en quant a aquest engendro que es diu escanya fa quatre dies que varen rescatar els bancs amb una morterada i ningu va obrir la boca , decididament mes idiotes no podem ser , jo proposo que tota aquesta colla de belicistes comencin a agafar un fusell si no poden ells que ho facin els que tinguin , a la vora ja en comencem a estar farts del aixequemnos i ANEUI

El que em crea més preocupació està en llegir les opinions dels companys suscriptors, centrades gaire bé en la dicotomia bons i dolents, dictadors i salvadors, tant mateix com el seguir pensant partits de dretes i partits d’esquerres, pregunteu-li al Sr. Pedró Sánchez aquí representa o al Sr. Junqueras o a mateix Zelenski que a més de ser Demòcrata ha oblidat on són els milions que es van transferir al seu país i diu que no sap de que parlem.
Una Alemanya que l’obligan a no fer ús del segon gasoducte i a sobre algú el fa malbé. Segur que foren el borratxos ucraïnès os que el van esclafar.
Doncs tornem a Alemanya bon és el seu Canciller demanant explicacions perquè des de les hores la seva producció és imparable oi?
Parlar de França món dieu… Monsieur le President ex banquer dels Rotchils
La Madame Von Der Leyden que la fan fora del govern alemany i la recolocan de “Presidenta dels Europeus” ostres tu, sabeu el negoci que es va organitzar junt el seu maridet amb les mal anomenades vacunes Cov-19.
Això seguiria i seguiria i en sortiríem fars. El que tingui ganes de guerra que comenci apuntant se ell i els seus fills o nets, Sr. Macron Sr. Sánchez Sr. Primer Ministre UK. Etc etc.
Sabeu que le va passar al President d’Eslovàquia per no estar a favor dels plans de Brussel·les.
Sr. Partal em coincidit moltes vegades, malauradament l’escora que he detectat els darrers anys en fan pensar que políticament esteu més que atrapats en una regió i no os podeu per tant dir independent com a director.

A mi, modestament, em sembla que la majoria hem caigut molt ràpidament i irreflexiva en una trampa molt hàbil i molt ben parada per tal que no dubtèssim de la suposada i inevitable necessitat d’armar-nos fins les dents;tot amb el benefici clar i únic de la indùstria militar. Pregunta innocent: Putin és immortal? I els que el succeixin serán expansionistes com ell? I russia ha de ser l’enemic etern contra el qual ens hem de defensar? De veritat us creieu que el Trump podrà fer tot elque diu?

Clar, som antimilitaristes, anti armes, però quan votem escollim psicòpates que posen totes les armes en uns més psicòpates.
Solució, primers repassar la història dels països invasors i colonialistes;
Saber diferenciar entre una amenaça i un atac directe a la població.
Si per qüestions socials optem pel negoci capitalista salvatge, són els nostres vots.
També sabem que fan el que volen un cop tenen els vots.
Els russos aplaudeixen el seu psicòpata, aquí aplaudeixen els piolins i la calç, a veure qui és més boig.
Cal pensar una mica, votar millor i anar al psiquiatra segurament.

Repeteixo el que deia fa quasi un mes.

Sóc contrari als exèrcits, una inútil despesa
creixent que malgasta il·limitadament els recursos públics que podrien servir per eliminar la fam, les malalties o la ignorància. Paradoxalment, el millor que pot passar amb tots aquests caríssims equipaments militars és que es tornin obsolets sense haver estat estrenats, que mai no s’hagin de fer servir per a res, que mai no hi hagi guerres. Però aquest mateix envelliment obliga a renovar-los, creant armes mès i més cares, en una estúpida espiral armamentista autoalimentada… per a no res!

Dit això, sóc conscient que davant tirans insaciables (com Hitler o Putin) no serveix la política habitual de cessions (pau per territoris) à la Chamberlain. Potser sí que ha arribat l’hora de tenir un potent exèrcit europeu, que es faci respectar per la seva simple presència, en l’esperança de no haver de fer-lo servir. Encara que ens costi molt car? No ho sé!

El que no veig gens clar és que aquest exèrcit hagi d’incloure la Gran Bretanya. Com diu Sir Humphrey Appleby (Yes Minister, Season 1, Episode 5, “The Writing on the Wall”), la política exterior britànica dels darrers 500 anys ha tingut com a objectiu principal evitar una Europa unida. És per assegurar-ho que el Regne Unit es va integrar a la Unió Europea, i va iniciar-ne el camí de la fragmentació amb el Brexit. A més el seu destí manifest és el d’esdevenir un estat més (membre, associat o vassall, ja ho veurem) dels Estats Units d’Amèrica. De moment els britànics ja actúen com a peons de brega dels americans en territori continental europeu, encara que això els hagi costat renunciar al comandament econòmic del continent per part de la City de Londres.

Si ens hem de gastar xifres astronòmiques en estris mortals, amb l’esperança de què mai no calguin, fem-ho de manera creïble i sense posar la guineu a vigilar les gallines.

I avui, 14 de març, afegeixo: cal que aquestes quantioses despeses no rebaixin el benestar dels europeus a canvi d’augmentar l’estalvi fiscal dels bilionaris nordamericans.

Lamentablement en un món en el que el progres ha estst evident, al respecte al diferent, per nacionalitat, poble, raça, tendència de gènere, etc mes aviat a retrocedit, mai ha estat en progrés. Inclús en aquests anys de pau a Europa tret de ls guerra del Balcans i ara d’Ucraina, el progres social, imperfecte encara, però notable, ha estat evident. Per tant no puc estst més que a favor del que diu al Sr. Partal, malgrat tot. La NATO es una organització de defensa, si bé els seus orígens venen de la guerra freda bàsicament entre l’URSS i els EEUU, i per això aquets tenen mes de 40 bases a Europa. Si la UE s’ha de defensar sola que carai fan aquestes bases aquí. Els americans s’han de definir, o esperar que passi el xarampió Trump. Tal com funciona la NATO no cal incrementar efectius militars ja que son els païssos que en cas de necessitat aporten el seus efectius. El que cal es augmentar la coordinació d’aquests efectius, i la potencia defensiva. Sí, efectivament això es donar negoci a les empreses d’armament, però com dic al principi no hem après res, i no som capaços d’entendre que els polonèsos tenen por perquè hem de recordar que Hitler i Stalin de la varen repartir com
Un pastis. Crec també que la UE, a pesar que te molte feina a fer, en suprimir buròcrates i prevendes, ha estat un èxit que no s’ha de malbaratar. Ucrania te tot el dret de pertanya a la organització de defensa europea, encara que li costi perdre el 20% de territori que ja es irrecuperable. Ls pau sempre te un preu. Encara que guanyin els dolents, com així va passar en la bestiesa de la nostra guerra civil.

Les guerres es fan per interessos econòmics i per el control de recursos naturals. No s’explica gaire però hi va haver un “merder” electoral entre Viktor Yanukovich -pro rus- i Víktor Iúsxenko, probable frau electoral i intromissió russa i americana. Posteriorment invasió russa i la guerra. Ucraïna és molt rica en minerals rars, sobretot Liti. És el què reclama Trump per aturar la guerra -els minerals-, deixar una part a Rússia i ajudar Ucraïna a la reconstrucció. Les guerres són això. L’economia mundial està molt entrelligada i en aquest mercat sempre hi ha qui hi guanya més perquè té els recursos imprescindibles pels altres. Els russos tenen el gas que és imprescindible per Europa, no hi ha encara prou tecnologia verda que el pugui substituir. EEUU exporta als països europeus bàsicament tecnologia, automòbils i productes farmacèutics. És aquí on hem de fer la “nostra guerra”. Hem de ser més autosuficients en tecnologia i això ens farà menys dependents i potser sí que caldrà tenir un sistema de defensa comunitari dissuasiu, però un exercit no ens ajudarà a preservar el benestar ni a ser més rics. Només hi ha un camí segur, una societat més formada i inversió en investigació i desenvolupament.

És de lamentar la manca d’independència ideològica de Vilaweb en aquest tema, quan a aquestes alçades ha quedat clar que la guerra d’Ucraïna es una guerra proxy entre USA i Rússia, i nosaltres els convidats de pedra i a pagar el beure. Tot anant en contra dels nostres interessos de veïnat. Hem d’assumir que en aquests temes més ens val informar-nos per altres mitjans. No estic d’acord amb el re-armament perquè no estic d’acord amb les tesis que s’utilitzen per justificar-lo. La política exterior europea no pot consistir en ser els peons de la política ianqui, així no anem enlloc que no sigui una cada vegada més dramàtica submissió i al sacrifici dels nostres interessos legítims.

Una editorial molt en la línia de Junts i la dreta europea. Europa està fent exactament el que vol Trump. L’increment del gasto suposarà una reducció de l’estat del benestar i beneficiarà majoritàriament a l’industria armamentística d’USA.
Analitzar la guerra d’Ucraïna únicament a partir de la invasió de Rússia, sense tindre en compte les provocacions prèvies de l’OTAN, es ser molt partidista o haver sigut víctima de la propaganda dels mitjans otanistes. Reclamar la autonomia d’Ucraïna per entrar en la OTAN i viure en una EU amb sobirania limitada, i a les ordres de tot el que decidisca EE.UU., és ser un cínic o no entendre res de la geopolítica mundial. Va tindre Cuba sobirania per establir una base de Rússia?. Ni tant sols els alemanys poden decidir una reducció de les 123 bases militars que té EE.UU. en el seu territori.
Esperava de Vicent Partal una editorial en la línia de “No passarà, la política de Trump” i demanar la dimissió de l’elit burocràtica i antidemocràtica d’EU, les decisions de la qual ens han portat a trencar amb un subministrament d’energia barat, a un enfrontament amb un veí amb bombes atòmiques, a tindre que pagar la reconstrucció d’Ucraïna i ara a un increment de la despesa militar. Un desastre total. I la editorial de Vilaweb aplaudint les conseqüències d’eixa política, Vaja, Vaja.

La guerra no declarada contra Rússia per part dels EEUU i dels països satèl.lits europeus n’és la constatació històrica de la utilització com a instrument de dominació tant política, com econòmica i de captació de recursos de les diferents regions del planeta. En aquest cas es tracta de l’ampliació de l’OTAN i de la captació de recursos dels diferents països de l’Europa de l’Est.
.
El recolzament a la política estadounidenca, tant pel que fa a la política d’intervenció directa com la de”no intervenció”, i rearmament europeu, confirma els interessos tant estratègics com militars i econòmics dels EEUU, ens acosta sense dubte a la política aferrissada del Gran Capital de les nacions imperialistes europees i ens allunya dels interessos del poble ucraïnès, del poble rus. I de les nacions sense estat d’Europa, com és el cas de Catalunya.
.
L’acceptació de la guerra contra Rússia implica l’acceptació de les nacions imperialistes europees, entre elles de l’estat espanyol, la política de pactes sense contrapestació amb l’enemic del règim del 78 i en el fons la legitimació del passat franquista profeixista europeu.

Gran editorial, felicitats! Totalment d’acord amb el que dius Partal. Fa uns quants anys que la UE hauria d’haver plantejat i analitzat a fons els seus problemes, i treure’n les conseqüències lògiques. La defensa, la immigració, la democràcia interna, …Però no ho ha fet!! I ha amagat el cap sota l’ala mentre les seves estructures bàsiques s’anaven deteriorant, i els seus deficits democràtics augmentant. Problemes de la seva ampliació i creixement mirant només l’economia i oblidant la politica. Massa paísos amb democràcies noves i tendres, i amb estructures i infraestructures politico-socials no democràtiques sinó autoritàries. Paísos de l’est europeu, España, Grècia, …..Europa s’ha de posar les piles amb urgència, però no té els politics apropiats per a fer-ho! Costarà molt que la UE torni a ser la referència de democràcia i justícia social que volia ser.

Hi moltes maneres de defensar-se. Des del moviment antimilitarista proposem una defensa no militaritzada, no armada, sinó una defensa que davant els reptes d’una agressió pugui mobilitzar centenars de milers de persones, milions, per boicotejar, sabotejar, desobeir massivament aqueta agressió. És un altre plantejament. Els qui proposem això estarem sempre al capdavant. Els que defenseu una militarització armada suposadament defensiva, heu de ser els primers en estar al capdavant de tot plegat, vull dir de la defensa armada i no esperar que siguin altres, o joves, o pobres els que us defensin de forma armada. Cal ser conseqüent.

I qui ens assegura que aquestes armes són per defensar la UE del imperialista rus i no serviran per reprimir europeus o per continuar armant governs i guerrilles per tot el món.
La UE ja no té cap credibilitat i ja no té sentit continuar com a catalans venent la mentida que hem d’anar sota el seu paragües. És un club d’estats al servei del capital, no hi ha més. Defensar la idea de voler ser independents per caure en la “dictadura” de Brusel.les ja no té sentit al 2025.
Hi ha vida més enllà de la erratica UE i el seu futur és bastant incert.
Lo millor de fer la independència seria que automàticament estaríem fora el club.

M’he llegit pacientment tots els comentaris d’avant.
Per una banda, crec que un exercit europeu des del principi de la UE, ens hagues estalviat molta despesa cap als EUA i sobretot MOOOLT servilisme. Probablement fins i tot la guerra d’Ucrïna.
Recordo que quan al seu moment es va preguntar als EUA (pot ser Clinton) de la possibilitat d’un exercit europeu, a ells NO els hi feia cap gracia. Es per això, que ara es el moment ideal per NO dependre més dels EUA.
Per altra banda no acabo d’entendre els “pacifistes”.
A Europa es molt fàcil fer desobediència pacifica, però a Rússia per exemple, si tens la sort de no MORIR en l’acte de desobediència, aniràs a presó per la reste de la teva vida. Recordo als més joves, que aquí a les manis anti Franco, la policia disparava tres reals a “l’aire” i moria gent.
I a la pregunta de si aniríem en primera persona a lluitar amb armes, la resposta es una altra pregunta: Preferiries morir en un escamot d’afusellament per desobediència o amb un fusell a la mà, disparant trets. Jo sense dubtes a la segona.
Personalment prefereixo discutir les coses pacíficament i arribar a acords, però si la persona que tens d’avant et dona una bufetada, que has de fer, esperar a la segona, tercera…. Ells segur que no es cansaran.

Quan el teu teoric amic
amenaça d’abandonarte
al teu destí , et poses trist i melancòlic !
imaginem-nos el que
varen sentir els
catalans del 1714 al ser
abandonats pels també
teòrics amics anglesos
d’aquella època . Tots
coneguem i patit les conseqüències .
Perquè fins i tot els
de la meua generació ,
els que tenim 70 i pocs
em pagat el preu de no
estar entre les prioritats
dels interessos del món
anglosaxó -USA & UK-
al preferir a Franco i
mantenir-lo en el poder
a partir del 1945 i passar
a ser titella dels USA en
1953 . Quantes morts i
quantes tortures no ens
hauríem estalviat si
els aliats hagueren
continuat alliberant
territori com volia
el nostre compatriota
Valencià el militar
republicà Amado
Granell Mesado que
amb la divisió Leclerc
allibera París el 45 .
Berlin , París i després
Barcelona i Madrid per
aquest ordre .

que fins i tot

De nou no estic d’acord amb la línia editorial del diari. Però no insistiré en aquest tema, és legítim que els periodistes defensin la seva versió. Els subscriptors sempre podem deixar de donar suport a qualsevol mitjà i buscar-ne un altre.

Només vull adjuntar un vídeo que em sembla molt interessant on John Mearsheimer explica com a dins de l’administració Clinton a principi dels noranta van guanyar els partidaris de l’expansió de la OTAN (els lliberals, segons el seu vocabulari) enfront dels contraris (els realistes, segons el seu vocabulari). Van guanyar els primers i a partir d’aquí s’inicia el conflicte segons ell.
És un professor prestigiós de la Universitat de Chicago, no és propaganda Russa.
https://m.youtube.com/watch?v=emD1cN2xEz4

Totalment d’acord amb l’editorial d’avui. Rússia tendeix inevitablement a engolir altres pobles. I americans i russos ja es van repartir Europa a Yalta, ho poden tornar a fer.
El que em sobta són alguns dels comentaris que, parlant de pau, justifiquen la guerra iniciada pels russos. Ens falta visió d’Estat.
I també em demano quines cartes podríem jugar els catalans per treure algun profit dels conflictes que s’apropen.
Per cert, si Europa inverteix diners en indústria armamentística i revitalitza el sector industrial, no patim: Espanya mai no deixarà que aquesta indústria s’instal·li a Catalunya, per raons òbvies. Alguns dels comentaristes no sé si se n’alegraran.

Estic molt d’acord amb l’article. Al món ja hi ha molts països governats per autòcrates i sembla que aquesta tendència va a més. Penso, honestament, que Europa ha de protegir les democràcies occidentals que, encara que amb molts defectes, són molt millors per viure-hi que els règims autòcrates o teocràtics, i per fer-ho ha de reforçar la seva defensa i capacitat dissuasòria. Vull recordar que durant la Segona Guerra Mundial, el règim de Hitler es va apoderar de gairebé tot Europa en mig any i només va quedar el Regne Unit resistint l’exèrcit alemany durant més d’un any; Rússia no va entrar a la guerra fins que Alemanya no la va envair el juny del 1941 i els Estats Units fins al desembre del 1941, després de l’atac del Japó a Pearl Harbor. La guerra es va allargar fins al maig del 1945 (i al Japó fins a l’agost del 1945) amb el resultat d’uns 60 milions de morts i una enorme destrucció. Els països aliats no tenien cap ganes d’entrar en una guerra, encara tenien ben present els desastres i morts de la Primera Guerra Mundial, però s’hi van veure abocats.

Fins i tot en el moment en que les tropes russes entraven a Ucraïna hi havia gent que creia que el govern (l’ucraïnès, no pas el rus) faria bé de dedicar els diners, no pas a defensar-se sinó a crear més escoles i hospitals (Vaig haver d’aguantar argumentació sobre aquest tema.) Suposo que així els russos haurien tingut més nens per a emportar-se, i més a mà. I els hospitals… és clar que caldrien.. Hospitals militars però. O és que algun pensava en maternitats?

Quan el feixisme es cruspía la Repùblica (i Catalunya de pas), potencies europees varen embargar stocks d’armes (velles i rovellades, per cert) i molts intelectuals varen pensar i dir que la pau s’ho valia. La realitat no va perdonar…

En un temps temps llibertinari (no, no volia pas dir un altra cosa) com aquest tothom té raò i tothom vol dir la seva. El mètode experimental no compta. El que compta és parlar. Bla, bla, bla.

M’agrada aquest diari perquè trobo que és dels que més be resisteixen (no sempre però) els embats (alguns els creuen debats) de la ruqueria ambiental.

Pròxiam para da de Putin i el seu vicepresident Trump: Estònia (crec).

Normalment sóc molt crític amb el sr. Partal. Avui no puc més que felicitar-lo i donar li les gràcies de tot cor per un editorial tan clar i tan valent. Valent, sí, perquè vistos uns quants dels comentaris, està clar que qui diu la veritat, perd les amistats (algunes si més no).
La Unió Europea, liderada fins ara per la part occidental d’Europa, a la que el sud d’Europa s’hi va colar per xiripa, ara es troba que ningú vindrà a salvar-la i està en estat de xoc. Ara toca que la part oriental de la Unió Europea prengui el lideratge. Les bajanades que llegim aqui en alguns dels comentaris són impossibles de sentir a Polònia, Txèquia, Finlàndia o als països bàltics. No cal dir a Ucraïna.

Pel que fa a les dificultats militars europees: molts països dellà el teló d’acer han “aprofitat” aquesta guerra per desfer-se d’armament soviètic i passar-se a l’occidental, a vegades fent un canvi a tres amb els EUA, a vegades directament. “Europa”, o la UE si voleu, també té armament nuclear, de fet, els russos atacarien abans Girona que Perpinyà. I abans que Girona, probablement els estats bàltics que, al contrari que diu algun comentari, sí han anat rebent l'”escalf” rus tot sovint.

No sempre és dolent tenir armament divers. Si en captures de l’enemic, sempre va bé saber i poder-lo fer anar… tot és un ball de bastons, si em permeteu la broma.

Penso que el perill més gran per a nosaltres no és Putin, que té 72 anys, sinó qui vingui al darrera, probablement Medvedev, que en té 59, és a dir, d’aquí 35 anys encara podria ostentar el poder. I els espanyols, que si els cal mobilitzar civils, ho faran de la manera que més convingui a la capital. Ai, unes eleccions anticipades, com serien d’importants, i què infrarepresentats que estem.

I pel que fa a l’editorial i als comentaris: exactament, què entén la gent per preparar-se o per treballar per a la pau?

L’editorial de Partal és molt pertinent, perquè, coneixent els polítics de la UE, tots sospitem que el primer que pensaran a l’hora de finançar el rearmament, serà fer-ho a costa dels serveis socials. La qual cosa fóra injusta, però, a més, contraproduent: en defensa de llurs drets, les masses populars es veurien forçades a rebutjar el pla de rearmament, amb què farien el favor del segle a Putin. D’altra banda, un país val tant com la causa que defensa; què hi hauria a defensar, d’aquests règims, si ens trepitjaven els drets, com un Putin qualsevol?
Dit això, els pseudoarguments pro immobilisme són d’una pobresa que ofèn (no debades són made in Kremlin). “Bel·licisme” és incitar a la guerra, o pressionar per a provocar-la. Els únics bel·licistes, ací, són Putin i Trump. Ni Partal ni els governs de la UE ni el govern britànic, etc., fan bel·licisme; simplement es fan el càrrec de la realitat objectiva, i, en conseqüència, pugnen pel rearmament; no pas per a envair Rússia (si us plau!), sinó per a auxiliar Ucraïna, primer, i, segon, per assolir prou potència militar amb què dissuadir Putin de noves agressions. O sigui: l’objectiu del rearmament és, precisament, d’antuvi, impedir la guerra.
Perquè la realitat objectiva és que la situació internacional ja no és la de 2024, a causa de la traïció de Trump. I la traïció de Trump té dos objectius: primer, regalar artificialment al seu amic Putin una victòria total sobre Ucraïna que no estat capaç de guanyar-se al camp de batalla; algú s’ha fixat que, si ara tothom parla d’aturar la guerra com abans millor, és tan sols, i exclusivament, perquè ho ha decidit Trump? Segon objectiu: desentendre’s dels socis de l’OTAN, que així restem en perill objectiu davant l’agressivitat de Putin. És evident que, ara per ara, Putin no té intenció d’assaltar París, ni menys encara Madrid (almenys no per terra), però, ¿què li impediria, d’ací a uns anys, un cop recuperades forces, atacar els països bàltics, o Polònia, o Moldàvia, per tal de “defensar els pobres russòfons massacrats” i “desnazificar”?
Ara: si l’objectiu dels anomenats “pacifistes” és abandonar Ucraïna, els països bàltics i qualsevol altre, o sigui, desentendre’s de la defensa del continent contra un imperialisme d’extrema dreta; si associar-se al club dels rics val a les dures, però no a les madures; si la insolidaritat crua d’aquest “pacifisme” es basa en l’esperança abstracta que el pinxo del barri n’estovi un altre, aviam si així tu no reps gaire; si l’objectiu és aquest, deia, llavors espero que aquests muniquesos dormin bé. “Aquells que estan disposats a renunciar a la llibertat essencial per tal de comprar una seguretat temporal, no es mereixen ni la llibertat ni la seguretat” (Franklin). “Podíeu triar entre la guerra i el deshonor. Heu triat el deshonor, i tindreu la guerra” (Churchill).
Per cert: m’he llegit l’article de Boye, enllaçat per un altre subscriptor. No m’ho esperava pas: recopilació de tòpics de la propaganda putinista, i judicis d’intencions anti UE que tindrien base a títol hipotètic, però que ell dóna com a fets provats. Decebedor a l’extrem.
“Ens han pres RT, però encara ens queda la Fox”. Sí: massa gent disposada a culpar tothom menys Putin continua alimentant-se de lluminàries esgrogueïdes com Mearsheimer, propagandista de la lògica imperial i les esferes d’influència, en la línia de Kissinger; o com Jeffrey Sachs, arquitecte de la teràpia de xoc que destruí les societats postsoviètiques. Cadascú es tria les companyies.

El tema, o els temes, basicament són el repartiment dels recursos mundials.
La tercera guerra mundial ja ha començat; és la lluita sobre el control de qui és queda les reserves del planeta i d’aquí ben poc -m’atreveixo a dir-, les del sistema solar.
Trump, i Putin, amb la seva claca: l’ultra dreta, necessiten expropiar els territoris posseïdors de reserves estratègiques. (Tots dos dubto que s’acabin enfrontant; tots hi tenint molt per perdre. La Xina fa el què pot i espera el seu torn)
El primer baluard d’Europa: la democràcia, és el que preferentment hauríem de defensar.
No sé fins a quin punt ens cal malbaratar els nostres recursos -per omplir les butxaques dels qui fabriquen i negocien les armes- si abans cal protegir i progressar en el camp de les necessitats socials?

Sr Miquel Monras, “Rússia només busca seguretat”. Es pot ser més crèdul ? El senyor Lavrov, molt pròxim a Putin, va dir: “Putin només té 3 referents: Ivan el Terrible, Pere el Gran i Caterina la gran”. Personatges que es van dedicar a expandir Rússia i a convertir-la en la presó (i cementiri) de nacions que encara és avui dia, malgrat el llast deixat anar el 1991. No, senyor Monras, Putin somia un imperi. Com Franco, que li demanava trossos de l’imperi francès a Hitler, a la reunió d’Hendaia, a canvi d’entrar a la guerra. L’opositor rus Garry Kaspàrov (potser el millor escaquista de la història) ho ha dit molt gràficament: L’OTAN representa la mateixa amenaça per a Rússia que una armilla antibales per a una pistola. Si Ucraïna entrava a l’OTAN, s’esfumaven les opcions d’annexionar-la, per això Putin no ho volia. Per què han corregut a ingressar-hi Suècia i Finlàndia ?
.
Per cert, val la pena escoltar la intervenció d’aquest diputat francès, que s’ha fet viral a USA: https://www.youtube.com/watch?v=unSSHfIs3U0. Els reptes que té Europa davant aquest nou Neró a USA (amb el seu bufó Musk dopat de ketamina), que maltracta i traeix els aliats per repartir-se el món amb Putin i Xi Jinging. Amb l’ajut dels comparses europeus de Putin, l’extrema dreta i l’extrema esquerra que porta tres anys intentant que no ajudem Ucraïna. Cal el rearmament d’Europa, també nuclear.