El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

El cas Nissan d’ara fa dos mesos en va ser un indici transparent. Pots estar a favor dels qui protesten per l’autarquia lingüística de certa classe anomenada treballadora o dels qui defensen l’hegemonia dels poderosos, però és innegable que la picabaralla delata una mar de fons molt més greu. Que esclata en petits avisos cada dos per tres (i només això ja hauria de ser motiu d’actuació de la classe política), però aquest va ser, al meu entendre, clau: la prova que el conflicte va deixant de ser simplement latent.

El cas de les cuidadores de residències és un altre que surt periòdicament en aquest termòmetre que són les xarxes. L’esquema és el mateix: hi ha qui troba indigne que la seva mare no es pugui morir en català (les noves fornades de cuidadores no el saben), i qui troba racista que les residències hagin d’exigir la llengua com a requisit (que estiguin tranquils que això no passarà mai; de fet ja és obligatori, i aquí ningú ha vist mai cap sanció per un incompliment que és perfectament, tranquil·lament, quotidià). La sensació que els qui hem d’acotar el cap sempre som els mateixos va pujant.

Ara anècdotes quotidianes, que tenen el valor de l’acumulació. En aquest cas personals. Dies previs al Sant Jordi, rebo publicitat d’agents diversos del sector. Un d’aquests agents és Libelista, la plataforma de venda de llibres per internet creada a Barcelona fa pocs anys. Dels 26 títols que promocionen per a la diada del llibre, quants n’hi ha en català? Deu? Cinc? Un? Doncs no: cap ni un. Cap ni un. Fins i tot tenen els sants pebrots d’incloure la versió traduïda de Boulder. L’amable carta de resposta a la meva queixa és el típic enfilall d’excuses (‘sempre ens hem caracteritzat per la defensa de la llengua bla bla bla’) que t’acaba fent pensar que potser sí que només ha estat mala sort. Sinó que després m’he recordat que quan em vaig donar d’alta vaig rebre tres missatges de confirmació i benvinguda, dels quals un en vernacle i els altres dos no. (Però ‘intentem que hi hagi una oferta atractiva en tot moment pels lectors dels dos idiomes bla ba bla’. No fos cas que els pobres lectors de l’altre idioma, que només tenen uns quants milers més d’editorials per abastir-se, se sentissin desemparats.) A còpia de disputar-se el castellanolector acabaran exterminant el catalanolector.

Però devia estar de pega dos cops, aquesta setmana. Resulta que fa uns quants mesos vaig tenir l’acudit de queixar-me en públic que una editorial de Barcelona per a la qual he fet una traducció al català i amb la responsable de la qual ens comunicàvem en aquesta llengua m’enviava el contracte… en castellà. La versió literària del mateix que passa a l’àmbit de la justícia. I una persona molt propera a l’esmentada editorial em va recriminar, sempre en públic, que no hagués mirat de solucionar-ho en privat. ‘Sempre pot haver estat un simple error’, em va amonestar. Doncs bé, com us deia, aquesta setmana l’editorial m’envia una notificació relativa al mateix títol, i ves per on altre cop amb el simple error. Quants errors, no?

Insisteixo, que em passi a mi vol dir que ens passa a tots. Perquè és norma comuna. (I això que jo protesto sistemàticament. Imagina’t els qui es limiten a entomar-ho sense queixar-se.)

L’últim indici, va, i ho mato. Revista cultural progre, feta a Madrit. Article molt interessant sobre cert aspecte de la literatura. L’articulista entrevista set escriptors, sis espanyols i un argentí: tots escriuen en castellà, inclosos els dos barcelonins que hi surten. Si ho esmento és per la coincidència en el temps amb la polèmica marsellesca d’aquesta setmana. Als de Libelista els preocupa que els lectors en castellà de Cat estiguin ben atesos, però en canvi a ningú sembla amoïnar-lo que els lectors d’Esp ignorin olímpicament la literatura feta en català. Ningú els en parla, i quan els esmenten un escriptor/a d’aquí, sempre escriu en cast. Es digui Marsé o Comsedigui. La balança sempre penja de la mateixa banda: nosaltres hem de tenir molt present en tot moment, no fos cas que ens n’oblidéssim, que aquí hi ha dues llengües i bla bla bla, però els espanyols viuen ignorant olímpicament que en aquest estat que-se-dieron-entre-todos hi ha vida més enllà del castellà. Com voleu que això no generi malestar?

La desesperació per la situació de la llengua i la impotència davant l’abús augmenta, això és palpable. I ja es manifesta en forma de ràbia, en part adreçada, per sectors fàcils de manipular, cap als professionals de la llengua. És una protesta estèril, perquè vol matar el missatger, però com a símptoma és claríssim. Hi ha malcontent, fins i tot hi ha sentiment d’humiliació.

Ateses les circumstàncies, no sé si TV3 farà gaire ben fet d’emetre, diuen que a la tardor, un documental que no s’hauria d’haver rodat mai. No pas perquè sigui cap mala idea (al contrari: porta el segell de qualitat d’Eugeni Casanova i David Valls), sinó perquè retrata l’extinció d’un idioma en un territori. Que és una cosa forta, oi? Doncs encara ens ho sembla més quan resulta que és el nostre. La llengua enyorada és un enfilall d’entrevistes als darrers parlants nadius de Catalunya Nord, ‘els que van adquirir la llengua catalana a casa i al carrer, quan era d’ús majoritari entre la població’. Us imagineu aquest mateix reportatge on els ancians fóssiu vosaltres? ‘Quan jo era jove, al Poblenou…’ Al ritme que avança ara mateix l’extermini lingüístic al planeta, no sembla tan exagerat. Si teniu ganes de patir per anticipat, però sobretot per veure el total de les entrevistes (molt de material interessant que no va entrar al documental), us hi podeu inscriure aquí.

L’olla bull. De fet, comença a vessar, diria jo. Mentrestant la classe política continua com sempre, amagant el cap sota l’ala (descomptant l’honrosa però erma excepció de la consellera Vilallonga a propòsit del drama de ‘Drama’). Cada cop ens queda menys per cremar-nos.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.