*Vaig a veure una peça teatral sobre un cas d’assetjament en un institut amb final tràgic. Tres actors xerrant durant sis quarts sense parar. El muntatge és consistent i atrapa. Vol ser realista, també en el llenguatge. I si el que pretenia era retratar la llengua que gasta el jovent barceloní catalanoparlant d’avui, se’n surt a la perfecció: castellanització en augment, però no solament en el lèxic (de debò que no hi ha cap sinònim per polla? Tots els joves diuen exclusivament polla?) sinó en la fonètica (vocals tancant-se vertiginosament) i la prosòdia: impossible distingir la corba melòdica de la del castellà d’aquí. Una llengua prima, trencadissa, sense fraseologia bàsica, calcada fins al grotesc. Sense gust de res. Quan surto al carrer, tanmateix, em tranquil·litza molt assabentar-me que la Unesco, l’Ethnologue, l’ELCat, l’EULCN, l’EULAL i l’EULF no consideren que el català estigui en perill d’extinció. M’alleuja no saps pas com.

*Equació: a igual manca de qualitat, ens angunieja menys el foraster amb el seu accent imperfecte que no pas l’autòcton amb les seves patinades. Dit en forma d’imatge: la cambrera que ens canta el menú en un català empeltat d’accent mexicà ens il·lumina, mentre que la clienta autòctona de la taula del costat que gasta una fonètica arrossegada i pobra ens entristeix. Ho dic d’una altra manera: som més tolerants amb les pífies o imperfeccions del qui està aprenent la llengua que no pas amb les del qui l’està desaprenent. Com és natural. Perquè qui l’aprèn és futur, és optimisme, és vida, mentre que qui la desaprèn és pèrdua, és agonia, és dolor. Perquè una llengua progressi n’hi ha d’haver molts més dels primers que no pas dels segons. No és el nostre cas, oi?

*Petita confirmació (aventuro) que la cultura verbal va minvant, arraconada per l’audiovisual. Grup de sis persones, d’entre trenta i quaranta anys, nivell cultural mitjà. Per un comentari descobreixo que cap dels sis coneix el significat del mot perfídia. De fet, n’ignoren l’existència. Perquè aprenguin a fer-lo anar, els explico la diferència entre el substantiu, perfídia, i l’adjectiu, pèrfid/a, i insisteixen que no els havien sentit mai. Sóc jo, que exagero? Ja sóc un jaio de vuitanta anys? (Casualment, poc després una persona em fa arribar un titular de diari on es diu que la comprensió lectora dels alumnes va de baixa. Tot quadra).

*Evolució lingüística: de respondre a un “Gràcies” amb “No es mereixen” vam passar a “De res” i ara a “A tu”, tant si ve a tomb com si no.

*Un piulaire conspicu es queixava de l’allau d’anglicismes en un text sobre turisme. I, casualitats del destí, pocs dies abans un professional d’aquest ram em confessava que enyora molt “aquelles paraules catalanes que es van perdent”. Quan li vaig preguntar si es referia a termes i expressions tradicionals en reculada, com ara voraviu, o xano-xano o fer servir, em mirava amb ulls de desconcert. Al final va resultar que no, que allò que li causava el neguit eren mots normals i corrents, de cada dia (llardons, per exemple, o cotna), inclosos els pronoms febles, que no fa servir (primera generació barcelonina, pares vallesans). És la visió romàntica de la llengua: enyorar una suposada pèrdua col·lectiva que més aviat és individual.

*La plaga dels teus i companyia per referir-se a la família s’escampa. Aquests dies d’ensucramenta en sento formes evolucionades, sobretot als anuncis, que són el coronavirus de la llengua: “Els vostres us ho agrairan”. Els vostres qui? Un altre diu: “Protegiu els vostres grans”. Els nostres grans? És que l’acudit es fa sol.

Quan la felicitació de l’agència em diu “Records als teus” jo penso “Als meus què?”. La fórmula tradicional al meu entorn és “…als de casa” o bé “…a la família”. Però també sé com funcionen aquestes epidèmies, i que a còpia d’anuncis i més anuncis ho acabaran naturalitzant, igual que tantes altres infiltracions.

*Amb arramblar m’ha passat el mateix que amb el verb escorar(-se): el sentia i em semblava un barbarisme, i resulta que no: tots dos són normatius i amb el significat que els atorga l’ús popular (respectivament, “arreplegar tot l’arreplegable” i “inclinar-se cap a un costat”, en el sentit figurat que s’empra al futbol). Si això fos un confessionari ara demanaria perdó per malpensat (tot i que en tots dos casos em continuo ensumant que la revifalla es deu al motiu de sempre).

*Murgó Formatge, del Maresme: xicarrons però valents. Amb gràcia per batejar les varietats: l’Hereu, la Pubilla i… el Bastard. No els esmento per fer-los propaganda (que també, car s’ho mereixen) ans per haver-me obligat a qüestionar-me una convicció: que bord era preferible a bastard. I comprovo que no. Tots dos mots són de l’any de la picor, evolucionats del llatí. Sempre m’he estimat més el primer perquè el fem servir com a adjectiu (una pomera borda) i sobretot per haver engendrat un terme que hem exportat als veïns: bordell (igual que l’insult borde, que de tan ídems com som l’hem recuperat però en versió manxega).

*”Donar el condol”, amb la feinada que ha tingut a sobreviure (i fins reviscolar) enmig de l’allau franquista de pésames (i la variant catanyolesca donar el pèsam), ja és ben trist que ara s’hagi d’enfrontar al nou competidor que és condolences (“les nostres condolences”), per més normatiu que sigui.

I que consti que aquesta última anotació no és cap indirecta, només casualitat. Bona entrada d’any.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.