Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El 24 de novembre, una demanda judicial presentada per l’American Civil Liberties Union en nom de Martha Hernandez i Ana Susa contra la policia de control de la frontera dels Estats Units, la U.S. Customs and Border Protection Agency, es va resoldre mitjançant un acord de solució en què l’agència federal va pagar una determinada quantitat de diners a l’acusació perquè retirés la demanda.

Què havia passat perquè l’A.C.L.U. la interposés? El 16 de maig de 2018, Hernandez i Susa, residents d’Havre, una petita població de Montana a 56 quilòmetres de la frontera amb el Canadà, feien cua a la caixa d’una botiga on acabaven de comprar llet i ous. Darrere seu, Paul O’Neill, un agent de la policia de la frontera, esperava per pagar una ampolla d’aigua. Les dues dones parlaven entre elles en espanyol i O’Neill els va preguntar d’on eren. Van respondre que eren d’Havre i ell va preguntar-los on havien nascut. L’una va respondre que a Texas i l’altra, que a Califòrnia. El policia va fer un comentari sobre el seu accent i els va demanar la identificació. Elles li van mostrar el permís de conduir, document que als Estats Units fa la funció de DNI.

Una de les dones va tenir la precaució d’enregistrar l’encontre –sense que el policia s’hi oposés. L’enregistrament mostra que l’agent es dirigeix a elles en un to neutre, professional. Durant la seva deposició a la seu de l’A.C.L.U. O’Neill va indicar que les dones li havien respost en un to agitat i sarcàstic, una mica provocador. En preguntar-li per què els havia demanat d’identificar-se, va respondre que les havia sentides parlar en espanyol i això era molt rar en aquelles contrades. Després d’una estona, va presentar-se a la botiga el superior d’O’Neill i les detingudes li van preguntar si les haurien abordades en cas d’haver parlat en francès. L’oficial va admetre que no (recordem que això passava a prop de la frontera amb el Canadà).

La demanda de l’A.C.L.U. acusava O’Neill de discriminar Hernandez i Susa delegant en la llengua l’aplicació d’un perfil racial. Argumentava que l’agent havia violat la quarta esmena de la constitució i el dret de les dues dones de tenir la mateixa protecció de la llei, un dret garantit per l’esmena catorze. La quarta esmena afirma el dret de seguretat de les persones, les seves llars i efectes contra escorcolls i confiscacions sense causa probable. O’Neill havia aplicat matusserament el concepte de causa probable, violant com a mínim la quarta esmena. El fet de parlar en espanyol entre elles no constituïa cap indici racional que fossin immigrants il·legals. D’una altra banda, l’acusació de racisme per procuració lingüística era més discutible. O’Neill l’havia negada quan Hernandez i Susa, violentades per l’interrogatori, l’havien acusat d’aplicar un criteri racial. El seu argument era estatístic: és molt rar –digué– que la gent parli espanyol en aquesta part del país. En cap cas, però, la improbabilitat pot servir d’excusa per a discriminar. Tal com es va cuidar de recordar l’A.C. L. U., quaranta milions de ciutadans americans parlen espanyol en família. Que dues ciutadanes el parlin en qualsevol lloc del país no pot ser mai causa raonable de detenció. A tot estirar, el criteri demogràfic podia servir d’atenuant. Però malauradament per a O’Neill, la investigació va descobrir que formava part d’un grup d’agents que feien comentaris adversos contra els llatins a Facebook i, encara que no se li pogués atribuir personalment cap opinió hostil, la participació en aquest grup se li girà en contra. El cas pintava molt malament per a la Border Patrol i un acord de solució era la sortida més discreta.

El lector ja deu haver comprès per què he considerat interessant de presentar-li un cas que sens dubte rebrà l’aplaudiment de molts espanyols, no pas per la protecció dels drets als Estats Units sinó perquè el consideraran una victòria en la seva croada de l’idioma. Durant una visita a la Universitat de Berkeley el setembre del 1987, en seguiment de la que havia fet Jordi Pujol l’any anterior, l’ara emèrit rei Juan Carlos I es va pronunciar (hom podria dir que es va immiscir) en el dret d’aquell estat, on el novembre de l’any anterior l’anglès havia esdevingut l’idioma oficial mitjançant l’aprovació de la proposició 63. Sense cap rubor i al·ludint a un inexistent conflicte lingüístic a Califòrnia, el rei va dir que a Espanya aquests conflictes ja els havien superats. Anys a venir, proclamaria que la llengua espanyola no havia estat mai imposada enlloc. És interessant de remarcar que Juan Carlos criticava l’oficialització de l’anglès no pas perquè defensés el multilingüisme en un estat on es parlen moltes més llengües a l’entorn familiar, sinó perquè creia que instituir la primacia de la realitat anava en detriment de l’espanyol. Per reblar-ho, el 1991 la casa reial atorgà el premi ‘literari’ Príncipe de Asturias a Puerto Rico per haver declarat l’espanyol oficial malgrat que l’illa és sota la sobirania dels Estats Units. Al govern americà aquesta provocació no li féu ni fred ni calor, car els Estats Units son un país pragmàtic i llavors ni tan sols tenien idioma oficial a escala federal.

L’any passat, el congrés va aprovar el projecte de llei H.R. 997, l’English Language Unity Act, amb què l’anglès era adoptat com a idioma oficial per a les funcions de govern i a efectes de sol·licitar la ciutadania, amb la finalitat que tots els ciutadans poguessin entendre les lleis. El projecte de llei especificava un seguit d’excepcions, entre les quals val la pena de destacar els procediments judicials. La nova llei no tindrà cap efecte en les accions destinades a protegir els drets de les víctimes o els acusats en procediments criminals. És a dir, es podrà assistir demandants i demandats en l’idioma que parlin. L’oficialitat de l’anglès no es podrà interpretar en el sentit de prohibir la comunicació extraoficial dels membres del govern en qualsevol idioma encara que sigui en l’exercici de funcions oficials. La llei no es podrà invocar per a restringir la conservació de les llegües nadiues d’Amèrica, a què obliga la Native American Languages Act. Ni es podrà invocar per menystenir cap idioma ni per dissuadir ningú d’aprendre o fer servir cap idioma.

Observeu que aquest projecte de llei, presentat i aprovat durant la legislatura de Donald Trump amb suport bicameral, no preveu la imposició de l’anglès, declarat oficial per primera vegada pel govern dels Estats Units. Al ‘país de Trump,’ com a alguns periodistes poc escrupolosos els agradava d’anomenar els Estats Units aquests darrers anys, amb la mateixa justificació amb què haurien pogut dir ‘el país de l’Ànec Donald’ o ‘de Marilyn Monroe’, la decisió de fer oficial l’idioma en què es redactà la constitució i s’ha legislat al llarg de la història no té cap conseqüència a la vida civil. Encara més, la mateixa llei preserva les llibertats lingüístiques i empara les llengües autòctones.

Compareu-la amb el tracte que rep el català a l’estat espanyol, fins en els territoris on és cooficial. I feu memòria si, enllà d’una vaga al·lusió a unes “altres” llengües espanyoles a la Constitución, s’ha creat mai cap llei específica ni cap agència per a garantir-ne la conservació. Considereu si la monarquia constitucional que, segons el rei, ja havia resolt el problema secular de la persecució lingüística als anys vuitanta, ha fet mai res més que despenalitzar-ne l’ús, sense, però, garantir-ne la inviolabilitat ni tan sols als territoris on són oficials. Recordeu els atacs a la Generalitat per haver anunciat sancions, rarament imposades, als comerços que no observessin la norma de retolar com a mínim en català, o la guerra sense treva contra la immersió, els obstacles a la llei de doblatge d’una petita part del cinema d’importació, el menyspreu generalitzat del català i l’hostilitat als seus parlants, o l’obstrucció de partits, associacions professionals i institucions públiques a l’ús del català en sengles esferes d’activitat. I acabeu la comparació sospesant el fet que, a Califòrnia, com en més estats, el coneixement de l’espanyol es considera un avantatge en moltes professions sense que ningú ho titlli de discriminatori. Ben al contrari, és el principal estímul per a l’aprenentatge d’aquest idioma a les escoles i les universitats.

Ara considereu la hipòtesi que la detenció d’unes persones per raó de llengua s’hagués produït no pas a Montana sinó a qualsevol indret de l’estat espanyol. Que el policia hagués estat un agent de la Guàrdia Civil i les dones importunades, catalanoparlants. És, insisteixo, un cas hipotètic, perquè mai cap policia espanyol no ha molestat ningú perquè parlés en català, ni l’ha denunciat per manca de respecte, resistència a l’autoritat o agressió amb l’idioma. Res d’això no ha passat i tota semblança amb la realitat és pura coincidència. Però feu la transposició com un exercici acadèmic purament especulatiu i imagineu-vos que un agent espanyol, amb el capteniment neutre i respectuós d’O’Neill, interroga unes catalanoparlants amb veu assossegada i equànime, sense amenaces ni pujades de to. Sense escridassar-les tot dient: som a Espanya i a Espanya es parla espanyol. Pondereu les circumstàncies, la raresa de l’idioma català en qualsevol indret d’Astúries o de Cadis, afegiu-hi tants atenuants com us vingui de gust, per més inversemblants que siguin, i ara digueu-me si mai en cap conjuntura la Guàrdia Civil patiria per la possibilitat de ser demandada i perdre el judici. Si mai cap tribunal tindria l’equanimitat o el coratge d’imposar la igualtat de protecció de la llei a favor d’un catalanoparlant en contra del criteri d’un cos de l’estat. Si mai la Benemérita o una altra agència estatal ha estat condemnada per tracte discriminatori o vexatori a un catalanoparlant. I una reflexió més sagnant encara, si mai cap organització civil espanyola ha invertit els seus recursos i la seva passió democràtica en la defensa jurídica de les víctimes de la discriminació lingüística d’una minoria de l’estat.

La pregunta és retòrica, dieu? I us responc: i tant que ho és! Tan retòric com dir que Espanya és un estat de dret o posar en dubte que ho sigui ‘el país de Trump’. La comparació és abusiva. Els mots amaguen qualitats incommensurables. O com diuen els qui, pobres d’idioma, se serveixen de l’argot espanyol per expressar-se: no hi ha color.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.