La publicació del manifest ‘Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent‘, confegit pel grup Koiné, ha obert un fort debat sobre els estatus lingüístics a la Catalunya independent. És un debat que ja s’havia produït fa tres anys, arran de la publicació d’uns articles d’Oriol Junqueras defensant la cooficialitat del castellà. Al centre del debat hi ha la possibilitat de normalitzar l’ús social del català si el model que s’adopta en un possible estat independent és el de cooficialitat del català i el castellà. La proposta d’aquest model es basa en la defensa d’un bilingüisme social amb situació d’igualtat entre totes dues llengües. Però hi ha cap país del món on s’apliqui aquest model? Hi ha cap estat que tingui dues llengües oficials en igualtat de condicions?

Quaranta constitucions sense cap referència a la llengua
Un dels treballs més útils per a respondre aquestes preguntes és l’estudi titulat ‘L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques‘, d’Eva Pons, professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona. Hi exposa diverses categories d’oficialitat lingüística entre les 154 constitucions que contenen clàusules en què es vinculen una o més llengües amb l’estat. D’aquests 154 estats, 118 se serveixen de clàusules de declaració de llengua oficial o llengües oficials i 4 de la declaració de llengua o llengües nacionals. Els altres 32 estats fan servir fórmules indirectes. Finalment, l’estudi explica que hi ha 40 constitucions que no contenen cap referència que vinculi la llengua amb l’estat.

Modulacions de l’oficialitat
Segons l’estudi de Pons, per norma general la definició d’oficialitat de les llengües dels estats no inclou cap definició del contingut de la categoria d’oficialitat. Les que sí que hi entren, ho fan en tres sentits. Alguns inclouen un criteri territorial: ‘Són les més freqüents i determinen que l’oficialitat d’una o diverses llengües se circumscriu a una part del territori estatal.’ Unes altres fan consideracions materials o funcionals: ‘Clàusules constitucionals mitjançant les quals es garanteix positivament o es delimita negativament la utilització de la llengua oficial en determinats àmbits d’ús o institucions.’ Finalment, n’hi ha que fan modulacions temporals: ‘Es tracta de disposicions que poden condicionar temporalment els efectes de l’oficialitat d’una o més llengües, en el sentit de preveure un termini dins el qual aquest caràcter pot ser revisat o extingit; o, en un sentit invers, per tal de diferir en el temps l’oficialitat plena d’una llengua subjecta a un procés de normalització lingüística o de recuperació d’àmbits d’ús.’

Cinc models d’oficialitat
Eva Pons també fa una classificació del tractament lingüístic en cinc models diferents, a partir del criteri del nombre de llengües reconegudes oficialment en el pla estatal i en parts delimitades de l’estat:

«—Model 1: L’estat té més d’una llengua oficial per al conjunt del seu territori.

Exemples: (Luxemburg), (Finlàndia), (Irlanda), Xipre, Belarús, Kosovo i Malta. En els estats citats entre parèntesis no hi ha una doble o triple oficialitat simètrica, sinó que aquesta pateix modulacions importants de tipus funcional i/o territorial.

—Model 2: Hi ha més d’una llengua oficial, però l’oficialitat d’aquestes es circumscriu en determinades àrees del territori estatal (si bé hi poden haver algunes regions o institucions multilingües/bilingües concretes):

Exemples: Bèlgica, Suïssa, Bòsnia Hercegovina, (Finlàndia), (Irlanda).

—Model 3: L’estat té una sola llengua oficial per al conjunt del territori, que a més és l’única oficial en una part important d’aquest, alhora que en territoris autònoms hi ha una segona (o tercera) llengua oficial:

Exemples: Espanya, Itàlia, Dinamarca, Rússia, Moldàvia, Geòrgia, el Regne Unit i Ucraïna.

—Model 4: L’estat té una sola llengua oficial per a tot el territori, però es protegeixen, per la constitució, les lleis o tractats internacionals, algunes llengües minoritàries mitjançant mesures específiques en l’àmbit local o regional, que poden implicar certs usos oficials (però que no impliquen el seu reconeixement com a llengua oficial d’una entitat política subestatal):

Exemples: els Països Baixos, Alemanya, Àustria, Portugal, Croàcia, Hongria, Sèrbia, Eslovènia, Macedònia, Noruega, Suècia, Eslovàquia, Montenegro i Bulgària.

—Model 5: Països on hi ha una única llengua oficial i no hi ha protecció constitucional explícita de les minories lingüístiques:

Exemples: Andorra, (Estònia), (Armènia), (Azerbaidjan), (Lituània), (Letònia), Polònia, Portugal, Turquia, Liechtenstein, Albània, Mònaco, Romania. En els estats citats entre parèntesis hi ha un reconeixement legal dels drets lingüístics de les minories, si bé l’aplicació és desigual.»

En quines situacions hi ha més d’una llengua oficial?
La Plataforma per la Llengua va fer un estudi d’aproximació al model d’oficialitat per a la Catalunya independent. Un dels punts de l’estudi es qüestiona si hi ha països amb més d’una llengua oficial d’estat. La conclusió de l’estudi és que ‘es pot dir que en general no hi ha models de països amb més d’una llengua oficial d’estat per a tot el territori, i de manera clara aquesta situació és inexistent en el nostre entorn de tradició democràtica, bo i començant per la Unió Europea o els països de l’espai Schengen’.

Aquest estudi, titulat ‘Oficialitat i llengües‘, explica que quan un estat reconeix més d’una llengua oficial per a tot l’estat sempre trobem un d’aquests supòsits:

«—En l’àmbit regional hi ha monolingüisme oficial o hi ha variacions en l’oficialitat de les llengües al territori (serien casos com Bèlgica, Suïssa, Finlàndia, Irlanda o Bòsnia i Hercegovina).

—Es poden admetre drets personals iguals per a tothom (com al Canadà) però hi ha distincions territorials en la legislació regional de manera que no totes les llengües són oficials arreu, bo i començant pels usos de la llei i institucionals que determinen els territoris (seria el cas del Canadà).

—En casos que una de les llengües oficials és molt poc parlada (milers o pocs centenars de milers de parlants) pot haver-hi una modulació amb diglòssia d’usos, una llengua és oficial en alguns aspectes i una altra ho és en d’altres, malgrat que afecten tot el territori (casos com Luxemburg o Malta).

—En casos de llengües oficials encara més minoritàries o escassament escrites o poc conegudes per la població, una de les llengües oficials esdevé una llengua simbòlica o formal (seria el cas de Hawaii, tot i que no és un país independent).»

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb