27.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 28.01.2025 - 10:17
Si Deulofeu no hi fa més que nosaltres, el 2029 encara ens trobarà pendents de què decideixen a Madrid sobre el nostre futur. Aquests dies, per exemple, hi ha hagut molt de rebombori amb les pensions, mentre que una reforma de l’actual model espanyol de “jubilació activa” ha passat sense fer soroll: és la que tracta d’incentivar que hom “pugui” “treballar” “voluntàriament” –doneu-me més cometes– fins a 72 anys alhora que rep un percentatge creixent de la pensió final. Tot això, partint d’una edat de la jubilació ordinària, els 67 anys, que ja supera de mitja dècada la dels nostres connacionals de l’estat francès, on, recordem-ho, la pressió social i sindical va evitar que pugés dels 62 als 64 anys. Mentrestant, al regne d’Espanya, no sembla que els grans sindicats tinguin intenció de donar aquests maldecaps als seus governs benefactors.
Si la fallida dels sistemes públics de pensions és el foc, el fum són les lleis que miren d’allunyar la jubilació al màxim possible dels nostres horitzons. I bé, a l’estat espanyol ja ha tret el caparró aquest nombre nou, el 72, perquè ens hi anem acostumant. Naturalment, els impulsors de la reforma insisteixen que “ningú” no “obligarà” “ningú” –més, més cometes– a treballar més enllà dels 67… però ja ens hi obligarà la vida, això ho afegeixo jo. Escombrant cap a casa, penso en el nombre com més va més alt d’autònoms unipersonals que avui ja han de triar entre cotitzar prou per a una jubilació digna o pagar el lloguer. Gent que només cobra les hores si les treballa i que, per a jubilar-se en les mateixes condicions que molts escalfadors de cadira, els demanen cinc de les set boles de drac.
Tot i això, donem la reforma per bona. Donem per bo que mentre siguem sota l’administració espanyola ja no caldrà que tinguem vora 40 anys cotitzats per a acollir-nos a una joiosa jubilació activa. Donem per bo que a 67 anys puguem continuar treballant un lustre més darrere la pastanaga del cent per cent de la pensió que ens pertocaria. I aquí em vénen les preguntes, aquesta la principal: treballar de què? Des d’una mentalitat funcionarial, entenc que el legislador deu tindre al cap un cotitzant ideal amb una carrera laboral contínua, perceptor puntual de 14 pagues incrementades amb l’IPC anual i les vacances pagades, posa-hi sanitaris eminents, empresaris apassionats, professionals liberals amb carreres fructíferes i consolidades, esperits jóvens per dins que, després de quaranta anys de trepitjar terres enrajolats, encara tenen il·lusió i benzina: com els vols impedir de continuar al peu del canó si els ve de gust, que els 67 són els nou 30 i els nous 40 els 72, si tothom hi surt guanyant, des del treballador sènior mateix fins a les arques de la seguretat social?
Ara bé, els candidats a jubilacions actives amb feines agraïdes no sé si són un gruix gaire important al costat dels futurs “voluntaris” a treballar fins als 72 –si encara són 72– per a complementar una pensió indigna. Deixem-nos estar, independentment de l’alegria amb què hom entomi una pròrroga de la vida laboral, insisteixo: treballant de què? Ara mateix, dels joves a la trentena que tenen la fortuna de guanyar-se la vida, quants poden comptar amb tota seguretat que continuaran fent la mateixa feina d’aquí ja no dic a 30 anys, sinó a 10? I amb els girs de guió que ens esperen amb l’auge de les IA, la predicció es complica: existirà, d’aquí a 10 anys, aquesta feina?
Tinc més preguntes, disculpeu: en un escenari laboral cada vegada més fragmentat i especialitzat, amb més contractes per obra i servei i més reciclatges per no perdre el tren de la tecnologia, quants anys pot aguantar aquest ritme, un cos veterà, sense acabar baldat i psicològicament rebentat? I el mercat laboral, fins quan el voldrà, a les seues files? I per quins set sous l’hauria de voler? Per a posar-lo de cara al públic, per a fer de ciclista repartidor, per a fer d’actriu de més de 40, per a servir sangries a la Rambla? Però si tenim un 25% del jovent desocupat! Perquè aquesta és l’altra: no sé quina mena de miracle pot invertir una tendència que només va a l’alça, que és tindre com més va menys oportunitats laborals a mesura que un hom s’acosta a la ratlla dels 50, imagina’t als 60, ja no dic els 70.
El jovent ho té coll avall: a aquell lema que deia que “No tindràs una casa en ta puta vida”, entenent un habitatge digne, vint anys més tard hi poden afegir una nova predicció: “no et podràs jubilar en ta puta vida”, entenent que amb una pensió digna. Dues realitats que, combinades, deixen a l’altura de la ciència-ficció el relat de la parella d’estalviadors que compra un piset per a complementar la pensió. No, si la idea de treballar fins als 72 pot semblar espectacular al cap del legislador, em sona a un cas que conec d’un mestre que es queixava de mal pagat i una senyora amb el ronyó cobert li va trobar la solució: “Doncs treballa més.” Vull dir que per a legislar també cal haver trepitjat una mica de carrer: si els infracotitzadors arribem a treballar fins als 60, ja serà molt, i si no hem prosperat de joves, menys prosperarem de vells, especialment les dones, que hem estat beneïdes per una esperança de vida més llarga, però maleïdes amb una qualitat d’ídem que no acompanya. Això sí: hi haurà moltes velles de 70 anys que ens podran cuidar, amb el detall que no les podrem pagar.
Quan pensem en treballadors vells, segurament ens vénen al cap els dependents xarucs de les pel·lícules americanes, o, més cap aquí, els ancians del país de la llibertat que viuen en caravanes per fer torns a les naus d’Amazon; o potser pensem en els minijobs dels pensionistes alemanys, que amb aquest nom de riure semblen fins i tot entreteniments desitjables. En tot cas, res que els nascuts a la primeria del postfranquisme hàgim vist a casa. Periboomers a qui ens costarà d’esborrar l’ideal del retirat que va a mirar obres tris-tras, o el jubilat de dòmino o botifarra a mitja tarda, o del pagès que a vuitanta anys encara va valent a fer un cabasset d’olives al tros –tot això, mentre les padrines continuen treballant a casa sense cotitzar, rentant-los els calçotets i ocupant-se dels néts, si no, què obres ni botifarra ni cabasset. Sigui com vulgui, ideals que no requerien cap gran capital i que alguns donàvem per descomptats –com a mínim, les que ens fèiem il·lusions d’anar a mirar obres fins al final dels nostres dies–, i que quedaran com records d’un passat antediluvià.