17.11.2020 - 21:50
|
Actualització: 18.11.2020 - 07:39
És evident que la societat viu amb una enorme angoixa tot allò que té a veure amb la pandèmia. Per la por d’emmalaltir, però, cada vegada més, també, per la catàstrofe social en què es va convertint amb el pas dels mesos. Ens trobem així del març ençà i el neguit material de la gent creix de dia en dia. Perquè no té res assegurat, veu tot d’amenaces i no entén de què depèn que arriben o no. No solament restriccions tan importants com les de la mobilitat, que esgoten molt després de tants mesos. També veu tot d’amenaces econòmiques, cada vegada més preocupants. Famílies, treballadors assalariats, autònoms i empresaris de tota mena i mida restem tots sotmesos avui a una incertesa que no havíem pensat mai que podríem arribar a viure.
La crisi és monumental. I en aquest context tan greu i tan dur per a tots cal ser molt conscients que la comunicació que en fan els governs, tant de la crisi com de les mesures que prenen o prendran, és determinant. Té una gran importància fins i tot psicològicament. Per això el reguitzell d’equivocacions greus que comet en aquest terreny el govern de Catalunya, i avui parle concretament d’aquest, és francament preocupant.
Ahir, precisament, vam viure’n un altre lamentable episodi. A primera hora del matí una emissora de ràdio va començar a difondre allò que es definia com el pla de la reobertura, enmig de la sorpresa de tothom. Sorpresa derivada del fet que hores abans hom havia demanat a la consellera Vergés si hi havia cap previsió de canvis sobre els espectacles culturals o sobre tornar a obrir equipaments esportius i havia dit que no. Per la ràdio, en canvi, el govern filtrava un pla que ho tenia com un dels seus punts. I per si no hi havia prou confusió, poc després es reunia l’executiu, com cada dimarts, sense tenir aquest pla sobre la taula i se’ns oferia l’espectacle de veure la portaveu, la consellera Budó, com navegava a l’hora de respondre a les preguntes dels periodistes, segurament perquè, tot i ser la portaveu, no sabia ni què dir de tot plegat. Tan greu va ser la cosa que després, fins i tot el sots-director general de Programes en Protecció Civil, Sergio Delgado, l’home responsable de coordinar l’elaboració i implantació dels plans d’emergència de protecció civil, i per tant de les mesures anticovid, expressava públicament la decepció per aquest comportament. Va fer un missatge a Twitter, especialment sensat, en què deia això sobre aquest desori: “És una falta de respecte total als tècnics i la feina que fem des de fa mesos amb la covid, als ciutadans que mereixen tenir certeses i no rumors, a les activitats econòmiques afectades per aquesta enorme crisi i a les institucions que ens representen.” Impossible dir-ho millor.
L’expressió “certeses i no rumors” em sembla en aquest moment especialment interessant. Sobretot per a aquells que es troben limitada la capacitat de treballar i de guanyar-se la vida: no s’hi val ni que s’assabenten la nit abans que els fan tancar, com els va passar fa setmanes, ni que ara els diguen que podran obrir i resulte que no és sinó un rumor sense confirmació oficial.
El govern no té una política comunicativa a l’altura de la gravetat d’aquesta crisi, no es pot jugar d’aquesta manera amb la gent. És cert que s’ha quedat sense president en un moment especialment difícil, gràcies a l’espanyolisme, que amb l’obsessió contra el procés d’independència no mira pèl a l’hora de fer mal. I és veritat també que la malaltia del doctor Argimon va tallar inoportunament un moment en què semblava que finalment algú manava. Són dos colps seguits que qualsevol govern notaria, això és cert. Però no justifica el descontrol actual.
La filtració als mitjans d’un pretès document de treball, d’un document que, per tant, hem d’entendre que no és cap pla definitiu, només pot respondre a tres raons, cadascuna més preocupant que l’anterior. Pot ser que la publicitat del pla siga una manera d’imposar fets consumats d’algú contra algú –si és que hi ha discussió interna. Pot ser que siga un globus sonda per a veure com reacciona la gent a les mesures proposades. O pot ser que responga a una intenció propagandística a curt termini, fins i tot per a tapar notícies incòmodes d’hores abans. A mi no se m’acut cap més explicació i totes tres em semblen prou lamentables. Perquè la primera significaria que no hi ha direcció, la segona seria una falta de respecte intolerable a la gent que pateix i la tercera implicaria una gravíssima frivolitat, una manca de consciència d’una dimensió simplement inconcebible sobre tot això que passa al carrer i sobre l’angoixa de la gent.
PS1. Ahir la presidenta del congrés dels diputats espanyols va expulsar de la tribuna d’oradors el diputat de la CUP Albert Botran i el diputat del BNG Néstor Rego, perquè s’havien expressat, respectivament, en català i en gallec. I va cridar l’atenció a Gabriel Rufián perquè també havia fet una part de la seua intervenció en català. Si l’actitud de Botran i Rego la mantinguessen cada dia els diputats que tenen una llengua altra que l’espanyol, algunes coses, sens dubte, haurien de canviar.
PS2. Malgrat tota la maror i tot el desànim imperant, el sondatge anual de l’ICPS publicat ahir diu que en cas de referèndum d’independència el sí guanyaria amb el 57% dels vots. Ens ho hauríem de fer mirar, això del pessimisme. Ah, i en referència a l’editorial d’ahir, hi he trobat una dada, en aquesta enquesta: quan es demana per quin motiu hom és independentista, la primera resposta ja és ‘rebuig a pertànyer a Espanya, sentiment d’incomprensió’ amb el 21,7% de les respostes.
PS3. Per una altra banda, aquest mateix sondatge confirma les dades reiterades de fa anys del Baròmetre CEO, que indiquen que VilaWeb és el diari digital més llegit del país. Gràcies de fer-ho possible.
Aquell que es va autoanomenar “govern eficaç” està demostrant un nivell d’incompetència que és preocupant. Estan sota la pressió de l’espanyolisme més tronat; però això ja ho sabien (o encara hi ha més motius per la preocupació). Ja ho explicava Andreu Barnils el diumenge. La incompetència dels altres, no ens he fer oblidar la pròpia. De tota manera, sóc optimista.