Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

L’editorial d’ahir ha originat una certa polèmica i per això m’agradaria aclarir aquesta  definició de ‘nació contra nació’ com un nou paradigma, com una nova manera d’entendre les relacions entre Espanya i Catalunya, que sostinc que va obrint-se pas entre importants sectors de la població.

Després del terratrèmol polític, però també sentimental, que va significar el primer d’octubre del 2017, una part de la població catalana ha fet un gran pas endavant i se sent completament desvinculada d’Espanya. No sols com una aspiració de futur, sinó també i sobretot com un present personal assumit íntimament. Parle, per exemple, de la gent que t’explica la dificultat emocional que té ara, i que no tenia abans del Primer d’Octubre, de contenir el sentiment íntim de rebuig absolut –hi ha qui parla de fàstic i tot– envers tot allò que representa Espanya.

Els sentiments són una matèria delicada de manejar, però expressen sempre la profunditat dels canvis. I ací, i ara, trobem en aquesta expressió un fenomen important, que és difícil de creure que no tinga traducció política. Especialment perquè davant nostre hi ha una novetat de la història, més que centenària ja, del nacionalisme català. És veritat que en tot aquest temps hi ha hagut independentistes que, a partir d’una presa de posició racional, s’han sentit, ens hem sentit, desvinculats de l’espanyolitat. Però aquest fenomen no havia existit mai com a fenomen de masses ni com a emoció. Sobretot perquè la feblesa teòrica del tímid nacionalisme català ho impedia.

Fins l’any 2017 el nacionalisme català era bàsicament un regionalisme, molt radical però regionalisme al cap i a la fi. Fruit de la història. Quan va nàixer, el catalanisme es va pensar a si mateix breument com la representació d’una nació que volia crear lliurement, però ben aviat va emmotllar el seu univers mental a ser tan sols una forma peculiar d’espanyolitat, voluntariosa i sovint forçada, a la recerca d’un poder català dins allò que en deien l’Espanya gran; d’un poder que mai no va arribar i que ara encara és més difícil que arribe.

En qualsevol nacionalisme, el mapa marca, sempre, les intencions. Verdaguer tenia, i cantava, un mapa de la catalanitat que no es reduïa a les quatre províncies del Principat. I el primer projecte d’estatut de la Mancomunitat, el 1918, proclamava encara que es podien unir a Catalunya els territoris limítrofs, en una delicada formulació que revelava que els redactors eren conscients que la nació s’estenia més enllà d’allò que Espanya afirmava que era Catalunya i, per tant, sense cap subordinació. Tanmateix, aquells mateixos redactors ja van llevar l’article, obsedits pel possibilisme a curt termini. I d’aleshores ençà, la història del catalanisme ha estat sempre, políticament parlant, l’intent d’encaixar –mal que fos com una raresa– dins Espanya. De l’autoafirmació d’una nació dibuixada tan sols per la nostra voluntat, vam passar ràpidament a la subordinació obsessionada per a aconseguir uns beneficis parcials, el peix al cove. Fins que, tot d’una, el 2017, van arribar les urnes i la revolta popular del Primer d’Octubre.

En aquesta línia, sembla que l’enfrontament de l’octubre del 2017 ha obert una escletxa insuperable i una etapa nova. Ara no entraré a discutir quanta gent o quin percentatge de l’independentisme n’és conscient, d’això, perquè en aquest moment em sembla una discussió secundària. Però sí que trobe determinant i important que hi haja una nova base social, diferent, per a la renovació del moviment independentista. Que creixerà perquè, com que Espanya no canviarà, i no canviarà mai, l’autonomisme anirà apareixent cada volta més com una opció inútil per a resoldre els problemes de la població, tal com s’ha vist cada setmana que passava  més clarament aquests darrers tres anys.

Cal remarcar que just abans de la pandèmia vam viure i veure coses que feien pensar que aquesta nova manera de comprendre què som com a catalans va prenent cos. En fou una prova claríssima la diferència en el comportament i en la decisió, en la forma, amb què la gent es va enfrontar al poder espanyol durant l’ocupació de l’aeroport en resposta a la sentència, amb les Marxes per la Llibertat o a la resistència d’Urquinaona. O, encara, l’assistència tan multitudinària a l’acte del Consell per la República a Perpinyà, un acte, a més, que, com vaig mirar d’explicar l’Onze de Setembre a Elna, reprenia precisament aquell debat estroncat sobre els límits de la nació del català que el catalanisme havia abandonat en la pràctica d’ençà del 1918.

Aquell 1918, renunciant a desplegar la nació natural, el catalanisme va restar atrapat en un regionalisme que ha sobreviscut subordinat a una forma d’espanyolitat, exòtica, incòmoda, però no pas contrària. Però el catalanisme va obrir una nova etapa el 2017, en la mesura que el referèndum unilateral d’autodeterminació va significar un trencament absolut amb aquesta subordinació de l’acció política catalana a l’encaix amb la política espanyola. I en aquesta nova etapa és on som ara. Una etapa que reclama, és clar, explicacions, relats i teoria per a afermar-se. Per a afermar aquest sentiment íntim, personal, de què parlava al començament, però també per a explicar fets, alguns segurament intuïtius, que han canviat radicalment la nostra història. Com ara l’exili del president i els consellers i la decisió, absolutament revolucionària, de negar als espanyols el dret de jutjar el govern de catalans que ha proclamat la independència d’Espanya.

És veritat que aquests tres anys parlar d’això no ha estat fàcil. Tots hem viscut una gran pressió ambiental que ha fet que la plasmació al carrer d’aquest canvi haja estat més clara que no pas la nostra capacitat intel·lectual d’entendre’l. Però, a mesura que van acostant-se aquestes eleccions, i segurament perquè es veu clar que significaran el final d’una era, hi ha detalls com més va més consistents, moviments, decisions, aclariments, que comencen a solidificar el concepte i a dibuixar-lo com l’eixida que necessitem. Ja hem entès que l’autonomia no serveix per a anar endavant ni ens portarà a la independència. La pràctica ens ensenya que no hi ha encaix possible dins Espanya, ni que aquella nació tinga el govern més progressista que puga imaginar. Han començat a bastir-se –amb tants errors com vulgueu, però han començat– institucions unilaterals, deslliurades de qualsevol subordinació ni tan sols mental. I una part de la ciutadania ja no té el sentiment que ser català siga una manera diferent de ser espanyol i està disposat a fer allò que calga. De la manera que calga.

I és de tot això que parle quan dic que la nova etapa serà la de ‘nació (la nostra, la dels catalans, la nació del català) contra nació (les d’ells: Espanya i França)’.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.