El rei espanyol, Juan Carlos I, al funeral del dictador Franco.

I demà, que ja serà 6 de desembre, tornaran a treure el patracol a passejar. El patracol santificat i venerat i sota el qual emparen carcasses i persecucions i mordasses i misèries. El patracol de la gallina, sí: la primera edició que van fer de la Constitució espanyola es va imprimir il·lustrada amb l’escut que tenien a mà, potser alguna variació de darrera hora, algun retoc, però allà que hi van plantificar la gallina pelada que durant la dictadura els havia representat l’estat. Després (no pas de seguida, val a dir: l’any 1981) ja la van substituir per la cosa que hi tenen ara, però aquella gallina original i que de tant en tant encara els dóna disgustos (quan han d’exposar el volum primigeni i els queden esteses les vergonyes al sol: al Parlament Europeu, posem per cas, s’hi van trobar, no fa pas gaire) il·lustrava, efectivament, el contingut que la seguia: en accepció de diccionari, aclaria un text amb comentari.

El president Quim Torra, en tot cas, ha declinat de participar en les festes d’exaltació del patracol i n’ha enviat per carta les explicacions: que és ‘una eina que justifica la repressió’ i que ‘no representa la majoria de catalans’. I s’agraeix, sincerament, aquest gest. I l’apunt que el segueix: que cada vegada en som més lluny, del seu patracol momificat, que tenim molta feina i molt més interessant que no pas passar l’estona venerant l’antipàtica cosa gallinàcia. És a dir, i tal com recollia la notícia l’altre dia, que ‘el president constata la “determinació” dels catalans a escriure una constitució catalana “nova, més moderna, més democràtica i justa”, que sigui “fidel” a la voluntat de la ciutadania catalana en el marc d’un procés “democràtic i lliure”‘.

Perquè la seva constitució de la gallina, el text que exalcen i veneren i obliguen a acatar, té alguna cosa més que un naixement fosc, és alguna cosa més (i més sinistra) que un manat d’articles per a memòria d’opositors. I ja sé que les sabem, aquestes coses, que Franco i que militars i que indissolublablabla, però no passa res si de tant en tant en fem succinta memòria. Sense ànim d’exhaustivitat. Recordant, només, part de la brutícia constitutiva que l’estat espanyol vol celebrar. I per què resulta que no, que amb gallina en presència o en essència, la caspa insondable del seu patracol autoritari no ens representa.

I és que aquesta seva constitució consagra la monarquia imposada pel dictador Franco. Una de les ‘leyes fundamentales’ del règim va ser aquesta, precisament, apuntada l’any 1947 i afinada després el 1969: Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado, en deien. I establien que allò que tenien era un regne,  i que quan calgués nomenar rei, ho faria el dictador. I ho va fer, el 1969: i va designar Juan Carlos com a cap d’estat hereu. És a dir, que aquesta monarquia constitucional d’ara no és pas per continuïtat sinó per designació i en representació del dictador. Tenen una monarquia, la República la deroga, hi ha un cop d’estat i s’autoimposa com a cap d’estat un general, el qual crea una llei de successió ad hoc que diu que constitueix l’estat en regne, que el seu hereu serà, per tant, un rei, i que, quan ho considera, el tria (com que tria ell, salta l’ordre a conveniència i no hi posa el fill de l’Alfons XIII, sinó el nét). La monarquia actual, la monarquia constitucional espanyola, la d’aquest Felipe el Hooligan, fill de l’escollit pel dictador, és producte directe del franquisme. N’és excrescència.

A més de la monarquia, hi ha l’exèrcit. Molt constitucionalista també. I garant, constitucionalment, de la preocupació primera d’un estat conscient dels seus peus de fang: la ‘indissoluble unitat’. Aquest article 2 és, ben mirat, una nítida exposició de pànics i mancances: al costat de la ‘indissoluble unitat’ famosa hi han de col·locar encara un ‘indivisible’ per si no quedava prou clar el nucli fundacional, el temor, el contra qui. I són les armes, és clar, no pas els vots ni cap altra expressió de la voluntat popular sinó els militars de terra, mar i aire, els encarregats de vetllar per la cosa indivisible, per la indissoluble ‘unitat territorial’.

Punt destacat també pel que denota de menyspreu i de mentalitat i de voluntat i de tot és la constitucional manera de tractar les nacions no castellanes que mantenen dins el clos: en realitat, no hi són. No hi som. Tan sols té reconeixement constitucional una nació, l’espanyola, ‘pàtria comuna i indivisibletcètera’. Per a la resta es van inventar aquella ximpleria de les ‘nacionalitats’: així en general, sense enumeració ni esment i en un graó inferior. Nacionalitats i regions. Coros y danzas.

Si no tenen nom les altres nacions (constitucionalment, nacionalitats i regions), tampoc no en tenen les seves llengües. L’única que hi és esmentada, l’única que compta, l’única que es presenta amb ‘el deure de saber-la’ és, no caldria sinó, el castellà. Les altres són… les altres són exactament i literalment això: ‘les altres’.

I encara hi ha aquell altre article entranyable, aquell article amical i dedicat, aquell 145 que van redactar pensant directament en nosaltres, la gent del sud i del nord i de les illes que compartim llengua i més coses sense nom, i que diu, directament: ‘En cap cas no s’admetrà la federació de Comunitats Autònomes’. Preciós.

I ho deixo aquí, que no acabaríem. Ho deixo aquí sense haver parlat encara de la democràtica manera en què van redactar el text, ni dels democràtics sabres que hi posaven democràtic context. Ni del 155. Ni de tant.

Aquestes són les meves raons, el meu succint ‘no em representa’. Un breu retrat constitucional. Un esbós que entre tots cal completar.

Potser és tan sols impressió particular, però diria que, com  més es mira, més mala fila fa.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb