30.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 01.05.2018 - 01:49
L’afer dels nou professors de l’institut El Palau de Sant Andreu de la Barca podria marcar un abans i un després. La indignació ciutadana arran dels fets ha de servir per a clarificar què passa, per a entendre i valorar quin és el projecte de societat cap on ens volen portar els instigadors de l’intent de linxament públic d’aquests nou servidors públics i, més enllà d’ells, del conjunt del moviment educatiu.
No és cap casualitat aquesta obsessió del PP i Ciutadans amb l’escola. Una obsessió que no es limita només al Principat, com tan bé sabem al País Valencià i les Illes. Ja fa molts anys que la FAES va ‘explicar’ com i per què es desfeia l’Espanya que existeix actualment, i en la seua anàlisi, el paper de l’escola va ser destacat en primer lloc, com el fonamental.
Però no és solament una qüestió de llengua, de discutir en quina llengua s’ensenya els alumnes. Va més enllà. Quan aquests partits i els sectors socials i mediàtics que els donen suport parlen de ‘adoctrinament’ en els centres, en realitat volen posar en qüestió el model de l’escola moderna i compromesa, immersa en la pròpia realitat social, que hi interactua i que intenta formar ciutadans conscients, no únicament persones amb un simple títol burocràticament aprovat.
Segons ells, diguem-ho clar perquè és així, els alumnes de l’institut de Sant Andreu de la Barca el dos d’octubre simplement no haurien d’haver debatut en cap moment sobre què havia passat el dia abans. És això que ells voldrien que haguera passat. Aquest és el model d’escola que ells defensen. Voldrien una escola on els xiquets haguessen entrat a l’aula i s’haguessen trobat un espai insensible a l’entorn, dedicat com una caixa tancada a l’estudi de matèries curriculars en mode automàtic. Volen una escola allunyada del carrer. Asèptica socialment. I aquest és el rovell de l’ou de l’atac que ha rebut l’institut El Palau i el motiu de la discussió real.
La qüestió que provoca la reacció violenta de l’extrema dreta, d’aquelles poques famílies concretes, d’aquell diari concret, d’aquell partit concret, és que a l’escola es parle de la realitat social. Perquè el sol fet de parlar, el sol fet d’obrir les portes, per a ells, ja és adoctrinament.
En això, l’extrema dreta no ha canviat ni un dels postulats clàssics. En altres coses poden haver evolucionat, però en aquesta no. Durant la república de Macià, l’obsessió ja era l’escola, aquella magnífica escola que va ser un exemple per al món sencer. El franquisme va convertir les nostres escoles en tristes casernes i aleshores no se’l va sentir protestar mai. I quan, després de la transició, es va recuperar el sentit de l’escola com a espai d’aprenentatge de ciutadania, la reacció va trigar poc a arribar. Com una obsessió.
L’acusació sobre els nou docents de l’institut El Palau, als quals vull fer arribar de manera explícita la meua solidaritat, no té cap base. I en cas que la tingués, ni tan sols aquest seria el moment adequat de fer-la –sense esperar a tenir els informes oficials de la qüestió. La diana, i la seua duresa, publicant fotografies, noms i dades, els assenyala a ells però en realitat vol assenyalar tot el col·lectiu de mestres i professors, totes les nostres escoles i la manera de fer que tenen. Aquesta gent no odia l’escola catalana només, sinó l’escola. Odien que en aules s’ajude a formar ciutadans amb pensament propi. Que els ajuden a entendre què passa. I no oblidar en cap moment això, posar-ho en relleu, és bàsic. O no entendrem quin projecte polític tan retrògrad, quina societat tan ignorant, voldrien crear aquelles poques famílies concretes, aquell diari concret, aquell partit concret.
M’agradaria saber quants fills de policies nacionals i guàrdia civils que viuen a Catalunya es varen trobar les seves escoles destrossades pels col•legues dels seus pares al 2 d’octubre. M’hi jugo un pesol que no n’hi ha cap, i que una mà negra els hi deuria estalviar aquest infortuni, perquè a aquests nois sí que els deuen fer viure en una realitat paral•lela.