Instal·lació nadalenca d'enguany a la plaça de Sant Jaume.

A dia d’avui, qui no hagi criticat el Black Friday, els llums de Nadal del seu poble o el pessebre de Barcelona no és ningú. Sobre aquest últim, fins i tot hi ha la broma gastada que la polèmica n’és una tradició nadalenca més, com el panettone o el tió amb cara i ulls. Aquí uns titulars a l’atzar: ‘Polèmica pel pessebre de Barcelona: l’oposició el qualifica de “punt de recollida de trastos”’; ‘El polèmic pessebre de Barcelona ha costat 100.000 euros’; i aquest, d’Antena 3, duplicant esforços: ‘Obert al públic el polèmic pessebre de Barcelona que ha generat polèmica entre els veïns’. No els han cabut més polèmiques perquè no hi havia més ratlles.

A les xarxes, on el malestar n’és el combustible principal, l’escarni a la instal·lació ha estat sagnant. Val a dir que es tracta d’entorns una mica selvàtics, on parlar bé d’alguna cosa es considera figaflorisme, i la veritable dissidència és l’opinió favorable i benintencionada. D’aquí que hagin esdevingut terrenys idonis per a reverberar tesis d’oposició, siguin polítiques o, en aquest cas, artístiques. I si hi coincideixen totes dues, com en el pessebre ‘de Colau’, la polèmica tan celebrada pels titulars es cantava abans de començar.

Deixant de banda el component polític, per distorsionador, més vell que el ‘haterisme’ d’internet és la resistència a tot allò que ens ‘toqui’ la tradició. I l’art ho és molt, de tocar-nos coses. És, de fet, un dels sentits que té d’ésser: provocar-nos una reacció. Antigament, aquesta reacció anava íntimament lligada al plaer estètic: d’una creació artística se n’esperava la bellesa, que era objectivada a través d’un cànon: la proporció, l’ordre, la simetria, el ritme, eren factors mesurables i pam: de tot plegat en resultava l’experiència estètica que et commovia. Però l’esperit creador és de cul inquiet, i amb el pas dels anys i dels segles els cànons canvien, es capgiren, es combaten fins i tot. La bellesa dels antics deixa de ser un judici de valor, i arriba un dia que els nostres ulls coneixen l’abstracció, veuen quadres blancs sobre fons blanc, veuen orinals i mitjons ratats celebrats en museus d’art, ensorrant tot allò preconcebut, com terratrèmols. I, tanmateix, l’ull neix verge a cada generació, i de natural continua resistent a les noves maneres de mirar, tancant l’ànima al sacseig de noves interpel·lacions. Però l’experiència artística no en té res, de natural: el cervell hi ha de treballar.

Per tant, no: no hem fet tot aquest camí per conformar-nos a sentir dir que el ‘pessebre’ de la plaça de Sant Jaume és ‘una muntanya de trastos’, com l’ha descrit algun diari; o una deixalleria, o una mudança, o una parada dels Encants, com han fet polítics i altres autoritats. ‘Doncs que no en diguin pessebre!’, s’encallen alguns nostàlgics, dolguts per aquest intent traïdor d’interpel·lar-los l’ànima. Evidentment que no ho és, per a això ja hi ha el que han fet els pessebristes al Museu Marès. Com tampoc no és cap atac al nostre pessebre romantitzat de la infància –Déu n’hi do, per ser un país aconfessional–, amb deserts nevats, jesusets rossos i blanquets, i pastors de Judea amb barretina. Si el problema és el nom, és tan fàcil com parlar del muntatge artístic, de la instal·lació nadalenca, del projecte d’evocació que és. I si el problema és el concepte, també és tan fàcil com recaptar elements de judici objectius més enllà de l’immediat ‘m’agrada’ i ‘no m’agrada’, que ja hem dit que en la discussió artística té el mateix valor que dir que ens agrada el fricandó amb bolets.

Si escoltem la seua autora, escenògrafa amb nom i cognoms, podem saber que el projecte evoca els preparatius de Nadal, amb les capses i caixes on tenim desades les figures, els llums, les boles, les garlandes, d’una manera diferent a cada casa, en un ordre diferent cada any. A la nit, el conjunt s’il·lumina i es transforma, també en el revers, on canvia d’escala: de cop, de les golfes de casa hem passat a les finestres càlides, plàcides, que podríem veure en la llunyania d’un skyline. Res que tingui llum, color, profunditat, escala, no és deixat a l’atzar per cap professional de l’escenografia. Hi ha unes lleis que no veiem, en la composició equilibrada d’un tot. Això vol dir que no, no ho podríem fer naltros amb les capses de l’Ikea, ni els nostres nanos jugant a casetes al menjador.

Només per això, per parar un moment i prendre consciència de la creació artística, té sentit que algú ens plantifiqui a davant pessebres que no són pessebres. Perquè la feina dels artistes és posar-nos a la mirada allò que no esperàvem, allò que no hem demanat, allò que no hauríem experimentat de cap manera sense la seua intervenció. En aquest punt, la visió utilitarista amb què hem crescut es debat violentament com en un exorcisme: això no serveix de res!, és una aixecada de camisa!, i per cent mil euros! La nostra ànima tancada amb pany i forrellat no pot concebre que una instal·lació per al gran públic pugui ser valorada ja no amb cent mil euros, ni amb la meitat, ni amb la meitat de la meitat. Un projecte de mesos, materialment una feina d’equip, de treballadors de tot de disciplines que també tenen el vici de menjar i de pagar factures. En els temps tristos que corren, que un ajuntament amb superàvit no pugui donar feina a la gent de l’art, ni valorar-los, ni benpagar-los, hauria de ser considerat més trist encara.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb