Featured Video Play Icon

A Ginebra, seu de les Nacions Unides, es fan aquesta setmana debats i actes sobre Catalunya, l’independentisme i la repressió. El primer fou ahir al vespre, dins el Festival de Cinema sobre els Drets Humans (FIFDH), on van projectar el documentari Catalogne: l’Espagne au bord de la crise de nerfs (‘Catalunya: Espanya a un pas de la crisi nerviosa’). Després hi hagué un debat entre el president Carles Puigdemont; Micheline Calmy-Rey, que ha estat dues vegades presidenta de Suïssa, vice-presidenta i ministra d’Afers Estrangers (2003-2011); el periodista Xavier Vidal-Folch; i Nicolas Levrat, doctor en dret internacional públic. Poc abans de la projecció del documentari, parlem precisament amb Levrat,professor a la Universitat de Ginebra, i director del Departament de Dret Internacional i Organitzacions Internacionals. Levrat és, segurament, l’home que Anna Gabriel escollirà com a professor per a la seva tesi doctoral durant el seu exili. I en aquesta entrevista es mostra ben contundent contra la violació de drets fonamentals.

Què en penseu del documentari?
—És força un film d’autor, critica les dues posicions. Crec que s’han comès errors a totes dues bandes. El film no es compromet i permet que cadascú es formi la seva opinió, també aquells que no coneixien gaire aquesta situació.

Tinc entès que heu seguit el cas català durant un temps. M’agradaria saber la vostra opinió sobre com hem arribat a aquesta situació.
—Madrid va refusar de negociar l’evolució de l’estatut d’autonomia de Catalunya. Sabem que hi va haver l’intent de revisar l’estatut, que es va acceptar i que després el Tribunal Constitucional el va retallar i tot allò. Però crec que hi havia espai per a una negociació i tard o d’hora n’hi haurà. No hi ha cap altra manera. No crec que Madrid –i quan dic Madrid no parlo del govern actual, sinó de la població espanyola com un tot– pugui imposar la seva voluntat sobre els catalans. Ni tampoc que els catalans puguin imposar la seva voluntat sobre tota la població espanyola. Per tant, tens dues legitimitats democràtiques contraposades. Però és que fins i tot pot no ser cert, potser alguns catalans s’organitzen i guanyen una votació per a quedar-se a Espanya. No ho sé. Però fins i tot en el cas de voler deixar Espanya caldria una llarga negociació. Per tant, tard o d’hora hi haurà una negociació. Hauria estat millor de fer-ho abans de tot aquest drama espectacular. Veiem que la situació és dolenta perquè a les eleccions anteriors hi va haver el mateix resultat sobre la relació entre Barcelona i Madrid.

Després d’entrevistar alguns europeus, he arribat a la conclusió que a Europa la gent no entén que els catalans hagin vulnerat la llei, ni tampoc que el govern espanyol enviï polítics a presó.
—I no solament polítics, també representants de la societat civil, que en la meva opinió és pitjor. És possible que s’hagin vulnerat algunes lleis, i si eren legítimes o no és un altre assumpte, però qui ho ha pogut fer és qui manava: els polítics. No crec que hagin de ser empresonats, però poden ser processats i veure què diu la justícia, tot i que sé que hi ha el debat sobre la independència del poder judicial. Ara, la gent de la societat civil, que només ha expressat la seva opinió, que no era il·legal…? No hi ha absolutament cap justificació per a mantenir-los empresonats. És una violació dels drets humans.

Quina pressió pot fer la gent sobre el govern espanyol? Vull dir, són a la presó i continuaran captius. Per quin motiu el jutge o el govern espanyol els hauria d’alliberar?
—Al món actual hi ha les administracions nacionals, però tots els estats europeus resten subjectes a uns valors i uns principis, a les convencions europees i als tractats de drets humans. Hi ha el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics aprovat per les Nacions Unides el 1966. Són tractats que Espanya ha signat. D’alguna manera, amb els empresonaments que ha fet, Espanya ha trencat els seus compromisos amb els drets humans’. Algun dia, hi haurà un procés que ho aclarirà, però això demana molt de temps, perquè has d’anar al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Sigui com sigui, són fets clarament inacceptables. D’una altra banda, s’han trencat algunes lleis però és difícil perquè hi ha el dret d’autodeterminació. Cap país del món no l’ha previst per a ell, el dret d’autodeterminació. És un cas difícil: un poble invoca un dret reconegut per l’ordre internacional, que els estats reconeixen, però alhora no volen que s’apliqui perquè fa perillar la seva existència.

Creieu que aquesta qüestió es mantindrà oberta durant gaire temps?
—Espero que en algun moment hi haurà alguna evolució a les institucions europees. D’alguna manera, els membres de la UE no seran estats genuïnament sobirans com els enteníem al segle XX. Les coses han canviat i espero que els europeus siguem prou intel·ligents per a gestionar aquestes qüestions. Si mires els tractats de la UE, el primer article diu: ‘Treballem per una unió europea entre els pobles d’Europa’, no entre els estats europeus. I sí, Catalunya és un poble, el País Basc és un poble, Galícia és un poble, Flandes és un poble, etc.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb