Ni la pluja ni el fred poden frenar la protesta valenciana

A les 18.10, el rètol que diu la temperatura a la boca del carrer de les Barques a València marcava 10 °C. La sensació tèrmica era més baixa encara. Rere les torres de l’ajuntament, un cel gris, molt gris i tirant a negre, amenaçava els manifestants, que anaven arribant a poc a poc carregats de paraigües i molt abrigats. Fred i pluja com mai.

La quarta manifestació contra el president de la Generalitat, tres mesos després de la gota freda, era, per això mateix, propícia al pessimisme en el moment de l’arrencada. Les condicions meteorològiques tan adverses semblava que podrien frenar la protesta valenciana, repetida i continuada en els mesos anteriors. Però la realitat anava a ser ben diferent.

Perquè la gent, simplement es refugiava de l’aigua que queia del cel. De vegades ho feia discretament, tot esperant que la marxa començara, a voltes escandalosa. Així, una botiga de souvenirs barats es veia literalment envaïda pels membres de la Nova Muixeranga d’Algemesí, amb els seus distintius vestits a ratlles. Eren els encarregats d’obrir la marxa, però es van haver de limitar a alçar tres pilars justos –la pluja feia perillós qualsevol altre intent. “El president! A Picassent!”, va tronar el carrer quan els van descarregar, mentre la capçalera es posava en marxa finalment.

El fred va continuar inclement tota la vesprada i fins la nit, però la pluja va anar frenant i sense ella els manifestants van començar a eixir, literalment, de cada cantonada. Milers i milers de valencians de tota classe i condició –vint-i-cinc mil segons la delegació del govern espanyol– que continuen exigint la dimissió i la presó per a Mazón. Per a un Mazón que se n’havia anat de bon matí a Oriola –més lluny ja no es pot–, però que s’havia trobat allí també amb els crits d’assassí i les exigències de dimissió. L’home no pot, i segurament no podrà mai, eixir de casa sense que l’insulten pel carrer.

Tres mesos després de la tragèdia, la situació a l’Horta Sud, a la Ribera i a la resta de les comarques afectades continua massa lluny de la normalitat i això és benzina per a la protesta. Entre els ciutadans anònims que omplien els carrers ara passava la gent de la Torre amb una gran pancarta que deia “Aixequem-nos”; ara gent de Catarroja demanant inversió per a reprendre la normalitat; ara un grup de familiars dels assassinats, amb les fotos de la seua gent estimada i l’aplaudiment tancat, fort, solidari del veïnat que ocupava les voreres. Amb llàgrimes als ulls dels uns i dels altres.

Quan la manifestació enfilava cap a la Generalitat, qualsevol sensació pessimista que hauria pogut propiciar l’oratge s’havia esvaït. Ben al contrari: la quarta manifestació, la dels tres mesos, s’havia convertit en un desafiament ple d’èpica. Contra la rutina, contra el cansament, contra la propaganda i també contra el temps, contra l’oratge.

Al peu del Micalet –enfilant ja els darrers metres abans d’arribar a una Generalitat completament tancada per la policia espanyola–, els dolçainers van començar a fer sonar “L’Estaca” de Lluís Llach mentre els muixeranguers continuaven obrint pas a un riu de gent que cantava a cor “segur que tomba, tomba, tomba!”

I la darrera picadeta d’ull de la nit, que ja era ben entrada, la posava La Nova Muixeranga d’Algemesí, símbol i cor del país, alçant la figuereta, una peculiar figura que remata amb un home que alça les cames cap per avall. “Com Mazón! Com Mazón! Cap per avall!”, anaven explicant els de la Ribera enmig d’uns aplaudiments que, segons com, enmig del fred glacial de València, podrien interpretar-se com un autoaplaudiment del poble per al poble.