Neus Bonet: “La brama que per a ser periodista has de ser un fill de puta és falsa”

Aquest és l’últim cap de setmana que Neus Bonet ha anat a la redacció de Catalunya Ràdio després de quaranta-quatre anys de trajectòria. Formada en les ràdios locals de Salou i de Reus, Bonet va impulsar Ona Catalana i va ser la primera dona a presentar El matí de Catalunya Ràdio el 2008.

L’11 de novembre, Neus Bonet s’endurà el Premi Ofici de periodista, la màxima distinció atorgada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya. També va guanyar el premi Margarita Rivière al rigor periodístic i el premi a millor professional de Ràdio Associació de Catalunya, que enguany fa cent anys i que el juny la va nomenar presidenta. Aquest últim premi li arriba com un regal, em diu, perquè “m’adono que he estat capaç de guanyar-me el respecte dels meus companys”. 

Des del 2013 Neus Bonet treballa als informatius els caps de setmana de Catalunya Ràdio. Plega per gaudir de la bona salut que li queda i per tenir temps de fer altres coses. Formar-se en intel·ligència artificial, potser, o uns altres projectes propis. Hem quedat a la plaça de Joanic al barri de Gràcia, a prop de la casa on van viure els seus avis.

—Heu fet molta ràdio. Vau pensar mai a fer més premsa escrita o televisió?
—No. M’agrada la ràdio perquè té poc intermediari, és molt directa. He fet incursions a la premsa escrita, al diari de Tarragona, però no és el que més he fet. A mi la càmera no m’estima i, per tant, a la televisió vaig fer algun intent, però no va reeixir. Tampoc no m’ha cridat mai gaire.

—Fins a quin punt és important, la veu, a la ràdio?
—Molt. És el que fa que et creïs les imatges auditives. El que t’imagines d’una persona no té per què coincidir amb l’aspecte d’algú. Moltes vegades em deien que baixés, que algun oient em volia conèixer. I quan em veia em deia: “No tens res a veure amb com t’imaginava.”

—Vau arribar a baixar!
—Sí. Hi havia gent que em deia: “Oh, volia saber com eres.” Ara no, perquè tot és molt visual, però abans, que no ho era tant ni sorties en anuncis ni res, sí que hi havia gent que venia perquè volia saber com eres. A mi m’ha passat, de crear-me la imatge d’algú a qui he sentit i després conèixer-lo en persona i sentir que no hi té res a veure. 

—Vau començar a la SER punxant discs, oi?
—Correcte, sí, sí. En Josep Maria Martí, que va ser degà del col·legi, un estiu buscava algú en horari de dues de la matinada a set del matí. M’hi vaig presentar i em va agafar. Era selecció musical lliure. Punxava discos i explicava quatre coses. Era purament musical. No puc entendre el món sense la música, per això m’hi vaig presentar. Suposo que, enfront d’unes altres persones que també s’hi van presentar, jo tenia criteri per a fer una selecció prou variada, perquè havia de ser una cosa una mica a l’abast de tothom.

—De petita ja volíeu ser periodista?
—No, no ho tenia clar. Admiro molt aquesta gent, perquè no és el meu cas: jo sempre he tingut clar què no volia ser. No volia dependre de ningú, volia tenir casa meva, el meu cotxe i la meva vida. I potser no vaig encertar l’ofici perquè, com a periodista, ric no t’hi fas. És així. 

—De punxar música per a la SER en l’àmbit local vau anar a Barcelona. Com va ser la transició per vós?
—No teníem el nivell d’informació que hi ha ara i hi ha moltes coses que crec que encara ara no estan prou aclarides i em sembla que ara ho veiem. Veníem del franquisme, teníem moltes ganes de construir democràcia i teníem molta il·lusió de trencar moltíssimes coses. Era una època també de molt de treball en equip, molta lluita compartida, molta.

—Més que ara?
—Crec que sí. Ara és diferent, ni millor ni pitjor. No podem jutjar el passat amb els ulls del present. Tot té el seu moment històric i la seva evolució social. I ara és diferent. No em facis dir si és millor o pitjor, si hi ha més il·lusió o n’hi ha menys: és igual. Però tenim més informació, també circula més ràpidament, tenim les xarxes socials que nosaltres no teníem, internet no existia. Anàvem a les biblioteques, teníem enciclopèdies, parlàvem entre nosaltres. Els primers informatius els fèiem amb paper carbó i una còpia. Perquè, és clar, n’havien de tenir una el tècnic i una el redactor que llegia. I els companys de la unitat d’assessorament lingüístic ens ho corregien amb vermell. Hi havia dies que no sabies ben bé què llegies o si hi tenies moltes correccions. Tot era molt artesanal. Tecnològicament, l’evolució ha estat molt ràpida i molt canviant. En aquests 44 anys de professió han passat moltes coses molt ràpidament. Ha estat brutal. Els que no som nadius digitals ens hem hagut d’adaptar molt.

—Heu sentit algun moment de frustració per l’aspecte tecnològic?
—En algun moment, sí. Sóc molt tossuda, però vam passar del paper i la màquina d’escriure a l’ordinador, de l’enregistrament amb unes bèsties grandíssimes que pesaven molt al casset, del casset al minidisc. Quan va arribar la possibilitat de poder gravar amb l’ordinador, editar la veu, que és fantàstic perquè estalvia moltíssima feina i pots dedicar-te més a l’anàlisi i al context, hi havia un moment que vaig pensar: “Ja està, no podré.” Però després em deia: “I què, si no? Què faràs? Plegaràs? No.” I m’hi he anat posant amb la sensació que podria saber fer moltíssimes més coses. Amb la gent més jove que arriba veig que el domini que tenen de la tecnologia és espectacular. La rapidesa, la contrastació de les fonts, com busquen les fonts, com saben quines són les més adients si treballes en l’àmbit internacional o de la societat. La veritat és que la gent jove que ha entrat a Catalunya Ràdio (i a TV3 segur que també, no els conec) tenen molt de talent.

—És que, o ets el millor, o hi ha tants periodistes que no serveix de res.
—Aquest és un tema per a pensar-hi. Suposo que també passa en uns altres oficis, però cada any hi ha molta gent que es llicencia i el mercat no pot assumir-los. És impossible.

—Com va néixer, Catalunya Informació?
—Catalunya Informació neix d’una visita a France Info que van fer els que aleshores eren directius de la corporació. Era el model a seguir i el van portar a la corporació. Vaig ser una més de les persones que van estar a la inauguració de Catalunya Informació, amb la Marta Romagosa, en Martí Ferrero, en Jordi Duran, en Gaspar Hernández…

—Durant la vostra carrera vau posar en marxa programes com ara L’ofici de Viure i Generació Digital. Com va anar?
—Llavors jo era cap de programes a Catalunya Ràdio i venien a proposar-te mil coses. I del Carles Capdevila me’n recordo molt, perquè va venir molt entusiasmat a vendre el programa Eduqueu les criatures. El vam posar en marxa i va tenir un èxit espectacular. En Gaspar Hernández va venir amb L’ofici de Viure, i ho tenia molt meditat. Generació Digital ja venia d’abans, me’l vaig emportar d’Ona Catalana, els vaig afillar i després s’ha convertit en un programa de televisió i he fet tota una evolució. Això d’identificar el talent m’agrada molt.

—Us agrada ser darrere, però també vau ser la primera dona als Matins de Catalunya Ràdio, el 2008. Què va passar, allà?
—Vaig entrar després de la sortida de l’Antoni Bassas… No em facis dir com va ser, això li heu de preguntar a ell. Faltava un relleu i jo era membre de l’equip i em van dir que havia de fer-ho. 

—Però no era el somni de la vostra vida.
—No. Podria ser-ho, però no ho era. No ho era pel que representa una empresa pública, que estàs sempre a l’ull de l’huracà. Control del Parlament, control del CAC, control de tothom. Ets la diana perfecta per a tot, i no m’interessa. 

—La Laura Rosel se’n va anar descontenta, també.
—I la Mònica Terribas també. A més, hi ha l’afegit de l’assetjament a les xarxes. Quan jo hi era no hi havia xarxes, només hi havia un xat del directe, i allà el més simpàtic que em van dir va ser indigent intel·lectual. 

—Creieu que és només pel fet de ser dona?
—Sí. 

—Al Basté no li passa?
—Sí, però no li passa amb la mateixa magnitud, ni és tan desagradable ni es fiquen tant amb la seva vida privada com en el cas de les dones.

—En una entrevista dèieu que respecte de la qüestió feminista vivim un retrocés molt gran.
—Torno a veure que els presentadors del matí, tret de l’Àngels Barceló, tots són homes. Als informatius, tots són homes. On són les dones? És veritat que a la televisió hi ha l’Ariadna Oltra, l’Helena Garcia Melero, però torno a veure consells d’administració en què tots són homes. Em fixo en els diaris i en els digitals. Veig tertúlies a la televisió en què tots són homes. La televisió espanyola té un informatiu a la nit en què, majoritàriament, sempre són tots homes. Ens hem d’imposar, perquè l’opinió de les dones és tan vàlida com la dels homes. Som el 52% de la població i paguem els mateixos impostos. Tenim els mateixos drets.

—Però, en canvi, sí que hi ha hagut molt de moviment en contra de l’assetjament als llocs de feina. A la vostra època primerenca com era, això?
—Ni t’ho plantejaves. Si tenies un cap que era antipàtic o t’assetjava o et faltava el respecte t’havies d’espavilar pel teu compte. I, sobretot, hi havia molt de silenci. Hem retrocedit quant a la presència als mitjans, però amb la denúncia de l’assetjament no. Denúncies a directors de cinema que assetjaven sexualment, favors a canvi de sexe. Per favor, encara estem així? El cas Errejón, com tants més, i espera’t. Crec que amb això ens hem dotat d’eines que ja són irreversibles. Abans ho lluitàvem com podíem. He tingut amigues a qui els marits les han maltractades i anaven a la comissaria i la policia els deia que sentint-ho molt aquesta no era una qüestió que ells haguessin d’atendre. Perquè abans el terme era “violència domèstica” i el llenguatge també hi fa molt. 

—Respecte del que dèieu dels llenguatges i els mitjans, llegia un article que vau fer el 2020 sobre els MENA, una paraula força neutra que ja és un terme pejoratiu.
—El llenguatge és molt important perquè determina les coses i si el perverteixes, si l’utilitzes en interès propi, com fan alguns partits o moviments de dreta o d’extrema dreta, un MENA, un menor no acompanyat, acaba sent una paraula que comporta un tracte despectiu i vexatori. L’extrema dreta en sap molt, de manipular les converses a les xarxes socials i de fer-se-les seves. I a partir d’aquí sí que és molt important com s’utilitza el llenguatge. Molt. Quan tries un verb, marques l’accent de com enfocaràs una notícia. Per tant, és bàsic.

—Amb la professió et fas una mirada, però alhora el periodisme neix com una disciplina que ha de ser objectiva. Com es conjuguen totes dues coses?
—És difícil. L’objectivitat no la perds, però saps que poses la mirada més en un cantó que en un altre, tot i que intentes complir amb aquest deure d’objectivitat dels mitjans públics. L’objectivitat és molt complicada, perquè tots som ideològicament del nostre pare i de la nostra mare. I a vegades penses: “Ara diria això”, però no ho dic. Per què? Perquè no, perquè és injust i no s’ajusta a la realitat que vivim. Cal triar les paraules com si fos nitroglicerina, els verbs i, sobretot, els adjectius.

—Quina notícia vau viure professionalment com la més excitant en la vostra carrera?
—L’atemptat contra les Torres Bessones va ser molt interessant. I el cas Germanwings, el 2015, també, perquè d’entrada semblava clarament un accident d’avió. Després, el primer fiscal surt i diu que ha estat intencionat. Havíem de saber si la font era bona o no ho era, si l’avió s’havia estimbat o si havia estat la voluntat pel pilot. Com parlem del suïcidi, com parlem de la malaltia mental en aquell moment, com parlem d’algú que ha decidit embarcar-se en una història com aquesta i causar la mort de tantíssima gent en un avió? Vaig aprendre que no es poden donar per fetes segons quines hipòtesis. Va ser tota una lliçó, com moltes més. I el cas del #MeToo, també. El #MeToo no et diria que va ser alliberador, però en certa manera sí que ho va ser.

—Què us hauria agradat que passés que no s’ha complert?
—Després de tants anys de parlar del Pròxim Orient m’hauria agradat anar-me’n i que hi hagués almenys una situació de treva no temporal. Aquesta constant macabra del balanç de víctimes… La gent diu que et fas com una crosta, però no és veritat. Cada vegada t’enfonsa més pensar en tots els esforços que s’han fet, en la gent que ha anat allà a explicar-ho, els periodistes que perden la vida actualment a Gaza i al Líban. No sóc naïf, pel que fa a la pau al món, però m’agradaria que aquest conflicte s’hagués resolt o estigués en vies clares de resolució seriosa.

—No ens fem més cínics, amb el temps?
—No. La brama que per a ser periodista has de ser un fill de puta és falsa. Has de tenir empatia amb el dolor de la gent i també has de tenir empatia amb la gent que no combrega amb el que tu penses. I no pots ser un cínic, perquè un cínic es posa per damunt del bé i del mal. No m’agraden, els cínics.

—He llegit que, com a degana al col·legi de periodistes, el vostre objectiu era dignificar el periodisme. Què vol dir, això, per a vós?
—D’entrada, lluitar contra la precarietat. Perquè una persona no pot viure amb segons quin sou. Si has de fer 25 entrevistes, no tindran la qualitat que si només n’has de fer una o dues. I si a més a més d’això has d’anar a filmar no sé què i has de fer una crònica per a la ràdio, ja ni t’ho explico. Quan era degana del Col·legi de Periodistes, una noia va venir i em va dir que li havien proposat de col·laborar en una revista per un euro cada article, independentment dels caràcters. Imagina’t. És semblant al boom del periodisme ciutadà. No existeix, el periodisme ciutadà. El ciutadà pot ajudar al periodisme com pot ajudar en moltes altres coses, però no hi ha ciutadans periodistes. No hi ha ciutadans periodistes.

—Però no creieu que això és un eufemisme? Com que no hi ha manera d’entrar als mitjans, la gent ho ha fet pel seu compte i es fa dir periodista ciutadà.
—Imagina’t que ets un ciutadà que és a no sé on i els mitjans l’utilitzen perquè faci la feina d’un periodista. Et deixaries operar o arrencar un queixal pel primer que passi? Per què en el nostre cas tothom s’hi atreveix? Per què tenim tan poca credibilitat, o l’hem perduda, en contrast amb unes altres professions o oficis?

—Perquè amb internet la gent s’ha acostumat a consumir informació de franc, potser?
—Aquest va ser un dels grans errors. Tothom va posar el que tenia, que era la informació. I ara et trobes que costa molt que la gent pagui per estar ben informat, perquè les visites amb un titular vistós les té tothom, però cal el context necessari per entendre no només què passa, sinó per què passen les coses. I per això sí que s’ha de pagar.

—I també hi ha la feina aquesta de contrastar. Arran de la Copa d’Amèrica es va destapar que TV3 havia repetit les dades de visitants que els havia donat l’organització de l’esdeveniment.
—Cada vegada va més buscada la figura del fact checker [comprovador de fets]. Tots els diaris i mitjans ja tenen, poc o molt, el seu fact checker, per saber si allò és veritat, si no és veritat, d’on ve, etcètera. Ara hi ha moltes veus, fins i tot missatges a la xarxa X, que adverteix que aquestes imatges no són ni d’avui, ni d’aquest lloc, però que poden referir-se a situacions similars. Ja sé que els periodistes hem perdut el monopoli de la informació. Fa molts anys, que l’hem perdut, però crec que necessitem recuperar-ho. Les xarxes han accentuat això.

—Quin és el rol de la ràdio pública i de la irrupció dels creadors de contingut i els influenciadors que han crescut a les xarxes socials?
—És buscar l’equilibri. Pots buscar algú famós que t’aporti la part per a la gent jove, però ha de ser algú que no menteixi i que no treballi per a marques comercials. En això sí que els mitjans públics han de tenir molta cura. Influenciadors, sí. Però vigilem que no ens carreguem el llibre d’estil ni el sentit dels mitjans públics. No pots tenir algú que et diu que t’has de cremar al sol perquè així la pell se t’acostuma. No t’importa qui t’ho diu? Si està format o no? No ho sé, era a les xarxes. Quina validesa té això?

—Com afecten els canvis de govern en un mitjà públic o hegemònic?
—Quan era degana del Col·legi de Periodistes teníem una comissió de mitjans públics i vam lluitar molts anys perquè almenys els mandats de la corporació no coincidissin amb els mandats electorals. Perquè ara plega un, et quedes sense el cap d’informatius, sense director, en ve un altre. Això per a la gestió i el funcionament és tornar a començar cada vegada i són canvis que fan que l’organització se’n ressenti. Ara no és així. Bé, potser et dic això ara i d’aquí a una setmana les coses canvien. Però crec que a l’equip li queden encara un parell d’anys. Així, els canvis es poden fer més tranquil·lament o enfocats d’una altra manera. 

—Fins a quin punt les heu patides, pressions polítiques?
—Sempre n’hi ha hagut. No de manera directa, són insinuacions de part de la casa per a la qual treballes. O és un “jo no obriria l’informatiu amb aquesta notícia”. I després una altra que no és tan directa, que són els temes que no apareixen. De sobte, fas una reunió i dius: “Però, avui no havia passat això?” “Sí, però hem decidit que no interessa.” “Com que no interessa?” T’hi has de barallar una mica.

—Això va passar amb la DANA i les inundacions a València el 30 d’octubre. Tot i que s’anticipava l’abast de la tragèdia, uns quants diaris espanyols van optar per no posar el tema en portada.
—Sí. Cada matí repasso els diaris. I em vaig preguntar a quina hora havia passat això i a quina hora van tancar diaris. Almenys els de paper. Però els digitals anaven per aquí, restant-li importància. Vull pensar que és això, perquè la gent que dirigeix aquests diaris no és tonta. Però l’endemà era tot tan aclaparador que tots vam obrir amb la DANA i el balanç de morts que ja portem.

—Hi ha d’haver mitjans de cordes ideològiques diferents, no?
—Que n’hi hagi té el sentit de la pluralitat. Jo en això tinc sempre molts dubtes i, com més gran em faig, més en tinc. Perquè quan diem: no, de l’extrema dreta o dels moviments propers a l’extrema dreta no en parlem, crec que n’hem de parlar. En primer lloc, perquè la gent quan vagi a votar sàpiga què vota i, en segon lloc, perquè si no en parles ells van fent la seva.

—No parlar-ne és reservar-los un espai “antisistema” que fa més forat.
—Després els dirigents et diuen: “Em tenen vetat perquè el que dic és veritat.” I aquest és el discurs, el de la víctima que té raó i ningú se’n fa ressò. No pot ser. Com a ciutadà, quan vagis a votar has de saber a qui votes, que això també vol d’un esforç de la ciutadania de saber què vota i què no. És cert que hi ha moments en què la gent, sobretot últimament, vota emprenyada, vota a la contra, i això tampoc no crec que sigui el més sa, però és que és l’única manera que té molta gent de defensar-se de situacions que no li han agradat.

—Els anys vuitanta la població estava menys polaritzada.
—I no hi havia tantes opcions polítiques com n’hi ha ara, ni de bon tros. Durant quants anys hi ha hagut bipartidisme, a Espanya? Per no dir que encara n’hi ha. I quan surten algunes espigues, no funcionen. No sé si el món es complica cada vegada una mica més o si quan et vas fent gran ho trobes tot més… Tens més capacitat d’anàlisi i, per tant, et penses més les coses i ho trobes tot més complicat.

—Què pot aportar, un equip amb diversitat generacional?
—La gent més gran aporta molt més context per pura lògica dels anys viscuts i treballats. La gent més jove, una altra mirada. I la suma de totes dues enriqueix la feina que fem. Jo ara ho dic i ho vull dir i repetir: he après moltíssim de la gent que acaba d’entrar. De l’Escapa, de l’Ustrell, del Raül Flores, de la Núria Hart, de l’Alba Barbosa, amb qui treballo ara i que està a l’àmbit internacional amb mi a la matinada. Perquè tenen una mirada diferent de la que tu tens i amb les discussions que tenim, discussions en el bon sentit de la paraula, he après i he vist que hi ha moltes més mirades. Ja saps que hi són, però no te n’adones fins que no les tens al costat. 

—I ara què fareu?
—Faré de presidenta de Ràdio Associació de Catalunya; ja preparem els 25 anys i els premis de cada any. Tinc una mare semidependent i jubilar-me em permetrà d’estar amb ella. Això i seguir l’actualitat. Mantinc el mateix número de telèfon: si mai et puc ajudar en res, només cal que m’ho diguis. 

Quan ens acomiadem em diu que ha viscut moments apassionants, però que no ha fet això del llibre, ni del fill, ni de l’arbre. Li responc que a plantar l’arbre i fer un llibre segur que encara hi és a temps.