No és per Netflix, és per nosaltres

Malgrat tot, nosaltres sempre hi podrem fer alguna cosa perquè la llengua és nostra

Carme Junyent
26.06.2022 - 21:40
Actualització: 26.06.2022 - 21:44
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En el meu darrer article explicava la gènesi de la convocatòria de donar-se de baixa de Netflix la vigília de Sant Joan. Una cadena de fets casuals em va portar a fer una proposta que a mi no m’hauria passat pel cap. El cas és que va funcionar. No entraré en números. Si es tracta dels abonats que van deixar Netflix, ells ho deuen saber més que nosaltres (o no, si, com diuen, no comptem per a res). I si es tracta de l’impacte a Twitter, em sembla que va ser evident. En l’article també deia allò que puc dir als que critiquen aquesta acció; no cal que hi torni, em sembla més interessant de destacar algunes coses bones de tot plegat.

Des del primer moment, vaig dir que això ho fèiem per nosaltres, no per ells. A mi em va impactar realment la reacció de tanta gent a la intervenció de Toni Garcia Ramon a Preguntes freqüents, que tanta gent se sentís interpel·lada. Això és el que em va fer pensar que, si tota aquesta gent actués conjuntament, ens adonaríem de la força que tenim. Ens deien que no som res i, a sobre, paguem perquè ens ignorin. Doncs sempre podem dir que no. I dir que no aquí és alliberador: podem decidir.

Que no tenim líders em sembla que és evident, però això no vol dir que no puguem fer res. Aquesta acció, per minúscula que sigui, la va fer la gent. Només calia veure que no estem sols. Algú diu prou des de casa seva i resulta que no està sol. Com una cassolada. Un comença a picar tímidament a veure què passa i, de cop, sent el veí que també pica, i el de davant i, de cop i volta, molta gent pica. Aquí, si m’ho permeteu, jo només vaig ser el so de la segona cassola, els que vam picar vam ser tots.

Un cop va sortir la proposta, van començar a sortir voluntaris d’arreu per dinamitzar i fer córrer la crida. No diré noms perquè no sé ni si els puc recordar tots: els que van fer cartells, els que van proposar etiquetes, els que ens van explicar com donar-nos de baixa, els que van fer tweets i retweets. Aquest esperit de cooperació que segurament ha desarmat els que se’n podrien haver apropiat (per cert, on éreu?) mostra que som capaços de remar junts i arribar tots alhora.

En l’acció hi va poder participar tothom: els que comunicaven que havien sortit de Netflix, però també els que ja ho havien fet pel mateix motiu i els que no ho havien estat mai per la manca de continguts en català. Fins i tot els contraris a l’acció s’hi van afegir. En això puc dir que a mi, que m’agrada molt Twitter, aquesta acció m’ha permès de viure la millor cara d’aquesta xarxa social. Un espai de trobada i intercanvi. L’etiqueta #NetflixenCatalà ha vehiculat sobretot bon rotllo i companyonia. Ja sabem que Twitter es pot convertir ràpidament en el bar de borratxos que deia John Carlin, i en aquest cas, en canvi, tret dels inevitables borinots (parlo dels que insulten, no dels dissidents), el tracte ha estat cordial, fins i tot afectuós. Tant de bo això fos més freqüent, tots hi sortiríem guanyant.

Segurament una de les coses més profitoses de tot plegat és la gran quantitat d’idees que s’han generat. I aquí era igual estar-hi a favor o en contra. S’hauria de fer això i no allò. Després d’això hauríem de fer allò. Podríem fer el mateix aquí o allà. Si ho tornem a fer hauríem de modificar això i allò. Espero que totes aquestes idees s’aprofitin. De tot se n’aprèn i, al final, ens en sortirem.

I finalment voldria remarcar que aquesta acció ha girat al voltant d’allò que ens és més necessari: la consciència lingüística. Al capdavall, al programa de TV3 parlàvem d’això, del poder que tenim, de ser conscients que, si nosaltres no volem, la llengua no ens la poden prendre. Tenim un estat en contra, ja ho sabem. Tenim els jutjats en contra, ja ho sabem. Fins ara cap govern no ha trobat la sortida (potser ni l’han cercada), ja ho sabem. Però, malgrat tot, nosaltres sempre hi podrem fer alguna cosa perquè la llengua és nostra. I als que la menystenen no els hem d’aguantar. Ara queda el més important: replantar la llengua allà on l’han arrancada. Al programa hi havia un periodista que deia que la gent no vol parlar en català perquè és una imposició. Doncs no. Li vaig explicar tan bé com vaig poder que del que es tracta és d’una reposició. El que volem és recuperar allò que ens han furtat i en aquest projecte hi cabem tots, sigui quina sigui la nostra llengua. Perquè del que es tracta realment és que el català sigui una llengua per a conviure. Només així podrà sobreviure.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes