París va tenir un paper clau en la biografia d’Antoni Gaudí. La seva vitrina per la guanteria Comella va causar sensació a l’Exposició Internacional de l’any 1878, on la va poder veure Eusebi Güell, que en tornant de París va voler conèixer-ne l’autor. Els seus camins no se separarien fins a la mort del mecenes, l’any 1918, per a qui va construir el palau, la cripta de la colònia familiar i el parc, el somni incomplert de convertir la Muntanya Pelada en una ciutat-jardí inspirada en les idees de l’anglès William Morris. Güell mateix va ser l’impulsor de la gran exposició dedicada a Gaudí al Grand Palais, l’any 1910. Ara, cent onze anys després, l’arquitecte tornarà a París, al Museu d’Orsay, però els catalans l’haurem pogut redescobrir abans, en una exposició al MNAC que s’obre al públic avui i fins el 6 de març de l’any vinent. Mercè Ibarz en va avançar algunes idees al seu darrer article.

La setmana passada insistíem en el vincle directe de les nostres tragèdies amb la història del segle XX europeu. Recordàvem l’evidència que hem estat connectats sempre als grans esdeveniments, encara que des del quilòmetre 0 o des de París fóssim perifèrics. Avui hi tornarem, però, des del punt de vista de les idees. Contra l’excepcionalisme, que no deixa de ser una mena de pintoresquisme folklòric, i a favor del millor cosmopolitisme, el que s’aplica a partir de la seguretat d’un mateix i les seves arrels.

Caricatura de la Casa Milà. L'Esquella de la Torratxa
Caricatura de la Casa Milà. L’Esquella de la Torratxa (fotografia: cedida pel MNAC).

A la mostra “(Re)conèixer Gaudí”, dirigida per Juan José Lahuerta, hi ha un exemple d’aquests vincles estrets. Al tombant del segle, l’arquitecte francès Hector Guimard alça el Castel Bérenger, al carrer de Jean de la Fontaine de París. Satisfet pel seu èxit, aquest modernista seguidor de Violet le Duc –un dels referents dels modernistes catalans–, va editar diverses postals publicitàries i publicacions amb imatges de la seva obra. Per exemple, les manetes de porta de forma orgànica que es poden veure a l’exposició, al costat de les que va dissenyar Gaudí per a la Pedrera. No parlem d’una còpia, ni un plagi, ens avisa Lahuerta, sinó de l’aire del temps i d’un flux d’influències encreuades.

Ni aïllat ni incomprès

Perquè l’arquitecte no va ser ni el geni aïllat i incomprès que van començar a traçar les primeres biografies, ni el místic tocat per la inspiració, antiacadèmic i deutor de l’ofici artesà familiar i els aprenentatges de la natura que han fet córrer els tòpics. Gaudí va ser un intel·lectual connectat amb els debats del seu temps, format en una Escola d’Arquitectura que s’acabava d’inaugurar i que emprenia optimista la construcció d’una nova ciutat després de l’enderroc de les muralles. Un món modern i en transformació que discuteix quin paper ha de tenir l’artista en la seva societat.

Taller de Gaudí a la Sagrada Família. c. 1926 Ferran. Arxiu Històric del COAC
Taller de Gaudí a la Sagrada Família (fotografia: Arxiu Històric del COAC; cedida pel MNAC).

I el context social en què viu i treballa Gaudí és el de la ciutat violenta, ocupada i conflictiva que va estremir mig món. Engels havia dit que no hi havia cap altra ciutat amb més lluita de barricades i els atemptats de final de segle li havien fet guanyar el sobrenom de “ciutat de les bombes”, que amb la Setmana Tràgica canvià pel més poètic de “rosa de foc”. Són els pecats d’aquesta violència que faran aixecar la Sagrada Família, temple expiatori a imatge del Sacré Cœur de Montmartre, impulsat per fer perdonar els pecats que havien dut a la guerra franco-prussiana i l’aixecament de la Comuna de París, i finançat per subscripció popular.

Per això tampoc no es pot aïllar Gaudí de la política, com si es tractés d’algú que no vivia la realitat de la seva societat. La imatge del Gaudí envestit pel tramvia, capficat en els seus pensaments, no ens pot fer oblidar que l’arquitecte va treballar per a una burgesia i un clergat als quals sovint es va acabar enfrontant, però mitjançant els quals va crear una obra que, a parer de Lahuerta, “constitueix el moment més alt de producció artística i intel·lectual de la Catalunya de l’època”. Tampoc, que el seu catalanisme i la seva voluntat insubornable d’usar la llengua catalana va fer que fos detingut l’11 de setembre de 1924, en plena repressió primoriverista. O que el seu taller, o “obrador”, com a ell li agradava dir-ne, ple de maquetes i buidatges de cossos humans com els que feia August Rodin, va ser cremat i destruït l’any 1936 pels incontrolats revolucionaris, que així i tot no van tocar la Sagrada Família, com s’estranyava George Orwell.

Joaquim Mir. La catedral dels pobres (fotografia: Col. Carmen Thyssen-Bornemisza. Cedida pel MNAC)
‘La catedral dels pobres’, de Joaquim Mir (fotografia: col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza; cedida pel MNAC).

A l’Orsay, Gaudí compartirà estances amb un altre geni català, l’escultor Aristides Maillol, a qui també s’ha volgut passar per un creador entotsolat, en aquest cas a Banyuls de la Marenda. Un tòpic, el del català aïllat dels grans corrents del món, que també s’ha atribuït a l’escriptor Josep Pla, que va començar la carrera de periodista internacional arribant amb tren a l’estació d’Orsay l’any 1920, i que va incloure tant Gaudí com Maillol als Homenots. Escrits en aquells anys en què el fals pagès va posar-se la boina i va conrear el mite del “solitari del Mas Pla”, on cada setmana arribava puntualment el New Yorker.

L’imprescindible

Autoretrat de Ramon Masats, Barcelona, anys 50.
Autoretrat de Ramon Masats, Barcelona, anys cinquanta (fotografia: exposició “On tot va començar”).

Dissabte s’inaugurarà a la sala Muncunill de Terrassa l’exposició “On tot va començar”, dedicada al fotògraf Ramon Masats. Tot i que va néixer a Caldes de Montbui l’any 1931, va ser a Terrassa on Masats va fer les primeres passes com a fotògraf. Convertit en un dels darrers supervivents de la generació que va renovar la fotografia documental als anys seixanta, amb companys desapareguts, com ara Oriol Maspons, Xavier Miserachs i Leopoldo Pomés, la ciutat li ret homenatge amb una gran antològica que es podrà veure fins el 23 de gener.

El nom propi

El poeta Marc Granell.

Demà l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dedica la jornada Escriptors Valencians Actuals al poeta Marc Granell, que va ser guardonat l’any passat amb el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes. Membre de la generació que va posar les bases del sistema editorial en català a València, amb projectes com la revista Cairell, que va fundar amb Adolf Beltran, Josep Piera i Eduard J. Verger, és un dels poetes més estimats i llegits del País Valencià. L’any passat també va publicar el seu darrer poemari, Cel de fang, editat per Bromera.

L’efemèride

Sepulcre de Beatriu de Pinós
Sepulcre de Beatriu de Pinós (fotografia: Viquipèdia).

El 22 de novembre de 1485 es va morir a Palma Beatriu de Pinós-Milany i Ballester, la impulsora i protectora de l’Estudi General Lul·lià de Mallorca, dedicat a la divulgació de l’obra de l’escriptor i místic Ramon Llull. Una dona singular i influent, representant de l’univers femení clau per a la pervivència de la saviesa de Llull.

Caldrà estar-ne al cas

La sala de cinema Aribau, transformada per al Hamlet de la Perla 29
La sala de cinema Aribau, transformada per al ‘Hamlet’ de la Perla 29 (fotografia: la Perla 29)

La Perla 29 ha ocupat el cinema Aribau per transformar la gran sala i representar-hi Hamlet, de William Shakespeare. El director Oriol Broggi va tenir el somni de fer aquest clàssic en un espai diferent de l’habitual, la sala gòtica de la Biblioteca de Catalunya, i aquest cinema inaugurat l’any 1962 va convertir-se en un espai de somni. La companyia ha anunciat que s’hi aixequen grades i s’hi munta l’escenari al pati de butaques, com una manera d’anar fent boca per a un dels espectacles de la temporada.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.