De nen soldat artificier a desactivador de mines

Aki Ra era un nen soldat que va posar mines antipersones per als khmers rojos i per als vietnamites · En la pau, es va dedicar intensament a desminar a fons els llocs que coneixia bé

VilaWeb
Aki Ra va tenir la primera arma a cinc anys (fotografia: Xavier Montanyà).
Xavier Montanyà
21.08.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Quan les guerres s’acaben, els soldats se’n van a casa; les mines, no. A Cambotja la matança continua trenta anys després de la guerra. Els EUA, els anys seixanta i setanta, van bombardar il·legalment Cambotja per donar suport al règim de Lon Nol i destruir la ruta Ho Chi Minh. L’any 1970 Nixon va ordenar el carpet bombing de la zona fronterera amb el Vietnam. S’hi van llançar 80.000 bombes de fragmentació que contenien 26 milions de submunicions, i van causar 600.000 víctimes civils. Són bombes que es van estrenar a la Segon Guerra Mundial i que es van emprar extensament en les guerres del Sud-est asiàtic. No totes les bombes ni totes les submunicions que duien van esclatar amb l’impacte. Es creu que hi ha centenars de milers de bombes intactes que encara avui amenacen les vides dels cambotjans.

A més a més, entre 1975 i 1998, a Cambotja es van col·locar entre sis milions i deu de mines antipersones, segons Creu Roja Internacional i el govern. Es calcula que n’hi ha tres milions que encara no han estat localitzades. Hi ha 64.000 víctimes i 40.000 persones amputades. Després de l’Afganistan, és el país del món més afectat per les mines i amb el nombre més alt d’amputats per capita. Les regions més afectades representen el 30% del territori on viu el 90% de la població. Són àrees on es desenvolupen la majoria d’activitats comercials que proveeix d’aliments el 80% de la població. A banda dels morts i ferits que han causat durant dècades, les mines també han estat un obstacle per al desenvolupament i el benestar d’un país que es recupera molt lentament de trenta anys de guerra.

Totes les faccions en guerra (khmers, vietnamites, lleialistes i anticomunistes) van posar mines terrestres facilitades per les potències internacionals més diverses. El 1993, després de la retirada dels vietnamites, es creà el Cambodian Mine Action Center (CMAC). D’aleshores ençà, hi ha hagut altres iniciatives que s’han afegit a la tasca de desminatge, una feina lenta, difícil, perillosa i de finançament deficitari i irregular. La feina continua. L’amenaça diària encara hi és, en algun lloc insospitat, sota terra.

Entrada del Landmine Museum, a Siem Reap (fotografia: Xavier Montanyà).

El Landmine Museum de Siem Reap

Entre els valents que es juguen la pell cada dia per netejar de mines el subsol de Cambotja, hi ha un cas remarcable, el d’Aki Ra. Un home que ha esdevingut un heroi quixotesc. De fet, la CNN el va nomenar heroi de l’any 2010 i li va dedicar el documentari A perfect soldier.

Veig el film al museu que ell dirigeix, el Landmine Museum, prop de Siem Reap i dels temples d’Angkor. És una instal·lació modesta, però molt ben documentada i il·lustrada sobre la vida del protagonista i el greu problema de les mines i bombes sense esclatar a Cambotja. S’hi explica també la història de la guerra, la postguerra, com funcionen els equips de desactivació de mines, les conferències informatives que fan pels pobles i les escoles del voltant, etc.

Bona part del material en exhibició són bombes i mines desactivades per Aki Ra i el seu equip durant anys. N’hi ha milers. Són explosius de tota mena i procedència: bombes de fragmentació, morters, míssils, coets, granades, mines antitancs, mines antipersones, armes rovellades, AK-42, metralladores, bales i munició de tota mena, etc.

Al museu, hi ha milers de bombes desactivades (fotografia: Xavier Montanyà).

Aki Ra i el seu equip desactiven mines i bombes des dels anys noranta. S’hi exposa una bona mostra i variada. Segons la direcció del museu, es calcula que en tots aquests anys deuen haver desactivat unes 50.000 mines i bombes sense esclatar.

El museu solia acollir també una escola i llar de nois discapacitats i orfes de guerra. Però, de moment, ha hagut de tancar a conseqüència del confinament i la davallada econòmica que ha provocat la covid.

El guerriller desminador

Aki Ra no sap del cert quin any va néixer. Segons que li han dit, va néixer l’any 1970. Als seus pares els van matar els khmers rojos i a ell el van capturar i el van convertir en un nen soldat. Una dona el va adoptar en un camp de la guerrilla i, quan va tenir prou força, el van sotmetre a entrenament militar. A cinc anys es va començar a familiaritzar amb les armes. Als deu, va tenir la seva primera arma per a disparar contra persones. Va veure morir molts companys seus i molts civils. Era normal per a un nen soldat veure aquestes coses a Cambotja. De vegades, la guerra feia una mica de por, però d’altres, li oferia diversió.

“Ens ordenaven matar. Si no, ens podien matar a nosaltres. La guerra és així”, explica. “Ara encara recordo molt sovint les cares dels morts.”

Nen soldat (fotografia: Xavier Montanyà).

Aki Ra solia col·locar mines terrestres. En va posar milers. Sobretot a les regions frontereres amb Tailàndia. Diu que aleshores no sabia el mal que causaven a la seva gent. Durant la seva infantesa i joventut, el món era la guerra. És tot el que sabia. Va créixer creient que era una cosa normal. Era molt bo posant mines i com a soldat ho va aprendre tot. “Les mines eren les meves amigues perquè em proveïen de menjar. Em protegien quan dormia. Però també eren terribles perquè mataven i ferien molta gent innocent”, recorda avui.

L’any 1987 va desertar dels khmers rojos i es va allistar a l’exèrcit vietnamita. Quan els vietnamites es van retirar, Aki Ra va continuar lluitant contra els khmers amb l’exèrcit cambotjà. L’any 1993 va treballar per a les Nacions Unides quan van anar a Cambotja per preparar la transició i la pau. Ells el van ensenyar a desminar. Va treballar per a l’ONU i per a diverses ONG. Era molt bo perquè havia tingut un gran aprenentatge a la guerra, quan col·locava mines.

Durant anys va treballar per lliure, ajudant a desminar els pobles i els camps que quedaven fora de les grans operacions oficials de neteja. Ajudava els camperols perquè poguessin tornar a conrear les terres. Treballava sol, amb eines tan rudimentàries com un pal i una navalla. Era molt perillós. La gent el cridava de tot arreu. Va començar a col·leccionar ferralla de guerra i va obrir un petit museu a casa per mantenir la seva família i els nens ferits o orfes que acollia.

Aki Ra desactiva una mina (fotografia: Xavier Montanyà).

Una mina et pot matar si comets un petit error

En el museu, Aki Ra dóna als visitants tota mena d’explicacions tècniques sobre tipus de bombes i mètodes de desactivació. “És un treball molt perillós”, explica. “Has de saber molt sobre cada tipus d’arma. Totes són diferents. Una mina et pot matar si comets un petit error. Jo tinc una gran experiència de soldat i sé com desmuntar moltes armes sense que esclatin. També vaig aprendre moltes tècniques de seguretat en uns cursets militars que vaig fer al Regne Unit, el 2005, a la International School of Security and Explosives Education.”

Quan treballava per lliure, va tenir diverses topades amb les autoritats. Va ser empresonat un parell de vegades i li van tancar temporalment el museu. Les autoritats cambotjanes sovint revisen l’arsenal que hi té exposat per seguretat, atès que els materials augmenten any rere any. En volum i en varietat i procedència.

Ara Aki Ra ja no treballa sol, sinó amb llicència oficial i amb el seu grup Cambodian Self Help Demining (CSHD), fundat el 2007. Segueixen els plans i la normativa governamental per netejar els camps de mines dels poblets petits de la regió de Siem Reap, anomenats pobles de “baixa prioritat”. Es qualifiquen així perquè són en zones remotes, amb pocs habitants i poc trànsit. Són poblets de pagesos pobres. Queden al marge dels grans plans oficials de neteja de mines i, molt sovint, són oblidats.

En el documentari A perfect soldier (2010), de John Severson, el protagonista explica les conseqüències psicològiques que arrossega de fa anys. Té malsons terribles. Somnia que lluita a mort contra elefants i tigres amb un ganivet. I, de vegades, quan li vénen certs records, s’indigna molt i té ganes de matar algú, reconeix.

El perill és sempre latent. Sense anar més lluny, l’any 2008, a només quaranta quilòmetres del museu, va esclatar una mina antitancs en una carretera. Hi van morir diverses persones, i d’altres van quedar ferides. “La mina és el soldat perfecte”, deia un comandant khmer. “No menja, ni beu. Ni cobra, ni descansa. I restarà per sempre més esperant la seva víctima.”

Pròtesis artesanes (fotografia: Xavier Montanyà).

Quantes en queden? És una qüestió molt difícil de respondre. No hi ha arxius ni mapes de quan es van llançar o col·locar. Alguns especialistes creuen que la xifra es troba entre tres milions i sis milions. Hi ha tones i tones sota terra. Se n’han trobat al costat de les carreteres, al mig dels pobles, darrere les cases, les escoles, els hospitals i les comissaries de policia. Encara calen molts anys per a netejar-les totes.

Com calibrar la feina que fa Aki Ra i el seu equip? No hi ha un seguiment perfecte, prou feina tenen. Un exemple citat al museu: l’any 2010 van netejar set pobles, i en van treure cent cinquanta mines i bombes sense esclatar, cosa que va permetre que 4.700 persones tornessin a casa i a les seves terres. També van ajudar a construir dues escoles i posar-les en marxa.

Nens discapacitats acollits per Aki Ra (fotografia: Xavier Montanyà).

“Pel cost de vint míssils de creuer podríem netejar tot Cambotja”

Els principals col·laboradors d’Aki Ra són Bill Morse i la seva dona, la Jill. Contacto amb en Bill, que, molt amablement, m’ofereix tota mena d’informació sobre ells i el museu d’Aki Ra. En Bill ha estat oficial de l’exèrcit, professor i empresari. Avui és president de la Landmine Relief Fund, que col·labora estretament amb els projectes d’Aki Ra i la seva associació Cambodian Self Help Demining (CSHD). També hi participen altres associacions del Canadà, Dinamarca, els EUA, Cambotja, Suïssa i Polònia, entre més.

“El 2003 un amic em va demanar cent dòlars per a comprar un detector de mines per a ajudar un noi que havia conegut a Cambotja. Es deia Aki Ra”, explica Bill Morse al documentari Until they are gone. “Desactivava mines amb un pal i una navalla i havia acollit a casa seva molts nens ferits i mutilats. I per què? Perquè ell havia estat un soldat i volia ajudar. No havia sentit mai a parlar de ningú així. El vaig anar a conèixer a Cambotja. Al seu Landmine Museum de Siem Reap. Hi exposava mines i bombes desactivades per ell i cobrava un dòlar als turistes per mantenir els nens que acollia. Em vaig comprometre a ajudar-lo cercant finançament als EUA.”

En Bill i la seva dona Jill van fundar el Landmine Relief Fund i començaren a col·laborar econòmicament amb Aki Ra. L’any 2007 el govern de Cambotja li va exigir una llicència de desminador. En Bill i la Jill van anar a ajudar-lo. Aki Ra va fer un curset al Regne Unit, obtingué el diploma i gràcies a ells va legalitzar i regularitzar tot allò que fins aleshores havia estat fent espontàniament. Una manera de fer que ja li ocasionava problemes amb les forces de seguretat i el Cambodian Mine Action Center (CMAC).

Exhibició de mines desactivades al pati central del museu (fotografia: Xavier Montanyà).

En Bill i la Jill es van vendre la casa de Palm Springs i es van traslladar a viure a Cambotja: “Jo era un consultor de negocis, ajudava els empresaris i els rics a fer més diners. Per què no enfocar la meva experiència per ajudar Aki Ra? Vam arribar a crear un equip de quaranta persones. D’un home sol, a quaranta. Molts països donen diners per a desactivar mines terrestres. Però cap no en dóna prou. Pel cost de vint míssils de creuer podríem netejar totes les mines de Cambotja.”

En Bill té un lema permanent del poeta John Donne en els seus correus electrònics: “La mort de qualsevol home m’afebleix, perquè estic lligat a la humanitat. Per tant, no facis preguntar mai per qui toquen les campanes: toquen per tu.”

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes