Nausicaa Bonnín: “Vaig tenir un gran complex, tenia por que es pensessin que era allà per ser ‘filla de’”

Aquests dies de Nadal, Nausicaa Bonnín representa a la Villarroel de Barcelona La presència, la nova obra de Carmen Marfà i Yago Alonso. Conjuntament amb Anna Sahun, Pau Roca i Marc Rodríguez, transporten l’espectador en un lloc ple d’intriga i suspens. No és habitual veure obres que juguen amb la por i la comèdia al teatre, tot i que sembla que enguany algun astre ha volgut que coincidissin dos espectacles així en cartellera: La presència i Turisme rural. Ara, val a dir que ho fan de punts molt diferents. En aquest cas, La presència va molt més enllà del joc i posa sobre la taula temes com ara la mort, la família i les creences.

Com que podem parlar poc de l’obra, perquè, si no, perd el factor sorpresa, aprofitem l’avinentesa per parlar amb Bonnín de la vida i la professió. També dels seus inicis, i com l’ha marcada la figura del seu pare, Hermann Bonnín, un dels grans directors de teatre d’aquests últims temps

—Aquesta és d’aquelles entrevistes en què pateixes perquè no pots explicar res de què passa a l’obra; si no, no té gràcia.
—No, no podem parlar de res. Haurem de parlar d’unes altres coses, de la vida?

—Malgrat tot, sí que en podem explicar alguna cosa. És un enjòlit, en què el pare dels protagonistes s’ha mort i tot plegat fa que s’acabin desencadenant tot de fenòmens paranormals.
—Sí, la sinopsi diu això, però crec que descriuen més la situació de l’espectacle els moments previs que no la mort del pare. Aquest moment en què esperes que passi alguna cosa extraordinària. Són moment en què es generen moltes coses. Ningú pot sortir d’allà i, per tant, s’ha de parlar de coses en una situació un pèl complicada.

—És una obra que parla de molts temes, de la mort, de la família, de fer-se gran…
—Totalment, i al final no deixa de ser una comèdia. Es parla de moltes coses, de les relacions intrafamiliars, de les creences de cadascú… Crec que com a espectador en surts fent-te moltes preguntes. Què creus, què no creus?

—Com dieu, potser el gran debat que hi ha és sobre les creences. I sobre el dilema entre la racionalitat i la fe.
—Sí, totalment. La família de l’obra es divideix en els crèduls i els incrèduls. Hi ha dos personatges que són als límits, i els altres dos són al mig. Això fa que l’espectador es pugui identificar amb qualsevol dels quatre segons quin grau de credulitat tingui amb aquests fenòmens.

—I Nausicaa Bonnín és crèdula o incrèdula?
—Jo seria al mig. D’entrada, no hi crec, però sí que crec que hi ha més coses que no veiem.

—I han passat coses d’aquestes, a la Villarroel, aquests dies? Tant de parlar de coses paranormals. Abans de començar l’entrevista Pau Roca ens deia que teníeu moltes mosques a l’escenari… Potser és un senyal?
—[Riu.] És cert, hi ha moltes mosques, a veure, però no sé si les ubicaria dins aquests fenòmens. De moment, no han passat coses molt evidents, però tenim unes quantes setmanes davant. Sí que he notat que estem més perceptius a les coses, això sí. M’espanto més últimament. El vent, les portes, tot em genera una mica… Tot em porta allà, però crec que és més una percepció.

—No estem acostumats que el teatre faci por. És més complicat?
—És molt complicat. No tens els mitjans que té l’audiovisual. En l’audiovisual, pots donar molta més informació a l’espectador, tens més eines. Però alhora el teatre, com sempre, juga amb el directe. I en directe hi ha alguna cosa que com a espectador també t’impacta des d’un altre lloc.

—De vegades sembla que la por i l’humor no poden anar units i ací demostreu que sí.
—I tant, es pot. Al final, la por et porta a reaccions límit. I, moltes vegades, tant la por com la pena et porten a riure, no? Ara m’han vingut al cap aquells típics funerals en què a la gent li agafa un atac de riure. Hi ha alguna cosa d’això en aquest espectacle. Rius de la tensió.

—I en aquesta mena d’espectacles, el públic és més important que mai?
—El primer dia que vam tenir públic va ser crucial. Passa molt amb les comèdies. Bé, en realitat, en el teatre en general, no té sentit si no hi ha públic. El públic és un personatge més de l’espectacle. Però jo, que he fet molt poca comèdia, m’adono que, és clar, de cop el dia que va entrar l’espectador, fas com: “Ah, d’acord, ara tot té sentit.” Quan saps a què jugues, si no, no hi ha partit. Ets tu sola contra una paret. A més, amb el públic cada dia és una mica diferent. Hi ha dies que la gent té més ganes de riure que uns altres. O nosaltres mateixos, hi ha dies que tenim la sensibilitat més a flor de pell i venem una cosa millor, i hi ha dies que no. Hi ha dies que estem molt intensos i venim amb una transcendència que uns altres dies no tenim.

—I com es gestiona això de fer riure, però que no se us pugui escapar el riure perquè heu de ser molt transcendents?
—Al final la comèdia és en el text. A més, aquest és molt ben escrit, i llavors tu només ho has de dir. I, evidentment, no contaminar-te. Però crec que hi ha alguna cosa que si estàs prou concentrat i amb els nervis prou col·locats a lloc, és menys probable que t’encomanis d’aquest riure. Dic que crec, perquè he de dir que, la comèdia, la domino poc. Però la comèdia té molta més partitura. El tempo és molt important. Si fas un silenci on no toca, el silencia ja no funciona. I això em sembla molt interessant. A la vegada que em fa molt de respecte. El drama sosté molt més els tempos personals. I crec que a la comèdia hi ha alguna cosa que has de tenir aquesta escolta, aquest coneixement de la música de la comèdia.

—Dieu que no en sabeu gaire, de comèdia, però últimament sembla que li heu agafat el gust.
—Em sembla molt divertit. És molt gustós perquè t’has de col·locar en uns altres llocs. I perquè qualsevol cosa nova i que et genera por i que et sembla un repte sempre és divertit transitar-la.

—Descobrir coses noves al teatre, quan heu estat sobre l’escenari d’ençà de tan petita, deu ser complicat.
—No, si estàs mínimament obert al que passa, al final cada història és diferent, els companys són diferents. És com dir que has pogut transitar totes les vides. No, cada vida és especial i, per tant, hi ha alguna cosa que a cada història et col·loca en una fragilitat i en una corda fluixa. Sí que segons la funció em puc sentir més o menys segura en el terreny que trepitjo. Però tinc la sensació que sempre aprenc. I a més cada director o directora té una sensibilitat diferent, té una manera de dirigir diferent, per tant, sempre hi ha algun element desconegut. Malament, el dia que no tingui la sensació que aprenc.

—I vós que fa tants anys que actueu, en algun moment heu dit, mira me n’he cansat?
—És veritat que vaig començar molt d’hora, però em vaig professionalitzar més tard. Vaig fer la primera obra de teatre a vuit anys. Però bé, en feia una cada cinc anys, perquè era la nena. Considero que des del moment en què vaig decidir prendre-m’ho seriosament, al final he fet una carrera com tothom. Sé que sóc una privilegiada. Fa molts anys que visc d’això. I sé que som un 7% o 8% de la professió que en podem viure. Hi ha molta gent que no pot, que no ha tingut una oportunitat. Per tant, sóc una privilegiada.

—Tenir un pare tan important en el teatre català com Hermann Bonnín ajuda o és més pressió?
—No, pressió, no. Cada cas és diferent, però crec que passa en qualsevol professió. Un fill de metge, un fill d’advocat, un fill d’arquitecte que s’hi dedica té la pressió que li hagi decidit posar el seu progenitor o progenitora. En el meu cas, l’Hermann, tot era amor, agraïment i admiració. Llavors, pressió, zero. Sí que en algun moment vulguis o no portes un cognom que és present a tots els teatres, i això ho notes, però per mi és bonic.

—I pressió per part dels altres? Perquè, és clar, ets “filla de”.
—Alguna vegada hi havia entrat, però crec que he decidit no fer-ho. Sóc una persona prou exigent amb mi mateixa. Si m’he de posar a veure què m’exigeix la gent, penso, mira que cadascú s’ocupi de les seves coses. Això sí, durant bastant de temps vaig tenir un gran complex, tenia por que es pensessin que era allà per ser “filla de”. Cadascú sap com ha arribat als llocs i, evidentment, segur que ser “filla de” d’alguna manera et facilita les coses, sí. Però la gent no és ximpleta, no? Si continues en un lloc és perquè algú creu que val la pena que hi continuïs. Potser sí, quan era més jove sí que tenia més aquesta sensació, però ara penso que és de beneits. Si no pensessin que hi puc ser, contractar-me em semblaria una molt mala idea. Llavors penso, bé, dec haver demostrat en algun lloc que mínimament me’n puc sortir. [Riu.] És clar, els dubtes els tenia al començament, ara ja no… Fins i tot, tenia dubtes de si calia tirar per aquest camí… Vols dir que cal?

—De fet, professionalment vau començar una mica més tard, vau provar unes altres coses abans. Potser per això que parlàvem ara?
—Totalment, necessitava saber què volia. Com que actuava des de molt petita, hi havia una sensació de no plantejar-me si realment era el que volia. Llavors vaig començar dues carreres a veure si alguna cosa més em tirava. I em vaig tornar a reenganxar a la interpretació i vaig veure que m’agradava, que em feia feliç, que m’omplia… I sempre penso que en qualsevol moment puc decidir que no. Puc descobrir una altra cosa que em fascini molt més. Però de moment em fa feliç.

—Tornant a l’obra, també parleu de les dificultats per quedar-se embarassada. Vós també heu explicat la vostra experiència. Creieu que comença a deixar de ser un tabú?
—Sí, és un tema que em persegueix… Vull pensar que sí que canvien les coses. És veritat que quan vius dins un entorn on fas política d’això, és un tema de què es parla, i molt. Però sí que crec que d’uns anys ençà és un tema que s’ha obert molt més. Tot i que encara em sorprèn que hi hagi molta gent que no en vol parlar, o molts fills que no saben d’on vénen. Em sembla que són temes que s’han de normalitzar, i fer-ho amb projectes com aquests és molt important. També crec que és interessant com se’n parla en aquesta obra, no n’és el conflicte, sinó una cosa més, igual que a les nostres vides.

—Ara sou a punt de tancar el 2024, un molt bon any.
—Sí, molt feliç. He tingut la sort de participar en projectes de molt d’èxit. Aquest any l’estrella m’ha seguit. He participat en projectes molt gustosos, i humanament preciosos. De vegades hi ha projectes que funcionen molt, però humanament han sigut un infern. I, en canvi, aquest any he tingut la sort d’estar rodejada de projectes bonics, i amb gent preciosa, i, a més, han funcionat, que és la cirereta del pastís.

—I què us espera el 2025?
—De moment tinc una sèrie, que em fa molta il·lusió. Però no sé què més m’espera. Pensa que vaig acabar l’any passat, el 30 de desembre, que no tenia feina en tot el 2024. I mira després quin any he tingut: he fet teatre, cinema, televisió… Estic nominada als Goya. Els desitjos que vaig cremar al final del 2023 m’han donat bastants fruits. Així que ja veurem què ens ofereix el 2025.