Detall d'una de les obres de l'artista índia (fotografia: M.I.).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Hi he anat dos cops i hi tornaré abans no s’acabi, que ho farà a final d’aquest novembre tan pesat. Entraré i sortiré de les sales de la Miró dedicades a Nalini Malani, passejaré i m’abocaré per la terrassa de l’edifici de Sert, blanquíssima i serena, on viuen algunes de les escultures (o joguines, o coses trobades i assemblades, tant és) de Miró, que si te les mires semblen sentir i escoltar amb atenció, a tu que hi ets a la vora, i a l’obra de l’artista índia, que ara custodien. Una expo que precisament es diu “No em sents”. Si l’art té la capacitat d’imaginar i preveure què necessitarem, Miró i Sert –que van treballar junts l’edifici en tots els detalls– sabien que necessitem terrasses. I que més les necessitaríem arribat el moment que, mira, és aquest d’ara. Aire, llum, estirar les cames, contemplar els arbres i la ciutat, trobar-hi amics que com vosaltres, abans o després de veure la Malani, respiren alleugerits, contents, rere la màscara obligada. Terrasses, en aquest temps de la pesta, bé. I, a dins, la Malani.

Campen per les sales els suggestius colors indis, la força del dibuix, els mites, la paraula escrita a les parets i també la paraula sonora d’algunes obres, i un punt de vista potent sobre què estem fent amb el món des de fa segles, començant per no fer gens de cas de les veus –femenines veus, sovint– que ens alerten. Aquí i allà, des del Karachi natal que la família Malani va deixar quan la nena tenia un any, la Bombai on va créixer i on resideix la major part del temps, les ciutats i paisatges que recorre des de fa cinquanta anys per exposar, que vol dir en el seu cas dibuixar a cada lloc les parets de les sales que l’acullen. El món és tot el món.  I quan l’expo es tanca, Nalini Malani, setanta-quatre anys, fa esborrar les parets, com en un ritu que es proposés deixar l’empremta de l’obra, dins de les parets, d’aquells dibuixos i formes, el polsim.

Clou així cada expo, fent notar que l’art és efímer. Cert, ara hi és, ara no hi és. Les primeres performances d’esborrament (erasure performances), als noranta, eren una protesta per l’estat d’abandó de les pintures tradicionals d’alguns temples a l’Índia. Malani promou, i potser té raó, que esborrar les parets, més i tot que despenjar-hi els quadres o buidar la sala d’escultures i instal·lacions, que en fa, permet retenir i conservar en la memòria els dibuixos. No hi serà, a Barcelona, però prepara la cosa. Es farà un cop tancada l’expo. La prepara amb Martina Millà, responsable d’exposicions de la Miró i curadora de “No em sents”.

L’expo ha estat confinada, és clar. L’artista se’n va haver d’anar d’un dia per l’altre el mateix 13 de març que les autoritats decretaven la nostra clausura. Va deixar el grafit amb què dibuixava parets o en seguia el muntatge. És la primera retrospectiva a la ciutat i les ibèries, hi mostra mig segle de creació, havia rebut el premi internacional Joan Miró l’any anterior, estava treballant colze a colze amb la curadora i va haver de tocar el dos sense més ni més. Martina Millà va acabar qualsevol coseta que calgués retocar. I totes dues, és plausible imaginar que s’anaven repetint des de la distància telemàtica els versos de Wislawa Szymborska que, com un mantra i una tornada, et guien des que l’expo va tornar a obrir abans de l’estiu, escrits a la paret:

Res no pot passar dues vegades.
A resultes d’això, la trista realitat és
que arribem aquí improvisadament,
i marxem sense poder agafar pràctica.

Sempre igual, la poeta. Un somriure que se’t glaça als llavis de primer i que et pot fer (depèn de tu) petar de riure després. Perquè no s’hi val a badar, diu l’artista índia, de diverses maneres: amb el dibuix, el cine de la vida diària, els colors pintats en un material gairebé fílmic (pel·lícula) que remeten a la gràcia sedosa del tèxtil de les terres d’origen, el joc d’ombres i llums. Com en la poesia de la polonesa tot sovint, pensar, ve a dir la Malani, és estar viu.

Un dolor i un goig. Mira la pobra Cassandra de l’antiguitat clàssica quin cas li van fer, no cap, i ho advertia, advertia de la guerra de Troia. Malani la reprèn i en alguns dels seus treballs majors n’estira el fil. Les dones, ningú no les escolta, ni tan sols no les sent, tot sovint. Però el potencial de la Cassandra troiana no ha passat desapercebut sobretot per a altres dones. Com ara Christa Wolf, que el 1983 li va dedicar una novel·la que capgira la interpretació en clau grega que feia Occident de la guerra i l’explica des de la perspectiva troiana. I Nalini Malani ho recrea amb formidable capacitat d’invenció i de lucidesa històrica. Més info de l’expo, ací.

No us la deixeu perdre, s’ho val. També ho diu el jurat que l’ha posada a la llista d’un dels premis eminents que reconeixen els mèrits i l’oportunitat de les exposicions arreu del món, els Global Fine Arts (el veredicte se sabrà la primavera vinent). El dibuix viu un bon moment en les expos de Barcelona i, si és un atzar, ja que les expos es preparen amb força temps, alguna cosa deu voler dir. A la Virreina, Helios Gómez, l’artista gràfic gitano llibertari que va decorar la capella de la Model.  I al CCCB, on val la pena anar-hi després de la Miró, amb la memòria Malani als ulls, aquest altre gran artista centrat en el dibuix, William Kentridge, ara al CCCB. De fet, l’expo del sud-africà es va inaugurar amb una conversa telemàtica entre els dos artistes. La podeu veure ací.

No em sents. No fas res per sentir-me i, doncs, no  pots escoltar ni fer cas, i així no m’atens, ni res. Quanta gent no pot dir-ho avui, en pandèmia interminable? Nalini Malani a la Miró, aneu-hi. Tanca el 29 d’aquest mes.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.