Aquest any 2018 en fa setanta de la creació de l’estat d’Israel. Va ser l’inici de la catàstrofe –’Nakba’, en àrab– que va dur la mort, l’exili, la repressió i la misèria al poble palestí des que més de set-centes mil persones van ser expulsades de les seves llars i terres. De llavors ençà, l’estratègia israeliana d’apartheid i neteja ètnica ha estat continuada. La idea la va expressar ben clarament el jueu polonès Ben Gurion, fundador de l’estat d’Israel: ‘Els fills i néts d’aquests palestins s’oblidaran de tot i es desintegraran en els països àrabs.’

Això no obstant, malgrat la superioritat israeliana, la resistència de la nació palestina encara no ha estat vençuda. El poder econòmic del món és a les mans del lobby jueu i els EUA, que també controlen el relat, com és lògic.

Any rere any, durant set dècades, els jueus han anat trepitjant cada dia més els drets dels palestins, usurpant-ne les terres, condemnant-los a l’extinció, la dispersió, la repressió, la resistència o a la reclusió als camps de refugiats.

Fa molts anys que la dreta i l’extrema dreta jueves governen Israel i decideixen. El corró jueu de la neteja ètnica i l’apartheid, amb el vist-i-plau o el silenci còmplice de les grans potències, ha estat abusiu i implacable.

Per a més detalls de la repressió –detencions i reclusions arbitràries, tortura i maltractaments, homicidis il·legítims, ús excessiu de la força amb foc real, atemptats a la llibertat d’expressió i d’associació, desallotjaments forçats i demolicions, impunitat, violència contra dones i nenes, etc.–, vegeu l’últim informe d’Amnistia Internacional.

Enguany l’estat d’Israel, amb l’eficaç col·laboració del seu amic i aliat el president dels EUA, Donald Trump, ha pres noves mesures per acabar de liquidar els drets i la dignitat del poble palestí. El desembre passat, contravenint l’ONU i el dret internacional, Trump reconeixia Jerusalem com a capital d’Israel, i hi traslladava la seva ambaixada, fins llavors a Tel-Aviv. Setmanes més tard, anunciava una gran retallada dels ajuts nord-americans a l’organisme de l’ONU que gestiona set-centes escoles i cent quaranta-vuit clíniques als camps de refugiats, l’agència per als Refugiats Palestins (UNRWA).

Aquest estiu han saltat totes les alarmes. Trump ha deixat Gaza sense escoles ni clíniques. Segons Chris Gunnes, portaveu de l’UNRWA a Jerusalem, ja no tenen diners per a pagar els professors el trimestre vinent. ‘L’actitud dels EUA ha forçat una crisi financera i existencial’, diu.

D’ençà del mes de març passat, i en les manifestacions de maig de la Marxa del Retorn, l’exèrcit israelià ha mort cent seixanta palestins i n’ha ferits tres mil. ‘És un nou capítol de la deshumanització del meu poble’, denunciava Rawan Sulaiman, ambaixadora palestina a l’Haia. Israel no va fer cas de la demanda de l’ONU d’investigar els fets.

Tanmateix, el 15 d’agost Israel ha aprovat una treva a la franja de Gaza per aturar allò que molts qualifiquen de guerra encoberta amb Hamàs.

De fa molt de temps, cada dos anys o tres, amb el pretext de destruir objectius de Hamàs, Israel efectua atacs per terra, mar i aire, en què causa moltes morts de civils. Segons xifres del centre d’informació israelià pels drets humans als territoris ocupats –B’Tselem– de l’any 2000 fins ara, a Israel i als territoris ocupats de Gaza i Cisjordània, han mort 9.476 palestins i 1.246 israelians. I aquest és el balanç tan sols dels darrers divuit anys.

L’estratègia militar israeliana porta els palestins supervivents al límit de la desesperació i la resistència. Segons l’ONU, actualment, el 95% de l’aigua de Gaza no és potable, només hi ha quatre hores diàries d’electricitat i la xifra de desocupats és del 45%, sense capacitat de desplaçar-se lliurement a les altres àrees.

A més a més, el 19 de juliol passat, el parlament israelià va aprovar –per 62 vots a favor, 55 en contra i dues abstencions– la llei bàsica ‘Israel, l’estat nació jueu’, que protegeix la identitat jueva d’Israel –’llar nacional’ del poble jueu–, reserva el dret d’autodeterminació només a aquest col·lectiu i declara l’hebreu única llengua oficial.

Aquesta llei es va aprovar enmig d’una enorme polèmica, car alguns sectors la qualifiquen de sectària i racista respecte d’altres corrents jueus o grups ètnics i la minoria àrab, els palestins que hi viuen d’ençà del 1948, i que són un 20% de la població.

‘Anuncio amb commoció i pena la mort de la democràcia’, va dir el legislador àrab Ahmed Tibi. I el Partit Comunista va advertir del caràcter feixista de la llei.

L’estat d’Israel va néixer el 1948. Aquell dia va néixer, de retruc, la Nakba, la catàstrofe de Palestina. Ja fa setanta anys i ha continuat fins al present, diàriament i quotidianament, a Israel, als territoris ocupats, als camps de refugiats i a l’exili.

‘Nakba, quaranta-vuit relats de vida i exili a Palestina’
Aquest és el títol del llibre que enguany ha publicat Salah Jamal a Tigre de Paper Edicions i Icària Editorial. Quaranta-vuit relats escrits per un metge palestí que viu a Barcelona de fa, precisament, quaranta-vuit anys. El llibre és il·lustrat per Miquel Ferreres.

A més de metge, Salah Jamal és llicenciat en història i geografia per la UB, on exerceix de professor del màster sobre món àrab i islàmic. Ha escrit diversos llibres, com ara Palestina, ocupació i resistència (El Jonc, 2002), Catalunya en quatre pinzellades (F. Jaume Bofill, 2000) i Allò que cal saber sobre els àrabs (Flor del Viento, 2012). Ha estat guardonat amb el premi Nijmet Al-Quds de l’Acadèmia i la Unió General d’Escriptors i Poetes Palestins.

Jamal va néixer el 1951 a Nablus, al nord de Cisjordània, Palestina, i va haver d’anar-se’n a disset anys. Va abandonar la seva ciutat natal el 1969, dos anys després d’envair-la l’exèrcit israelià, una situació que s’ha gangrenat fins avui, sota el control militar i el blocatge, i amb l’ocupació d’assentaments.

Sovint les grans tragèdies de la història queden gravades en les nostres ments en forma de titulars, xifres, anàlisis i imatges. La gran història sol ofegar la petita, la de la vida quotidiana, el dolor i el patiment de les persones, les seves tribulacions, el seu grau de comprensió o no dels fets i la seva íntima implicació. Sovint el pes de la gran història tendeix a ocultar la realitat de la vida. El llibre Nakba, quaranta-vuit relats de vida i exili a Palestina, escrit i publicat amb motiu dels setanta anys de la Nakba, dóna veu, ànima i sentiment al drama palestí, i ens convida a fer un recorregut pels setanta anys de Nakba amb el petit Jamal i la vida, els problemes i els records que conformen la seva memòria familiar.

Aquests relats autobiogràfics són escrits en primera persona. És la veu d’un nen i adolescent que ens guia pel laberint d’aquesta complexa història. D’ençà de la seva infantesa als carrers de Nablus, on va anar a parar la seva família quan es fundà l’estat d’Israel, el 1948, i van ser expulsats de Beisan, un poble del nord que el pla de divisió de l’ONU va concedir als israelians. Aquell trasllat va ser el començament del desmembrament de la seva família, condemnada a sobreviure, com tantes altres.

La ingenuïtat d’un nen que es qüestiona les incògnites bàsiques de la situació històrica que li ha tocat de viure posa en evidència l’absurditat i la injustícia, i projecta llum sobre les zones d’ombra, amb una senzillesa que desarma qualsevol argumentari que pretengui justificar l’injustificable. La mirada del nen descobreix allò que és essencial immediatament, destapa la mentida sense proposar-s’ho, no té apriorismes per explicar una determinada versió política dels fets. En això, tots els relats de Salah Jamal traspuen una honestedat impecable.

És una petita joia que contraresta l’omnipotència i l’omnipresència del relat oficial controlat pel lobby jueu i els EUA.

La suma dels relats és un compendi ben il·lustratiu. Va del trauma familiar, el desarrelament íntim i col·lectiu, la lluita per la supervivència, la reacció vital i política dels palestins vista amb els ulls i les experiències d’un nen que actua i s’interroga sobre el món que l’envolta. Hi ha, també, els grans esdeveniments històrics, explicats breument i clarament, combinats amb el dia a dia. De l’ocupació militar, l’esperança que va significar la figura del president egipci Nasser i la guerra dels Sis Dies, la funció d’ajuda i control que exerceix l’ONU per mitjà de l’oficina d’ajut als refugiats, les divisions ideològiques entre palestins… Tot lligat i interrelacionat amb el context amarg de l’experiència d’una família palestina, com tantes altres, dividida en països diferents, forçada a l’exili perpetu, la dispersió i l’allunyament. Primer, dels oncles i avis, després, dels germans i germanes grans quan es casen o quan surten a l’estranger per estudiar.

És tot un recorregut molt complet i divers per aprofundir en la realitat de la història de Palestina. A més a més, el llibre també ens il·lustra sobre la vida, la cultura i les tradicions dels palestins, l’ambient present i passat que emmarca el desvetllament a la vida, l’educació sentimental i el naixement de la consciència política del petit protagonista. Veiem, també, les dificultats que tenen per obtenir bona informació i com, el nen, guiant-se pel seu instint, parant l’orella on pot i amb els ulls ben oberts, va adquirint consciència de la injustícia, de la lluita clandestina i de l’impacte de la repressió, que arriba a sofrir en la pròpia pell, i en la dels amics i parents.

Els relats són curulls d’ironia i d’humor –negre, a voltes– i anècdotes quotidianes, ingènues, imprescindibles per a il·luminar l’absurditat de la situació, com es fa incomprensible a un nen, o, fins i tot, per a saber de quina manera, malgrat la desgràcia, es pot arribar a activar la bonhomia i la felicitat com a mecanisme defensiu per la unió de veïns, amics i familiars.

També hi ha la música, les cantants de moda, les noies i els primers amors, el cinema i la importància de la ràdio, les desavinences amb el professor de religió, el típic disgust i desacord amb l’autoritat paterna, la festa del Ramadà i la manera com en gaudeixen els nens, al costat de la primera bufetada, la primera manifestació, la primera sessió de tortura als calabossos, el so dels primers trets i bombes, els reixats, les delacions, els primers morts i ferits, el primer amic empresonat, el contacte amb els refugiats dels camps, Arafat i el naixement de l’OAP.

La Nakba continua essent interminable, en el present, diàriament
A l’epíleg, Salah Jamal fa un resum de què ha succeït, d’ençà que arribà a Barcelona fa quaranta-vuit anys: la guerra del Líban, les matances de Sabra i Xatila, Khomeini i Saddam Hussein i la seva repercussió a la zona, la islamització, Hamàs, la rebel·lió popular de la Intifada, les imatges de soldats israelians trencant a cops de pedra els braços dels adolescents palestins que van commoure el món sencer, les guerres del golf Pèrsic, etc., fins avui.

M’acomiado amb les seves paraules finals: ‘La Nakba és un fet històric que encara no s’ha conclòs. La tragèdia inacabada no només afecta els palestins a Palestina, sinó també els que viuen a l’exili: recentment a Síria, arran de la Primavera Àrab, avortada a sang i foc pels règims dictatorials i les forces obscurantistes, el campament de refugiats palestins Al-Iarmuk va ser destruït i el seu mig milió d’habitants es va tornar a trobar vagant pel món. Sens dubte, la Nakba palestina s’inicià el 1948 però continua essent interminable, en el present, diàriament.’

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb