Potser us passa: esteu en llistes de correu electrònic de persones que mantenen el costum de difondre nadales entre coneguts i amistats. Nadales en sentit estricte: escrites. Són poemes d’ocasió, prou bons (no diré noms, l’amiga i l’amic en qui penso ja saben que les seves suculentes nadales m’han commogut). Evoquen i transmeten una espiritualitat arrelada en una confiança en el naixement del salvador del món eterna i alhora feta miques, turmentada, decidida a no deixar de dir les coses. ‘No puc lluir –no sé si a desgrat– galons de gran catolicisme’, que deia la Rodoreda en un altra de les formes clàssiques d’aquests dies, l’article nadalenc, el seu del 1933, rescatat aquesta setmana pel gran Josep M. Casasús en la seva secció diària ‘Abans d’ara’, a l’Ara. Potser per això em fan gràcia les nadales, ves: per seguir tenint fe en el món.

Ben mirat, n’hauríem de fer més, la gent que ens agrada intentar de trobar sentit a les coses a través de les paraules, siguem poetes o no. Fer un poema l’any és una bona disciplina expressiva, has de respectar unes certes regles temàtiques i alhora tens la llibertat formal que et vulguis donar, cosa aquesta última d’un atractiu formidable (com el referèndum). La poesia, a més, no és pas cosa única de qui es diu poeta: és arreu, pot ser arreu, en els inicis era arreu i així es van forjar dites, refranys i proverbis imaginatius que perduren. O que no perduren tant com molts voldríem,  però que no han deixat d’existir, en llibres i blogs i entre els conreadors dels jocs de paraules, de l’humor lingüístic tan estès per sort entre els catalanoparlants. I que continuen en frases i imatges noves que avui són piulets. Formes de la poesia, de la imatgeria popular.

Potser l’any que ve ho provaré. No he escrit mai tampoc un conte de Nadal, que així mateix té una tradició llarga a diaris i revistes, però que ara no sembla de bon to: en hores aparentment secularitzades i laiques, no se’n llegeixen gaires. Seguint l’exemple que dic de la Rodoreda, escric enguany aquest clàssic més modest que és l’article nadalenc. Ella l’aprofitava per posar en solfa les fartalles –en aquells temps que ja començaven a ser una mica més laics, cosa que no explicita perquè els seus lectors de la catalanista revista Clarisme ja ho sabien, alguns ho devien compartir però alguns altres, potser molts, no n’eren gens, de laics–, escriu contra els excessos a taula, ‘el gran devessall de golafreria d’aquells que es diuen catòlics i desconeixen la contenció’.  Ho promou, justa la fusta!, com una manera d’anar-se’n aviat al llit i estalviar-se la missa del Gall… Rodoreda política.

Les tardes i els vespres de refer-se dels àpats nadalencs són, si la sort acompanya, ocasions de fer-la petar (invent popular poètic, gràfic: conversar una bona estona, entretenir-se enraonant, amb les paraules que guspiregen com les flames quan més fusta les alimenta o com peten les castanyes al foc). Fer-la petar sobre algunes paraules i expressions usades per confondre’ns, que no són precisament ni metàfores ni invents gràfics de la imaginació popular i la seva experiència contrastada, sinó violències lingüístiques del poder per a eludir de parlar clar. Com ara aquestes, que omplen proses governamentals i titulars:

‘Bretxa social’ quan es vol evitar de dir desigualtat. ‘Bretxa’ és una paraula descriptiva d’una fractura, d’una esquerda a la paret, d’una distància, que així és descrita de manera asèptica, mentre que ‘desigualtat’ és inequívoca.

‘Molt vulnerables’ per defugir de dir les persones més pobres, les que no es poden pagar la llum ni altres serveis domèstics imprescindibles per a sobreviure. La pobresa a Catalunya s’enquista més i més. Càritas parla de pobresa greu de tantíssims conciutadans, que no afecta només aquells que no tenen feina, massa gent, sinó que, encara que no hi vulguem pensar, un 11% dels treballadors són igualment pobres, ens recorda Càritas en el seu últim informe. La pobresa extrema es va duplicar en una dècada, constatava el desembre de l’any passat l’informe de les Entitats Catalanes d’Acció Social, i ara Càritas ens recorda que s’ha enquistat. Com una patologia.

N’hi ha més, d’expressions així. Juguem-hi aquest Nadal, els vespres afartallats els qui podem, busquem-hi els ets i uts, deixem-les esmolades, netes del maquillatge i la purpurina de la prosa del poder. No ens farem més rics ni salvarem el món com tocaria i ens ha deixat dit que hem d’obrar però podem contribuir a fer-lo una mica decent. Les paraules són poderoses.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.