Per Nadal, tot és possible menys la conciliació

  • Són elles les qui calmen el neguit i la culpa que sentim moltes mares i molts pares cada vegada que ens adonem que vivim en una societat, a l’estat de la qual la criança tant li fot

Estel Solé
28.12.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Arriba Nadal i torno a sentir un neguit sord, una angoixa silenciosa i pesant que ja vaig sentir a l’estiu, i el Nadal passat. És el verí de la no-conciliació entrant-me al cos i corrent-me per dins com un virus que s’escampa i s’encomana entre mares i pares, i de rebot, contagia també moltes àvies; un virus que campa lliurement perquè El Sistema li ho permet.

Enguany, la canalla en etapa escolar fa vacances del dia vint-i-dos de desembre fins al vuit de gener. Un total de divuit dies de descans escolar. La gran majoria de progenitors d’aquesta canalla només fa vacances de la feina els dies festius: el dia de Nadal, el dia de Sant Esteve, el primer de gener i el dia de Reis. És a dir, divuit dies de vacances dels fills per quatre dies de vacances de mares i pares. Alerta! Error greu del sistema! No compto els caps de setmana com a dies en els quals mares i pares poden estar amb la canalla perquè vull deixar clar que malgrat que per a molts treballadors són dies lliures laboralment, per als treballadors del sector serveis són dies de feina, de molta feina, especialment durant aquestes dates de consum desmesurat i de botigues i restaurants oberts fins a hores gens conciliadores.

Analitzada la realitat, i abans que algú tingui la temptació de deixar-me anar la cantarella de: “La culpa no és de l’escola, ni dels mestres”, “no haver tingut fills!”, “aparcanens!”, o exabruptes similars, aclareixo que aquí la culpa la té el sistema, això no és una crítica als docents. I també deixo clar que ni jo ni cap mare som males mares per desitjar millores en la conciliació; no demanem solucions perquè s’obrin les escoles permanentment i poder-hi endossar la canalla, ben al contrari: demanem poder gaudir dels fills i filles. Demanem sentit comú, demanem lleis que regulin la conciliació entre les vacances escolars i el món laboral. La cosa és senzilla, les mares, els pares i les persones amb fills menors a càrrec haurien de poder fer “vacances” quan la canalla no té escola. I quan dic “vacances”, vull dir tenir un permís retribuït a part de les vacances que els corresponen com a treballadors. En aquesta equació, hi deixo fora els autònoms, perquè entenc que, amb els nostres paupèrrims drets laborals, aquest ni tan sols és un tema que es pugui plantejar.

Igual que passa a l’estiu, veig pares i mares patint i devorats per l’angoixa d’intentar fer un trencaclosques impossible entre l’anar a treballar i cuidar la canalla, aquests dies.

La manca de polítiques de conciliació va en detriment de les dones. En el millor dels casos, són les àvies, sobretot –a vegades, alguns avis–, i les tietes, cosines i amigues, les qui ajuden a conciliar. Són elles les qui, sacrificant temps de les seves vides, assumeixen la cura de la canalla durant aquestes festes, igual que ho fan a l’estiu. Són elles les qui calmen el neguit i la culpa que sentim moltes mares i molts pares cada vegada que ens adonem que vivim en una societat, a l’estat de la qual la criança tant li fot. En el pitjor dels casos, qui no té la sort de comptar amb la tribu familiar per sobreviure a aquest despropòsit ha de pagar cangurs. És a dir, ha de treballar per pagar cangurs que li permetin treballar per, així, poder tenir diners i pagar el servei d’algú que cuidi la canalla. Delirant! I tot plegat porta dones i més dones a demanar reduccions de jornada (a cobrar menys) o renunciar a treballar (cobrar zero), perquè quan a les famílies no hi ha recursos econòmics, la persona més mal pagada, la dona, és l’escollida per deixar de treballar. Perquè aquest deliri fa que a moltes dones els surti més a compte fer una passa enrere en l’àmbit laboral que no pas mantenir la feina i haver de contractar algú per a cuidar la canalla. I així, la bretxa de drets entre homes i dones s’eixampla i va en detriment d’elles, que a banda de les renúncies acaben assumint que el pes de la conciliació els pertoca més que els homes. El sistema fa aigües i són les dones les qui en paguen els plats trencats. I elles, sobretot elles, pals de paller de la vida, estructures d’estat, acaben cotitzant menys i, per tant, a més de no ser valorades per la seva gran tasca, en surten perjudicades perquè en el present tenen sous més baixos, i a la llarga acabaran tenint pensions irrisòries. (Aquest tema mereix un article sencer!) Així que aquest article el dedico a ELLES, que a banda de cuidar criatures dediquen hores a cuinar els grans àpats familiars rebent sovint poc reconeixement, a ELLES, que paren taula i la desparen, que ens són imprescindibles. I a nosaltres, les mares, que malgrat la culpa i l’ansietat encara trobem temps d’anar a comprar regals, embolicar-los i dedicar somriures a les nostres criatures; perquè sí, en la gran majoria de casos, som també les dones les qui ens ocupem de l’estressant logística de la “màgia nadalenca”.

En definitiva, per a les persones amb criatures, Nadal és una nova època de l’any en la qual  “tot és possible”, menys la conciliació.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes