Abans que res, començo dient que si la iniciativa em va semblar de primera és perquè fugia d’un dels mals que ens aclaparen: el de viure la vida en condicional. A diferència dels concursets fatus per l’estil de “Tria la teva paraula preferida“, el de l’Ara es comprometia a incorporar la guanyadora a la rutina redaccional del diari. És a dir, a rescatar-la, reinserir-la, rehabilitar-la. Contra el melindrisme estèril, una mica de feina real i concreta.

Per això el diari convidava els lectors a proposar “paraules que estan en desús o tenen un ús reduït i volen recuperar”. I aquí hi va haver el principal ensopec. Com que no s’esmentava clarament que es tractava de rescatar mots per a l’estàndard comunicatiu, molts ho van interpretar per la banda que evocava el títol. I així, entre els prop de dos milers de propostes, hi sovintegen les extravagàncies (desmaduixat, despusir, salitracu, morsalat…), els espectres neotirantescos (engatjar, canteula, girall…) i els localismes extrems (esquiçar, bigalot, relleix…). També bona cosa de mots mal grafiats, constatació que sempre em genera el dubte de si l’amor desenfrenat per la llengua ha de ser directament proporcional al menyspreu pel diccionari. Més pròxims a l’objectiu, van passar fregant el travesser nombrosos termes i expressions genuïns que, efectivament, cal reviscolar però que difícilment es poden fer entrar en el model d’un mitjà de comunicació: tenir pesquis, ser un penques, firar-se, pistrincs

De fet és el cas d’algun dels deu finalistes. La selecció final (xalar, andròmina, desgavell, embranzida, reviscolar, esma, sidral, de debò, amollar i acoquinar) va causar cert estupor entre usuaris que les tenen ben vives. Com és natural, perquè no els semblaven en absolut termes en desús. Per això és important fer un parell de consideracions: primer, la lletraferidura (*) no és la condició natural de l’home o, dit d’una altra manera, per a un bon nombre de conciutadans nostres, sobretot els més joves, desgraciadament aquests mots no ho són tant, de quotidians. Quants n’heu sentit a Merlí o a Les de l’hoquei?; perquè una cosa és conèixer un mot o expressió (estar de pega, per exemple, que no és cap fòssil. Tots l’heu sentida, i tots en sabeu el significat. Però… quan va ser l’última vegada que la vau engaltar?). I això ens porta a la segona consideració: els lectors que els van proposar segurament no patien tant pel fet que hagin caigut en desús com per la possibilitat que hi caiguin. Acció preventiva, com si diguéssim.

Al final, tanmateix, va caldre publicar un aclariment i tot: “El jurat ha optat per mots en general prou coneguts però que no tenen una presència habitual en el català estàndard i que en canvi poden enriquir-lo i ser-li útils, especialment pensant en els mitjans de comunicació. Paraules que puguin ser fàcilment adoptades pels parlants i que, si pot ser, tinguin alguna connexió amb l’actualitat.”

Un aspecte aparentment lateral però per a mi revelador és el nom amb què va ser batejada la iniciativa. Re/mot, un joc de paraules ben trobat però en certa manera cruel. Perquè conté la seva condemna mateixa incorporada. A les bases legals que va publicar el diari, un full i mig escàs, hi apareix vint-i-dues vegades el vocable paraula (o paraules) i només una vegada mot. 22 a 1: una pallissa que ni el Barça femení. No és la llengua que es mossega la cua, això? Volem salvar paraules però enterrem els mots. Ho considero revelador perquè trobo que es contradiu amb l’essència mateixa del concurs: mot és un terme amb mala premsa, considerat mig arcaic mig culte, i per tant bandejat de l’estàndard informatiu. I sé de què parlo perquè he fet desenes de seccions en teles i ràdios i encara és hora que (amb l’honrosa excepció de Xavier Graset, mai prou lloat) senti cap periodista fent servir amb naturalitat mot. Si realment volem ampliar la llengua estàndard, que convinc que se’ns ha aprimat massa, cal començar a treure’s de sobre el complex d’inferioritat, i això implica incorporar al registre formal i semiformal dels mitjans termes i expressions d’aquelles que molts professionals del periodisme no fan servir per massa barretinaires.

[Així de passada evitaríem paràgrafs com aquest, tret de l’esmentat document, que mostren cruament que el burocratès, amb la combinació de reducció de sinonímia més minva del repertori pronominal, genera monstres: “L’audiència vota la seva paraula preferida entre les 10 seleccionades. Només podrà votar una de les paraules. D’aquesta votació popular en sortirà la paraula guanyadora, que es farà pública el 25 de maig”. Igual que dèiem a l’anotació núm. 7 d’aquest dia, aquí amb una paraula i dos pronoms hauria quedat molt millor].

Concloc. L’encimbellament del verb xalar em sembla un premi just a l’originalitat de la proposta. Es tracta d’un localisme de gran abast, molt viu en bona part de l’occidental (al Baix Ebre i avall, especialment) però desconegut o gairebé a la majoria de les parles orientals, on fins i tot genera certa resistència a causa de l’excés normativitzador de privilegiar la pronúncia fricativa (la suau, com a caixa). Per això aconsello als qui pronuncieu les X inicials africades (fortes, com ‘txiclet’ o ‘txerrar’) que la feu així, sense afectacions ni imitacions telenoticiesques. Perquè xalar és un bon candidat a menjar-se bona part del camp semàntic de gaudir, abusivament potenciat pel món de la publicitat. Gaudiu, doncs, del plaer de fer anar una veu nova i xaleu amb l’enriquiment de la llengua estàndard.

[*Dic lletraferidura perquè per desgràcia, actualment és molt més fàcil que qui té els mots d’aquesta llista com a habituals sigui per haver-los llegit que no pas rebuts patrimonialment. Les primeres víctimes de l’estandardització que tot ho arrasa són precisament els parlants ‘purs’, els que cada dia més amaguen la llengua genuïna fins a perdre-la del tot. Els pares d’aquella gent que no se saben estar d’exclamar, quan senten sòmines, “Òndia, sí, això a casa meva ho deien!”].

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.