Arriba l’estiu i comença l’allau de festivals a les nostres cartelleres culturals. Escenaris i mons possibles encaixats en un cartell de disseny. Ara fins i tot amb furgoteques (les famoses foodtrucks). Sembla que hi ha una promesa d’utopia en tot festival, i això en part ens atreu.

Hi ha un esdeveniment, del qual em confesso adepta, que alguns considerem l’antifestival. Un espai lluny del glamur, de la planificació de producte, de la distribució i l’art promocional, que s’havia atrevit a néixer passat l’any 2000 en una perifèria com el Delta de l’Ebre i que oferia un univers semàntic propi. Una trobada poètica que elevava l’asfalt d’una plaça rodona o una paella compartida a material de reflexió filosòfica. Així va convertir recitals en bourecitals, concerts en bouconcerts, performances en bouperformances.

La Bouesia va desaparèixer l’estiu del 2016, coincidint atzarosament amb la mort del poeta Carles Hac Mor, un dels seus pares espirituals. La Bouesia (també) Hac Mor, deien. Els seus impulsors, el músic i artista Miquel Àngel Marín i l’artista valencià Rafael Tormo, van considerar que havien de tancar la paradeta després de l’esgotament físic de dotze anys d’història, de l’escanyament econòmic i d’una espècie d’incomprensió generalitzada que anava de les administracions fins al públic mateix. Allò que proposaven era massa rar, massa quotidià, massa poc espectacular.

Després d’aquesta mort, el novembre del 2016, el festival de filosofia Barcelona Pensa repescava aquesta iniciativa perifèrica per proposar-li un enterrament digne amb un ritual de Divendres Sant al voltant del CCCB. Tant adeptes del festival com urbanites fascinats pel fenomen traginaven sobre les espatlles un enorme mosquit fet de farina i sucre. El seguici culminaria en un acte a la plaça del Macba amb les masses d’adolescents skaters deglutint aquell mosquit pintat de colors, però amb interior de xocolata i nata.

El cap de setmana vinent, els dies 13 i 15 de juliol, aquest esdeveniment que havia arribat a portar el nom de ‘festival’, renaixerà precisament per atacar les entranyes de la festivalització. Reviurà ara amb un format de ‘encontre aproximatiu’ per retre tribut a un dels fonaments del seu ideari: ‘L’important és no consolidar res. Desmaterialitzar-se i foc i fum.’

Lluny de la cultura de la festivalització, veuen aquest ‘encontre’ com una trobada efímera, volàtil. ‘Un encontre seria quan et trobes algú inesperadament pel carrer; quan no hi ha càlcul, ni estratègia, ni tàctica, ni premeditació, passen les coses “perquè han de passar”.’ De la mateixa manera, ‘aproximatiu’ demostra aquesta negació a fixar, a definir, a tancar, a concloure, a especificar… Diuen que una aproximació és ‘un saber que no pesa’.

Ens costa de sortir dels discursos tecnòcrates també en el món cultural. Aquell pensament de dissenyar plans i resoldre problemes de manera –suposadament– eficaç i proclamar que ‘cal fer-ho bé’ i dedicar els diners a coses útils. L’ideal dels despatxos que arracona allò que és espontani, desordenat i incomprensible. A les ànimes bouètiques, aquesta tecnocràcia les ha deixades orfes.

I sí, no hi ha res tan bo com un mosquit per a il·lustrar aquesta posició. Un animal que representa allò que és efímer, de la cultura que vola i no toca de peus a terra, de les espècies incòmodes. Com diuen els organitzadors, el mosquit com a infraanimal, que no té prestigi, que no vol ningú. També com a animal molest que podria ser una bona imatge del pensament crític. Un mosquit lleig però que també ha salvat el Delta de la saturació turística.

És cert que hi ha una promesa d’utopia en tot festival. Però la utopia de la Bouesia encara és més gran, el desafiament de fugir de l’ordre i del lèxic. El potencial és tan gran que no cabrà mai en un cartell vistós ni potser mai cap periodista cultural no l’inclourà en la llista dels festivals de l’estiu.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb