La mort a Venècia i a tot arreu

És curiós com l’opinió pot canviar en qüestió de setmanes. Trump no sols ha acabat posant-se una màscara després de resistir-s’hi durant mesos, sinó que ha admès la gravetat de la pandèmia quan els Estats Units ja registren quatre milions d’infectats i el nombre d’ingressats als hospitals ha tornat a nivells de l’abril. Les opinions canvien, efectivament. Molts que van escandalitzar-se quan el tinent de governador de Texas Dan Patrick va dir que preferiria morir de la covid-19 abans que patir les conseqüències econòmiques de tancar el país, o que van criticar la trigança dels governs a tancar fronteres i recloure la població, ara senten vertigen davant la possibilitat que el rebrot obligui a restablir les quarantenes, tancar els comerços i restringir el moviment de les persones. Opinants més afeccionats a la polèmica que no pas al sentit comú han tractat la gent d’obseqüent per acatar les regulacions durant l’estat d’alarma, quan el que tocava, segons ells, era rebel·lar-se. Això ho han fet, a part dels ignorants, gent que sols esdevenen antisistema quan el sistema incomoda els seus privilegis i els exigeix de tenir en compte els altres; en aquest cas, la salut dels altres.

A banda d’aquestes opinions de tirada estètica i escassa transcendència, darrerament n’hi ha hagut de més enraonades, amb arguments de mèrit sobre la necessitat d’encarar la segona onada de contagis evitant de combatre-la amb el rigor de la primera. Amb l’evidència dels efectes catastròfics de paralitzar l’activitat durant els tres mesos i pocs dies que ha durat l’estat d’alarma a Espanya, el rebrot planteja problemes de tipus ja no pràctic sinó moral quan s’ha de triar entre salut i economia, entre la mort d’alguns i la pobresa de molts, entre l’exigència inajornable de la biologia i la previsió del futur dels que ja són coneguts com a generació de la covid. El dilema ja no tolera, per falsa, la proposta faronera del mateix Patrick de sacrificar-se ell pel futur del jovent, quan en realitat volia dir sacrificar la gent aparcada a les residències i altres indrets desprotegits, molta de la qual privada d’assegurança mèdica. Aquell pseudo-immolar-se ja no és creïble, perquè la possibilitat de triatge per edat ha desaparegut amb el pronunciat descens de l’edat dels afectats i amb l’evidència que l’ús de respiradors –el principal objecte de triatge– no era necessàriament la millor tècnica per a salvar els malalts.

Rescatar l’activitat econòmica i alhora esquivar la virulència del contagi suposa, políticament, la quadratura del cercle. Molts que critiquen els governs per no resoldre aquesta equació amaguen que no és resoluble si no s’accepta que a banda i banda de la igualtat no hi pot haver el mateix signe. Mentre no es disposi d’una vacuna efectiva, als números en negre de la recuperació econòmica correspondran números vermells a la banda de les fatalitats. Dit amb unes altres paraules: encara que no ho reconeguin, els qui prioritzen la reactivació de l’economia descompten un cert nombre de morts, de la mateixa manera que els fabricants de cotxes compten amb un nombre de víctimes de les deficiències de fabricació. La qüestió no és si la recuperació suposarà més baixes per l’epidèmia, sinó quina xifra tolerarà la societat.

La situació recorda La mort a Venècia, la magistral pel·lícula de Luchino Visconti, que fa de bon recuperar en aquest primer estiu de la pandèmia. Pocs dies després d’arribar a la ciutat dels canals, el compositor Gustav von Aschenbach s’adona que desinfecten els carrers i observa persones que es desplomen a la via pública a vista de tothom. Amb inquietud creixent, demana explicacions a diferents indrets, però els interrogats fan el sord o li responen que tot són rumors i no hi ha cap motiu per a preocupar-se. El xaloc, la calor, res de particular, les autoritats ho tenen tot controlat. Fins que al banc on canvia moneda, un empleat, havent-li donat la versió oficial, se l’endú al despatx i allà, en veu baixa, li confessa que una epidèmia de còlera s’ha abatut sobre Venècia. Li explica la ruta que ha seguit el bacteri fins a arribar-hi i l’informa que, malgrat que cada dia creix el nombre de morts, hi ha la consigna d’amagar-ho per por d’allunyar els turistes. Finalment, l’exhorta a marxar de Venècia sense perdre ni un minut.

Puix que del turisme en viu tothom i la infecció sols mata alguns, la població ho viu amb la duplicitat que caracteritza una ciutat on tot és aparença i superfície: d’una banda amb lleugeresa i despreocupació afectades, i d’una altra banda amb el pes d’un drama inconfés a la consciència.

Aschenbach es resol a marxar, però al darrer moment se’n desdiu i amb un pretext infantívol torna a l’hotel amb satisfacció mal dissimulada. La veritable raó d’aquest canvi de parer és la incapacitat d’allunyar-se de Tadzio, el minyó d’una família d’estiuejants de qui Aschenbach està captivat. En una escena imaginada, el compositor es veu advertint la mare del noi i implorant-li de fugir per posar Tadzio fora de perill. Però a la realitat és incapaç de seguir aquest impuls i calla per retenir prop d’ell l’adolescent glorificat. Així esdevé còmplice del fingiment general. Llavors es deixa ‘rejovenir’ amb ungüents que li empastifen la cara, de la mateixa manera que li empastifa l’esperit la corrupció que abans l’indignava. S’insinua, doncs, un paral·lelisme entre el vibrio cholerae i l’epidèmia moral. La descomposició es fa visible quan, al moment de morir, la suor li destenyeix els cabells i el tint li regalima per la cara en una imatge patètica i indigne. Aschenbach mor en la desolació de la platja abandonada, car la majoria dels estadants ja han fugit de Venècia.

Avui Venècia és deserta d’estrangers. La majoria dels turistes que encara es passegen per la ciutat estranyament buida són italians. Fins i tot hi ha hagut propostes d’aprofitar l’èxode del turisme per a reduir-ne la dependència i recuperar la vida urbana que fa temps va traslladar-se a terra ferma. És difícil de creure que Venècia guarirà de la seva addicció o que en altres indrets la ‘nova normalitat’ portarà a revisar els paràmetres de conducta habituals. Però el dilema d’Aschenbach entre deixar escapar el somni de riquesa (estètica, en el seu cas) i posar en perill la vida que n’és la condició de possibilitat és també el dilema a què s’enfronten els països colpejats per la covid-19. Un dilema especialment difícil per a una societat acostumada a uns nivells de benestar material i de salut pública que potser no tornaran a ser compatibles en molt de temps.