Montserrat Comas (Barcelona, 1953) és la portaveu a Catalunya de l’associació de magistrats Jutgesses i Jutges per la Democràcia. Com a magistrada, ha exercit molts anys a l’Audiència de Barcelona i va presidir el tribunal del cas Palau. Abans havia estat també, a proposta del PSOE, vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’òrgan de govern de la justícia espanyola. El 2014 va signar un manifest favorable al dret de decidir que defensava que en el marc constitucional actual és possible de fer un referèndum.

La sentència del Suprem sobre les hipoteques i el judici als presos polítics i la resta de dirigents independentistes encausats són dos dels principals temes d’aquesta entrevista. Especialment, l’acusació de sedició pels fets del 20-S. Però també parlem de la politització de la justícia i de la falta d’independència de la cúpula judicial espanyola. Comas defensa acèrrimament la independència dels jutges, però reconeix que la imatge que es dóna sovint és la contrària i que la politització de la cúpula judicial espanyola és un problema per a la credibilitat de la justícia.

La decisió del Suprem sobre l’impost de les hipoteques ha suscitat una gran controvèrsia. Com la valoreu?
—És una decisió sense precedents al Tribunal Suprem. El magistrat Díez-Picazo, per llei, pot abocar al ple els temes que consideri, però sempre abans de dictar-se la sentència. No hi ha precedents de revisió del criteri d’una sentència ferma. El canvi de criteri introdueix una gran inseguretat i una desconfiança lògica dels ciutadans envers la justícia. També desprestigia enormement el Suprem. La sentència de fa tres setmanes era sòlida i amb arguments importants, però de moment no sabem quins arguments justifiquen el canvi de criteri.

Hi ha hagut pressions de la banca?
—La cosa certa és que ens assabentem de la decisió de revisar-la al ple per una nota de premsa, que és un mecanisme insòlit. És molt estranya la motivació, que no era jurídica. Hi deia que es feia per la motivació social i econòmica de la sentència. Això és inusual.

A priori els jutges actueu d’acord amb la llei, no segons les repercussions socials i econòmiques de les vostres decisions.
—No, efectivament: la justícia i nosaltres en la nostra feina diària decidim d’acord amb la interpretació de les normes, sense tenir en compte precisament repercussions d’oportunitat política ni de caràcter econòmic. Ens hem d’ajustar a la legalitat. Per aquesta gestió tan equivocada d’aquestes tres setmanes, Jutgesses i Jutges per la Democràcia hem demanat la dimissió de Díez-Picazo, que és el màxim responsable d’aquesta gestió deficient, i del president del Suprem i del CGPJ, Carlos Lesmes, per haver avalat la decisió del magistrat Díez-Picazo.

Pedro Sánchez acaba d’anunciar que l’executiu regularà per decret que l’impost el pagui la banca. És una desautorització al Suprem?
—No és cap desautorització. El govern ha assumit unes competències en un moment de crisi del Suprem mateix, arran de l’existència de dues interpretacions jurídiques tan diferents en un termini de tres setmanes. El legislatiu sempre és competent i sobirà per a canviar les lleis i el govern per a canviar els reglaments de la seva competència. Nosaltres, com a associació, vam fer una crida al poder legislatiu perquè protegís els drets dels consumidors i regulés de manera clara i amb seguretat jurídica que d’ara endavant les entitats bancàries fossin les responsables de pagar aquest impost.

A l’estat espanyol hi ha un problema greu amb la cúpula judicial?
—Hi ha una desconfiança dels ciutadans respecte de la imatge que dóna el Suprem i el Constitucional. Hi ha una àmplia possibilitat de decisions que, si no es motiven molt, poden arribar a ser arbitràries. No hi ajuda gens el fet que sigui el CGPJ qui elegeixi els membres del Suprem i que el CGPJ el nomenin al congrés i al senat els partits polítics i que no es faci de manera transparent, perquè es negocien entre les cúpules del PP i del PSOE… Totes les associacions de jutges i fiscals diem que cal millorar la independència judicial. Volem que l’elecció dels dotze magistrats del CGPJ no depengui dels partits, per a evitar la politització i les etiquetes que es pengen als vocals. Que es triïn democràticament en el si de la judicatura, com en la majoria de països de la Unió Europea. Això és el que aconsellen també els informes del GRECO.

Ara al desembre s’ha de renovar el CGPJ. En podem esperar res?
—No ho sembla. No s’ha mogut fitxa i no hi ha propostes dels grups parlamentaris.

Parleu d’un problema d’imatge envers els ciutadans. No creieu que la politització i la falta d’independència judicial és un problema real?
—És un problema que en el dia a dia de la judicatura. Ni a Espanya ni a Catalunya no hi ha aquesta imatge perquè cal dir que, tot i els problemes de funcionament i lentitud que té la justícia, tot és pensat perquè els jutges que fem funcionar la justícia dia a dia puguem ser independents. En honor a la veritat, després de trenta anys com a jutgessa, he de dir que no he tingut mai cap interferència de cap ciutadà, polític ni partit en decisions que he hagut de prendre, algunes d’importància social o mediàtica. Això és un valor a preservar i és bo que els ciutadans ho sàpiguen.

Els jutges de base potser preserveu la independència. Però la cúpula judicial espanyola… Els jutges del CGPJ, del Suprem i del Constitucional els designen el PP i el PSOE.
—Alguns membres del Constitucional els elegeix el govern, alguns altres el congrés, uns altres el senat, dos membres el CGPJ…

En resum, fins ara, el PP i el PSOE.
—En resum, efectivament, tots aquests organismes tenen vinculació amb els partits polítics. Un canvi de sistema per a garantir la independència de la cúpula judicial milloraria la credibilitat de la justícia, en la línia del que recomana el GRECO.

La carta de Lesmes al difunt Juan Antonio Ramírez Sunyer, titular del jutjat 13 de Barcelona, el repressor de l’independentisme, en què li agraeix haver canviat el rumb de la història d’Espanya, tampoc no hi ajuda.
—Em sembla equivocat que faci una manifestació com aquesta, encara que sigui amic seu. Li hauria pogut escriure com a amic, no com a president del CGPJ. Seria impensable que això ho digués d’un magistrat que va participar en la primera sentència sobre el cas Gürtel, que va condemnar el PP. La independència judicial també té a veure amb l’aparença d’imparcialitat que hem de donar.

Divendres vam saber els escrits d’acusació contra els presos polítics i els altres dirigents independentistes encausats per l’1-O. Vau dir que l’escrit de la fiscalia era erroni.
—La tesi que s’expressa en aquest escrit d’acusació és pràcticament idèntica a la de l’escrit de la querella de fa un any. Crec que en un any d’instrucció s’hauria pogut resituar aquella tesi, que acusava per rebel·lió i situava el delicte des del 2015. En cap cas, tot això que ha passat a Catalunya, malgrat que hi ha hagut il·legalitats i actes il·lícits i desobediències als requeriments del Constitucional, no és res que tingui a veure amb les exigències del tipus penal de la rebel·lió: que hi hagi un aixecament públic i que sigui violent. A l’escrit no s’aclareix quin dia hi va haver aquest aixecament públic i ens estranya que la querella es presentés en diferit, perquè suma ‘actes insurreccionals’ des del 2015 fins al 2017. Per què l’estat no va actuar abans contra allò que ja consideraven una rebel·lió? O com és que la mateixa querella no es va presentar molt abans? Penso que no es va fer perquè en aquell moment ningú no creia que els fets fossin un delicte de rebel·lió. Ni tampoc hi ha el requisit de la violència. Ni la planificació del full de ruta ni els actes al parlament i al carrer no han estat violents. Ni la resolució unilateral del 27 d’octubre es pot dir que sigui una forma violenta de declarar una independència. La violència és inexistent i no hi ha els supòsits ni els requisits per a mantenir una acusació d’aquesta mena.

Però l’advocacia de l’estat ‘només’ acusa per sedició i malversació. Pot tenir cap efecte en el judici el fet que la rebel·lió no es reculli a l’escrit?
—Com a jurista, considero important per al judici que dues acusacions de caràcter públic no interpretin els fets de la mateixa manera. Que ja no siguin tan sols les defenses que demanaran l’absolució per rebel·lió, a més dels altres delictes. El fet que l’advocacia de l’estat no acusi –i que per tant en demani l’absolució– de rebel·lió, ja introdueix una qüestió important i interessant en el judici.

Descartem la rebel·lió. Què penseu sobre l’acusació per sedició?
—La sedició ja té una interpretació més possible. En tot cas serà objecte de prova en el judici si la finalitat de la concentració del 20-S pretenia impedir l’acció de la comitiva judicial. Si aquella manifestació sobrepassava el dret i els límits de la llibertat de manifestació o la finalitat era impedir l’escorcoll. El delicte de sedició no exigeix violència, sinó un aixecament tumultuari per a impedir el compliment de les lleis o el compliment d’una resolució judicial. Aquest és el fet essencial sobre el qual pivotarà el judici: si tenim davant el dret de manifestació i protesta o bé una altra cosa, pel fet que hi hagués danys als vehicles de la Guàrdia Civil i que, segons les declaracions dels agents i de la secretària judicial, no poguessin sortir amb garantia de la seva integritat física fins molt tard a la nit. Es decidirà si la finalitat era obstaculitzar i impedir l’escorcoll o no. He de pensar que el Suprem donarà totes les garanties processals, i més sabent que centrarà les mirades internacionals. Els magistrats són conscients que és la primera vegada que la sala segona del Suprem enjudicia per rebel·lió, perquè la sentència contra Tejero i els colpistes del 23-F la va dictar la sala militar. Aquell intent de cop d’estat sí que és un model del delicte de rebel·lió.

Per les dades que tenim, per les crides al pacifisme, per les facilitats que es van donar a la comitiva judicial i a la Guàrdia Civil, pel documentari de Mediapro en què vam poder veure i sentir com van actuar Sànchez i Cuixart… com es pot acusar de sedició?
—Hi ha uns testimonis…

Són part implicada.
—Els que la fiscalia i l’advocacia de l’estat ja han proposat, que són la secretària judicial i els guàrdies civils que els acompanyaven, que donen una lectura diferent del que va passar. És veritat que hi ha unes imatges molt potents que demostren que els manifestants no van entrar al Departament d’Economia i això els magistrats ho hauran de tenir en compte. Si la finalitat fos d’impedir i obstaculitzar l’escorcoll, haurien pogut esbotzar la porta i entrar. I no ho van fer. També és veritat que hi ha una imatge que perjudica. No perquè sigui responsabilitat de tots els manifestants.

Quina imatge?
—La del cotxe amb els danys. I aquesta imatge perjudica per una raó. Perquè el sobiranisme ha fet, i continua fent, i és bo que ho continuï fent, bandera de la seva via pacifica respecte de la manera com es vol aconseguir la independència. I sempre s’ha fet lloança que en manifestacions tan majoritàries com les dels Onze de Setembre, no s’havia trencat ni una paperera. Ni danys ni ferits.

És xocant que per aquesta imatge dels cotxes es pugui acusar de sedició. En vagues generals es cremen contenidors, es trenquen vidres de botigues. Que en una manifestació hi hagi danys pot ser normal. Quinze anys de presó per dos cotxes danyats…
—No és pel fet dels dos cotxes danyats. En l’escrit d’acusació, tant l’advocacia de l’estat com la fiscalia es fonamenten en els testimonis de la secretària judicial i membres de la Guàrdia Civil.

Són part implicada.
—Sí. Però són testimonis directes dels fets. El Suprem haurà de valorar-los, com haurà de valorar tots els testimonis que les defenses presentin. Serà un judici llarg.

Tenen més valor el testimoni de la secretària judicial o els dels guàrdies civils que no la gent que també hi era, que diu que no va haver-hi violència, i que es van fer crides pacífiques? O agents dels Mossos? Que els guàrdies civils, part implicada, acabin criminalitzant una manifestació, és xocant.
—S’ha de dir que les autèntiques proves que serviran al Suprem per a dictar sentència són les que es faran al judici oral on acusadors i defenses poden preguntar i fer notar contradiccions sobre els mateixos fets. No som en la fase de sentència. Les declaracions dels funcionaris públics, per molt que siguin funcionaris que han de preservar la imparcialitat i veritat i no tenen més valor que les que tenen els testimonis directes del mateix fet penal.

Serà un judici just?
—Ho sabrem quan cada dia puguem veure que sí que es fa un judici amb garanties. I això vol dir que hi hagi igualtat d’armes, és a dir, que tinguin el dret de presentar proves. Que no retallin les intervencions de les parts processals, que s’escolti tothom i que no hi hagi protestes de les parts processals. Tot això ho podrem constatar. Però sobretot quan llegim la sentència i el tribunal argumenti. Aleshores els ciutadans podran avaluar si s’ha fet un judici just amb una sentència justa.

Durant la instrucció el jutge Llarena ha creat tot un relat de fets violents a Catalunya. Ja venia de la querella del fiscal Maza, acceptada per alguns dels jutges del tribunal de l’1-O. L’escrit de la fiscalia conté frases literals de les interlocutòries de Larena. El tribunal no arriba al judici amb prejudicis?
—No. Perquè cap dels set magistrats no ha participat en la fase d’instrucció. L’admissió a tràmit de la querella no vol dir que el Suprem accepti a ulls clucs el relat de la querella. Sí que és veritat que les interlocutòries del jutge instructor s’acosten molt a la tesi que manté la fiscalia que la violència que exigeix la rebel·lió no cal que sigui violència física. Perquè són molt conscients que no va haver-n’hi. I en tot aquest procés les manifestacions han estat pacífiques. I les resolucions al parlament, evidentment. Ni hi ha hagut danys als béns mobles o immobles. Tot sabent que no hi ha violència física, s’ha construït com a possible integració del delicte de rebel·lió que la violència sigui intimidatòria i coactiva. Això sí que s’expressa en les interlocutòries del jutge Llarena. Fins que no hi hagi fets provats en una sentència, no es pot dir que la justícia ja tingui escrita l’última pàgina d’aquest procés judicial.

Parlem de la sedició. Si els condemnen per això, pot ser un precedent perillós? La PAH també impedeix desnonaments, que són ordres judicials. També els podran acusar de sedició, ara? No s’obre la porta perquè qualsevol manifestació pacífica pugui acabar amb quinze anys de presó?
—Veurem quina interpretació en fa el Suprem, i quina decisió pren. I quin abast té. En el cas dels afectats per la hipoteca no hi ha hagut denúncies o querelles per delictes de sedició. Crec que en aquest cas s’ha fet aquest pas d’acusar per sedició perquè ens trobem en un context en què un sector molt important de la ciutadania catalana va defensar la independència de manera unilateral. Efectivament, el referèndum, per més que molts ciutadans avalessin amb la seva presència el dret de vot, cal recordar que no és un referèndum pactat ni legal. La llei del referèndum va ser declarada inconstitucional. És en aquest context, té importància per a l’ordre constitucional tot allò que succeeix el 20-S. I per això té significació i importància política.

Si acaben condemnant els dirigents independentistes, el cas pot acabar al TEDH?
—No es pot dir en cap cas que la sentència ja hagi estat escrita i que serà condemnatòria. No ho comparteixo en absolut. Però si fos així, les garanties constitucionals a Espanya impliquen justament que si hi ha una sentència condemnatòria del Suprem i es considera injusta, o que ha vulnerat drets fonamentals, els encausats tenen el dret de recórrer al Tribunal Constitucional. I després al TEDH. Justament és una garantia que tanca el sistema perquè forma part de l’ordenament jurídic espanyol, que l’última instància sigui justament aquesta.

Suposem que d’aquí a uns quants anys el Tribunal d’Estrasburg dictamina a favor dels independentistes. L’estat espanyol haurà d’alliberar-los? Penso en la doctrina Parot.
—Bé, és evident que els efectes executius d’una sentència del TEDH impliquen –si les persones són a la presó– la seva llibertat. Sempre he cregut que no són presos polítics. No són presos provisionals per la seva ideologia sinó per uns fets. Per molt que pensem que la interpretació jurídica que es faci sigui equivocada. Sí que crec que, pel temps que fa que són tancats, hauria de ser possible que encaressin el judici en situació de llibertat provisional. Seria molt bo per a ells. I no crec que en aquests moments persones que van comparèixer al tribunal, havent pogut fugir com altres, se n’anessin ara. Si no ho van fer llavors, molt menys ho faran ara. I ja han explicat per quines raons es van quedar aquí. Però, com en tota presó provisional, podria haver-hi algun canvi. No l’afavoreix el fet que l’acusació de la fiscalia hagi estat per rebel·lió. Hauria pogut facilitar més les coses, o bé prendre una decisió en matèria de llibertat provisional.

Hi ha acusats en rebel·lió que són en llibertat, com Trapero, Cèsar Puig i Pere Soler. Els podrien empresonar abans del judici?
—No ho crec. Perquè això ja ni tan sols ho han demanat les parts acusadores. Quan es va demanar, temps enrere, la decisió va ser llibertat provisional. I l’Audiència espanyola va mantenir aquesta decisió. Trapero ha complert totes les mesures cautelars. No crec que hi hagi modificacions.

Els polítics que es van exiliar, i les resolucions a Alemanya i Bèlgica, han debilitat la causa a Espanya pel que fa a la rebel·lió?
—És cert que el tribunal d’Alemanya, amb tot el seu dret, pot dir que no atorga l’extradició si al seu país allò no és constitutiu de delicte. Ells van examinar el delicte d’alta traïció i van interpretar que en els fets no s’hi expressaven fets violents. Però aquesta decisió no vincula el tribunal espanyol. En tot cas, sí que debilita aquesta acusació per rebel·lió.

Carlos Lesmes, fa un any, va fer una crida als fiscals i jutges perquè defensessin la unitat d’Espanya. La unitat d’Espanya passa per sobre dels drets fonamentals?
—La unitat d’Espanya és recollida dins el model constitucional espanyol. Aquesta configuració constitucional no és incompatible en cap cas amb la defensa i la protecció dels drets fonamentals. És cert que al cap de quaranta anys el model s’ha esgotat. I segurament ja fa temps que s’havia d’haver reformat la constitució per a donar cas a un encaix millor de Catalunya dins el model constitucional espanyol. La constitució, com totes les lleis, pot ser modificada, i allò que segur que no es pot modificar són els drets fonamentals de les persones, perquè deriven de la Declaració Universal dels Drets Humans de l’any 1948 i de tota la normativa internacional.

El 2014 vau signar un manifest en què defensàveu que el dret de decidir encaixava dins la constitució. Ara, passats aquests anys, quina sortida política hi veieu?
—Això ja és una opinió personal meva que no representa l’opinió de la meva associació, perquè és un tema que no hem debatut. Forma part de les possibles opcions polítiques. Penso que en el futur hi hauria d’haver un referèndum pactat, com es va fer a Escòcia; seria una solució important per a aquest país i també per a Espanya, perquè seria una manera de resoldre el conflicte d’una manera democràtica: donant la veu als ciutadans perquè poguessin votar, i fer-ho en el marc d’un debat previ, net, transparent, amb tots els pros i els contres sobre la independència. Així es podria decidir amb un vot democràtic i lliurement si aquesta és l’opció. L’única manera és poder comptar els ciutadans partidaris d’aquesta opció, o si hi ha unes altres opcions polítiques possibles dins la reforma constitucional, per exemple amb un model federat, és a dir, amb un encaix diferent de Catalunya.

Vós que teniu coneixement legal, els encausats són innocents?
—No em pertoca a mi de dir-ho. Interferiria molt en la tasca que ha de fer el Suprem i els set magistrats que hauran de decidir un tema tan important com aquest, que afecta els acusats i part de la població, que creu en aquesta causa. Hi ha en joc més delictes, com la malversació, que serà tema de proves testificals i pericials. Ignoro l’abast dels informes que hi ha dins la causa, no els he llegits. Vaig sentir les declaracions que va fer el ministre Montoro i hi ha contradiccions, però hi ha proves pericials que s’hauran de presentar al judici i no puc pronunciar-m’hi. Sí que puc dir que crec que la via unilateral no és un mecanisme que s’ajusti a la legalitat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb