Escric sobre Montserrat Carulla, amb un sentiment de culpabilitat a la punta dels dits

Com a societat no hem sabut estar a l'altura del seu compromís, de les seues actituds, de la seua voluntat, sempre positiva

Vicent Partal
Vicent Partal
24.11.2020 - 23:40
Actualització: 25.11.2020 - 00:40
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Molts vam quedar ahir commocionats quan vam saber la mort de Montserrat Carulla. Perquè l’actriu no tan sols havia demostrat de sobres la seua qualitat professional als escenaris i als platós, sinó que era, d’alguna manera i per a molts de nosaltres, la personificació, el retrat viu, d’allò que aquest país ha estat des de la derrota del 1936 i en el llarg i difícil camí de la recuperació posterior.

No parle de política i prou, sinó de la vida amb majúscules. Ella mateixa recordava que s’havia hagut de fer gran a quinze anys, o que no havia menjat mai carn en tota la infantesa, i no precisament per manca de ganes. O el boicot professional, impensable avui, que va haver de suportar quan va decidir, en un temps en què això no era gens fàcil, separar-se d’un home que havia deixat d’estimar, per ser ella mateixa. Com a dona. Com a persona.

Avui és molt difícil de fer-nos a la idea que nosaltres vivíem, com a societat, així, que el nostre país havia estat reduït a allò que avui potser és Somàlia i que la nostra gent vivia en aquelles condicions de misèria material, moral i col·lectiva. Però és això que va passar, per això van haver de passar totes aquelles generacions i si d’alguna manera –no encara del tot, com ella s’encarregava de recordar– hem aconseguit de traure un poc el cap li ho devem de manera molt concreta a aquelles generacions que ella representava magníficament, a noranta anys.

Montserrat Carulla es va dedicar en cos i ànima al teatre i la televisió i va fer una cosa que he vist fer a molta gent d’aquells anys, de manera si podien discreta però sempre conscient: no solament voler ser bons sinó intentar de ser millors, intentar de ser els millors si podien. Però no pas moguts per aquesta ambició individualista que tant esquerda avui la nostra societat, sinó al revés: ho feien per posar el seu gra d’arena a la voluntat col·lectiva de despuntar, de deixar enrere el temps de la foscor. Ho feien perquè sabien que tan sols essent molt bons, extraordinàriament exigents amb nosaltres mateixos, podríem eixir del pou on la història ens havia entaforat.

I inevitablement això volia dir compromís, un compromís social, polític si calia, irreductible i descarat. Completament visible no únicament en les paraules sinó també en les actituds, en la manera quotidiana de fer les coses.

Jo vaig conèixer Montserrat Carulla, diguem-ne fora dels escenaris i no com a espectador, en aquella ronda d’actes extraordinàriament rica en suport de les consultes populars per la independència, que tantes coses va canviar al nostre país. Coincidíem en actes on ens tocava parlar junts i jo observava, sempre admirat, el tracte tan exquisit que tenia amb tothom –en definitiva, ella era la famosa, la que tothom cercava–, la claredat cristal·lina, la intel·ligència del seu discurs, la tècnica, caram si en tenia!, també, per a copiar-la, per a aprendre’n, i la positivitat immensa que aportava amb el seu gran convenciment.

Ahir repassava les meues notes i he trobat un apunt corresponent a un acte que vàrem fer junts el 29 d’abril de 2010 a Sabadell. Va ser un acte impressionant per la gentada que es va aplegar al costat de l’ajuntament, però per a mi un poc complicat. Perquè dos dies després, el primer de maig, feia un any que una gran amiga precisament resident a Sabadell, Mavi Dolç, havia mort massa prematurament. I jo no em podia traure del cap com hauria estat feliç de veure tanta gent junta en aquell míting i encara més anant a votar que sí, que sí a la independència, quatre setmanes després, el 30 de maig, quan la ciutat del Vallès aniria a les urnes.

Pel que es veu, jo no me’n vaig poder estar i crec recordar que quan em va tocar parlar vaig explicar tot això des de l’escenari. El cas és que la senyora Carulla, amb aquella elegància que tant desarmava i que tan petit et feia sentir al seu costat, em va empomar al vol, em va dir que sí, que el record sempre era bonic, però que al capdavall allò que importava era que ens en sortiríem segur i que tindríem el país que ens mereixíem.

Supose que no us farà estrany, havent explicat això, que mentre escric aquestes línies tinga a la punta dels dits un sentiment intens de culpabilitat. De culpabilitat per no haver sabut donar a Montserrat Carulla la gran alegria que es mereixia i que només va poder assaborir durant uns segons el 10 d’octubre de 2017 i durant uns minuts, unes hores, no sé quant, el 27 d’octubre. El lamentable espectacle diari que oferim els independentistes, balafiant per culpa del partidisme la feina d’anys, també d’aquelles nits que vam compartir rondant en la promoció de les consultes, avui ens hauria de causar una vergonya especial. Aquesta dona, i les moltes més Montserrats Carulla que coneguem, mereixia que nosaltres també haguéssem fet això que ella va fer en uns moments encara més difícils: simplement intentar de ser millors, intentar de ser els millors, intentar de ser un país de millors.

Lamentablement, no ho som, tot i que estic d’acord amb ella que així i tot ens en sortirem. Perquè no hi ha cap més camí transitable. I, si m’ho deixeu dir d’aquesta manera, també perquè ho deia ella. I no seré jo ara, aquesta nit, qui porte la contrària a una persona tan admirable, a l’actriu, catalana i independentista, que quan li van donar el Gaudí el 2013 va ser capaç de dir, en pau amb ella mateixa i amb una serenitat esborronadora: “Han estat seixanta-set anys de treball continuat i, d’aquests anys, cinquanta-dos a dalt dels escenaris o als platós. Detesto la falsa modèstia. I per això no tinc cap pudor de dir-me: molt bé, Carulla.”

Sí. I tant, Molt i molt bé, Carulla. Bravo. Molt i molt bé.

 

PS. Si no hagués estat per la mort de Montserrat Carulla avui hauria dedicat aquest editorial a parlar de l’extraordinària denúncia que va fer ahir l’eurodiputada irlandesa Clare Daly, explicant que en el report de la cambra sobre drets humans, del qual ella és la ponent, s’ha censurat la situació a Catalunya. A veure si l’actualitat em permet de fer-ho demà. I, parlant de drets humans, alerta amb la presó decretada per tres jutges de l’Audiència de Barcelona contra vaguistes del 8-N. Perquè es fonamenta en el surrealista concepte de “violència” que es va inventar el Suprem espanyol per a poder donar una aparença formal a la condemna contra els presos polítics catalans.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
24.11.2020  ·  22:15

Una gran dona i una gran actriu. I en efecte. Els de la seua generació són els qui van tornar a alçar aquest dissortat país nostre. No tenim dret a desfer el que han fet per nosaltres. Hem de seguir endavant fins a la victòria final.

Joan Cusidó
Joan Cusidó
24.11.2020  ·  22:33

Culpabilitat.

teresa labourdette
teresa labourdette
24.11.2020  ·  22:44

Sí Vicent, el primer que m’ha vingut quan és sabut del seu traspàs és que no ha pogut viure la independència de Catalunya. I tants com ella. Però els qui quedem ho farem tot per aconseguir-la i aquell dia els tindrem tots ben presents.

Josep Antoni Martínez
Josep Antoni Martínez
24.11.2020  ·  22:47

Aquesta gran actriu catalana a la que no agradava gaire allò de “la gran dama del teatre català” i que volia canviar per “l’àvia de Catalunya” ha marxat a fer el llarg viatge sense veure el seu gran somni acomplert, una Catalunya independent. Tot plegat ens ha de fer reflexionar, que coi està passant!
Aquesta mateixa tarda, s’ha perpetrat una nova traïció a l’independentisme, a través d’un nou pacte d’ERC amb el 155, acordant el vot en positiu als pressupostos de PSOE i Podemos “el gobierno mas progresista del mundo mundial”. Una nova taca, que ens deixa indefensos davant una repressió que no cessa.
A les files dels autoanomenats republicans independentistes, el que els pot fer més forat en favor de la independència, és que arribem a minimitzar els 900.000 vots consolidats de les darreres comteses. Només aquí hi ha la solució. A molts d’aquests votants els hauríem de recordar allò que cridaven ara fa 2 i 3 anys que deia “ni un pas enrere”

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
25.11.2020  ·  06:21

Un sentit i merescut editorial per una gran dona i excel·lent actriu. RIP Montserrat Carulla.

Carme Garcia
Carme Garcia
25.11.2020  ·  06:28

Primer vull fer notar el meu malestar amb TV3, quan va morir la renegada R-M.Sardà, el TN migdia va obrir amb la noticia de la seva mort, ella que havia retornat la creu de Sant Jordi.
Avui mor la Montserrat Carulla i han ficat la noticia en quart lloc., i no diguem en el tn nit que quasi a mig telenoticies VERGONYA.
Molt gran com a persona i com a actriu, sempre la recordarem , i jo especialment agrair-li haver-me fet estimar el teatre.
Descansi en Pau.
Sobre el comentari de la eurodiputada Clare Daily, dir que té més pebrots (perdoneu el mot) ella que tots els catalans junts, molt parlar però ningú s’atraveix a fer un discurs amb català perquè el tallaran. No es podria intentar que un dia sí i l’altre també exercicim el nostre dret, potser si no paresim algun resultat tindríem. També fer notar com han silenciat al TN nit el discurs del President Puigdemont, a UE, han sortit tots menys ell, cada dia es més descarat el que fan amb el President.

Rosa Maria Martín
Rosa Maria Martín
25.11.2020  ·  06:37

Gràcies, Carulla!
Gràcies, perquè amb tú va començar el meu amor pel teatre, quan vaig anar-hi per primera vegada. Va ser al Teatre Romea, a veure “Pigmalió”.
Per a mí, sempre seràs la gran “dama del teatre”: una meravellosa actriu, absolutament discreta en la seva vida personal.
Gràcies pel teu saber estar dins i fora dels escenaris.

jordi Rovira
jordi Rovira
25.11.2020  ·  06:55

Sí, ens en sortirem. I ho farem perquè en la nostra situació nacional, personal, professional; no se’ns permet el més mínim repòs. I un poble abocat a enfrontar el seus problemes, no en té d’altra que sortir-se’n. Per això mateix tinc tendència a pensar que són més eficients les nacions que desenvolupen estats propers. Els petits ho poden fer millor, sempre que no restin rendits a mercè de la voluntat d’algú altre. Per això mateix és tan necessària la crítica als partits polítics i el suport a la gent que s’associa resseguint un projecte social i de país. I crítica és justament allò al que fa referència el llegat que avui recordem: millora constant. No és en canvi, amargor i descrèdit dels altres i d’allò altre. Cadascú en el seu paper, i endavant per molt negre que ho veiem.

Joan Cuscó
Joan Cuscó
25.11.2020  ·  08:11

Jo també em sento culpable.
Està a les nostres mans rectificar.

Albert Miret
Albert Miret
25.11.2020  ·  08:21

Descansa en pau, Montserrat Carulla, i gràcies per haver estat independentista dels de debò fins al final sense vacil·lacions ni dubtes. Sempre seràs un exemple per a tots nosaltres.

Pep Agulló
Pep Agulló
25.11.2020  ·  08:31

Sempre defenso l’autocrítica de la ciutadania quan carreguem els neulers als polítics, però no puc estar d’acord amb el concepte de culpabilitat de la societat. Cadascú assumeix la seva responsabilitat en el desenvolupament històric dels fets…

Parafrasejant Montserrat en el seu desig sincer, diria que encara no tenim el país que ens mereixem… però persistirem.

Maria Isabel Monturiol
Maria Isabel Monturiol
25.11.2020  ·  08:58

La Montserrat Carulla representa la dignitat i les mil i una virtuts on Catalunya s’hauria d’emmirallar. És el referent per excel·lència, de tot allò que som o voldriem ser. Ella ha despertat un sentiment col·lectiu de deute. Per ella i per a totes les persones que ens van deixant i han marxat amb aquesta recança. Ho tenim pendent. No és només per un present insoportable i un futur vergonyós, humiliant i trist, si seguim en aquesta inèrcia de submissió. També tenim una història que protegir. La Carulla és inspiració i empenta. Record i promesa.

Josep Gualló
Josep Gualló
25.11.2020  ·  09:08

NO MORIRÉ FINS DESPRÉS DE OBRIR L’AMPOLLA DE XAMPANY

Un dels quatre videos publicats per VilaWeb ahir a la tarda era especialment colpidor. Montserrat Carulla ens exigia que no dubtéssim de que guanyaríem la lluita per assolir la independència.

Va explicar que ella, tal com ja havia fet en vida de Franco, tenia una ampolla de xampany a la nevera per brindar en el moment que esperava. I que la primera ampolla la va obrir i van brindar tota la familia.

Després, amb total seguretat, afirmava que ella no moriria sense haver obert la segona ampolla. Això ho veiem i sentíem ahir a la tarda en un video d’hemeroteca, sabent que ella era morta sense haver vist acomplerta la seva principal il·lusió.

Recordem-la i recordem a tota la gent que ha mort, com ella, esperant que deixem de fer el babau. Fa dos mil anys una persona va dir aquesta frase: “No ploreu tan afligides, ploreu si per els vostres fills”

PERE SIO
PERE SIO
25.11.2020  ·  09:18

Gràcies Carulla, gran dona, excel·lent actriu i gran patriota, una pèrdua dolorosa.

Josep Salart
Josep Salart
25.11.2020  ·  09:27

No puc afegir rés més a l’excel.lent comentari de la Carme Garcia.

Aquesta dona, que lamento la seva mort, i lamento no haver-la conegut practicament gens, he pogut llegir que era sincera amb ella mateixa i això, avui, és una qualitat que no s’ensenya.

L’editorial, fins i tot amb el tema d’avui aprofita per dir-nos …” el lamentable espectacle que oferim els independentistes”.. i haig de dir que per aquí no, no estic d’acord ambla “puntilla”.

Tornem llegir el comentari de la Carme Garcia i veurem que tenín tots un càncer a dins: ERC

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
25.11.2020  ·  10:03

Gràcies Vicent per aquest homenatge a la Sra. Montserrat Carulla. I als polítics els pregunto: s’hauran de morir moltes més persones independentistes con la Sra. Montserrat Carulla sense veure la independència del seu país perquè molts de vosaltres sous uns vividors i uns incompetents?

Agnès Buscart
Agnès Buscart
25.11.2020  ·  10:12

En la Montserrat podem aprendre que les dificultats es poden anar superant com feia ella
o ens hi podem banyar i fer de víctimes.
I sembla, vaja segur, que el problema que tenim és per l’abundància
que ens fa creure que vivim bé amb les engrunes…

Sempre trobarem una Montserrat prop de la nostra vida per emmirallar-nos.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
25.11.2020  ·  10:13

Durant aquests darrers anys cadascun de nosaltres hem vist els companys, amics, familiars que s’han quedat pel camí, persones que tenien el somni de viure la llibertat del seu país abans d’anar-se’n d’aquest món. Altres que no comptaven, perquè no tocava, que la mort els sorprendria en una cantonada de la seva vida. Quan penso en la mirada de la Montserrat Carulla dient soc actriu catalana i independentista, veig la mirada de molta gent que espera amb il·lusió, la mateixa mirada, el mateix desig. Aquesta mirada il·luminada de tants catalans que esperen …

jaume vall
jaume vall
25.11.2020  ·  10:23

Molt pertinent editorial de record d’una gran dona. I sobretot, estic molt d’acord amb Carme García, la punyent reflexió sobre les dosis humiliants de menyspreu que darrerament tenim als mitjans de comunicació catalans.
Lligant el que he llegit a l’editorial (la fortalesa individual no corresposta institucionalment) , i al comentari de Carme García(l’automenyspreu covard), no puc menys que acabar preguntant en veu alta : Potser és que tenim el que ens mereixem? (com gairebé totes les societats)

Araceli Carbó
Araceli Carbó
25.11.2020  ·  10:33

Estic amb tu Anna Casacuberta, la Carulla es mereix molts homenatges, sempre la recordarem com a gran actriu i gran persona. Respecte als polítics, em sumo al teu comentari.

Carles Serra
Carles Serra
25.11.2020  ·  10:40

La Sra. Carme Garcia ho ha definit perfectament; Gràcies
Fins que no reconeixe’m quin és el nostre entrebanc per tirar endeban de deixar de ser esclaus de l’espaÑa franquista no avançarem.
Cal dir obertament que ER es un partit que només serveis per seguir apalanca’n la casta i sistema espaÑol, com va fer CiU en el llarg d’aquest 40 anys i ja veieu a on hem arribat.
Ja em direu aquest en Rufian, ara torna a proposar entre els acords una altre taula per un assumpte de Madrid, és veu que amb la famosa taula del diàleg no n’ha tingut prou; em pregunto una i altra vegada , si vols la llibertat i no vius del partit ER. S.A, com els pots votar

David Badia
David Badia
25.11.2020  ·  10:54

Gran actriu i gran patriota, descansi en pau

Núria Arola
Núria Arola
25.11.2020  ·  11:01

Admirada i estimada Montserrat, dona i senyora del teatre i catalana d’arrel, exemple a seguir, per la teva fermesa lluitant com tu sabies fer tant be, amb les teves paraules i fets per aconseguir allò, que molts catalans que estimem la nostra cultura i la nostra manera de fer volem.

Quan anaves arreu, enorgullida de la teva catalanitat i desprenent l’amor per la nostra terra, fent que molts gaudissin d’aquesta personalitat tant ferma i digna, ens omple de goig de tenir dones com tu, un exemple a seguir.

Tots aquells, que com tu, esperem amb fermesa algun dia aconseguir viure en una Catalunya independent, desitgem que polítics i tota aquella gent influent, estiguin a l’altura i aconsegueixin allò pel que tu i tants avantpassats nostres han lluitat i no ho han pogut viure.

No t’oblidaré mai. Des de petita, t’he vist a la TV catalana, i al teatre, i era fantàstic, com feies gaudir de tots aquells personatges que sabies representar tant be, i amb la elegància que desprenies en tot allò que feies.

Et trobarem a faltar.

Josep Soler
Josep Soler
25.11.2020  ·  12:00

Gracies Montserrat, pel que has estat, per com ho has fet i pel que ens projectes de be, a tots nosaltres. Et recordarem sempre.
També m’afegeixo al comentari de la Carme Garcia. Estem despullats davant de tanta ignomínia….

sandra gasque
sandra gasque
25.11.2020  ·  12:35

Primer de tot vull dir que sento molt que La Carulla ens hagi deixat. Que segueixi sent feliç allà on sigui.
En segon lloc em vull dirigir al Sr. Oriol Junqueres per aquest seu tuit: Sr. Oriol Junqueres, exactament la insubornable Sra Montserrat Carulla es definia com a “Actriu, Catalana i INDEPENDENTISTA”.
També ho era de feminista però ella es definia d’aquesta altre manera.
Sr. Oriol Junqueres, qué té cap problema amb la paraula INDEPENDENTISTA????? A vos ningú us obliga a ser-ho però el mínim que es pot fer quan una persona traspassa és no canviar les seves paraules i més quan són tan clares i inequívoques, sense cap matís que deixi lloc a la pròpia o la interessada interpretació.

Oriol Junqueras@junqueras
·
21 Std.
Actriu, catalana i feminista com ella mateixa es definia. Una pèrdua immensa pel país. Et trobarem a faltar Montserrat Carulla.

https://twitter.com/junqueras/status/1331233101503197184/photo/1

Montserrat Puig
Montserrat Puig
25.11.2020  ·  15:04

Tota la meva estima per la Montserrat Carulla i molt trista perquè no ha pogut veure la Independència de la seva-meva terra.

Un altre tema important avui:

https://cotarelo.blogspot.com/2020/11/gran-venda-dengrunes.html?m=1

Roser Caminals
Roser Caminals
25.11.2020  ·  15:30

Gràcies, Vicent, pel tribut a la magnífica Montserrat Carulla. Espero l’article sobre Clare Daly.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
25.11.2020  ·  15:37

Avui la premsa catalana, la feta per a Catalunya (majoritàriament) de paper i digital, parla de la Sra. Montserrat Carulla. La de Madrid, suposo que no.

Molts periodistes ho fan anomenant-la: LA CARULLA.
Sí mereixia i mereix el tractament de les grans perquè la seva trajectòria vital i professional li ho conferí.

Llarga i dilatada carrera artística, de qualitat i plena d’humanitat (a l’escena i a la vida).

Potser és cosa del nom; altres Montserrat van despuntar com ara la M.Roig, la M.Caballé, la M.Abelló que ara recordi. També hi ha hagut altres grans dones a casa nostra com la Mercè Rodoreda, la Victor Català (Caterina Albert), l’Aurora Bertrana, la Joana Raspall, la Marta Mata, la Muriel Casal, etc.

Totes elles unes SENYORES en majúscules; curiosament relacionada la seva trajectòria amb la vida cultural i artística.

Descansi en pau, Sra. CARULLA!
Moltes i molts la recordarem amb admiració i afecte.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies