Montserrat Carulla

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Molts vam quedar ahir commocionats quan vam saber la mort de Montserrat Carulla. Perquè l’actriu no tan sols havia demostrat de sobres la seua qualitat professional als escenaris i als platós, sinó que era, d’alguna manera i per a molts de nosaltres, la personificació, el retrat viu, d’allò que aquest país ha estat des de la derrota del 1936 i en el llarg i difícil camí de la recuperació posterior.

No parle de política i prou, sinó de la vida amb majúscules. Ella mateixa recordava que s’havia hagut de fer gran a quinze anys, o que no havia menjat mai carn en tota la infantesa, i no precisament per manca de ganes. O el boicot professional, impensable avui, que va haver de suportar quan va decidir, en un temps en què això no era gens fàcil, separar-se d’un home que havia deixat d’estimar, per ser ella mateixa. Com a dona. Com a persona.

Avui és molt difícil de fer-nos a la idea que nosaltres vivíem, com a societat, així, que el nostre país havia estat reduït a allò que avui potser és Somàlia i que la nostra gent vivia en aquelles condicions de misèria material, moral i col·lectiva. Però és això que va passar, per això van haver de passar totes aquelles generacions i si d’alguna manera –no encara del tot, com ella s’encarregava de recordar– hem aconseguit de traure un poc el cap li ho devem de manera molt concreta a aquelles generacions que ella representava magníficament, a noranta anys.

Montserrat Carulla es va dedicar en cos i ànima al teatre i la televisió i va fer una cosa que he vist fer a molta gent d’aquells anys, de manera si podien discreta però sempre conscient: no solament voler ser bons sinó intentar de ser millors, intentar de ser els millors si podien. Però no pas moguts per aquesta ambició individualista que tant esquerda avui la nostra societat, sinó al revés: ho feien per posar el seu gra d’arena a la voluntat col·lectiva de despuntar, de deixar enrere el temps de la foscor. Ho feien perquè sabien que tan sols essent molt bons, extraordinàriament exigents amb nosaltres mateixos, podríem eixir del pou on la història ens havia entaforat.

I inevitablement això volia dir compromís, un compromís social, polític si calia, irreductible i descarat. Completament visible no únicament en les paraules sinó també en les actituds, en la manera quotidiana de fer les coses.

Jo vaig conèixer Montserrat Carulla, diguem-ne fora dels escenaris i no com a espectador, en aquella ronda d’actes extraordinàriament rica en suport de les consultes populars per la independència, que tantes coses va canviar al nostre país. Coincidíem en actes on ens tocava parlar junts i jo observava, sempre admirat, el tracte tan exquisit que tenia amb tothom –en definitiva, ella era la famosa, la que tothom cercava–, la claredat cristal·lina, la intel·ligència del seu discurs, la tècnica, caram si en tenia!, també, per a copiar-la, per a aprendre’n, i la positivitat immensa que aportava amb el seu gran convenciment.

Ahir repassava les meues notes i he trobat un apunt corresponent a un acte que vàrem fer junts el 29 d’abril de 2010 a Sabadell. Va ser un acte impressionant per la gentada que es va aplegar al costat de l’ajuntament, però per a mi un poc complicat. Perquè dos dies després, el primer de maig, feia un any que una gran amiga precisament resident a Sabadell, Mavi Dolç, havia mort massa prematurament. I jo no em podia traure del cap com hauria estat feliç de veure tanta gent junta en aquell míting i encara més anant a votar que sí, que sí a la independència, quatre setmanes després, el 30 de maig, quan la ciutat del Vallès aniria a les urnes.

Pel que es veu, jo no me’n vaig poder estar i crec recordar que quan em va tocar parlar vaig explicar tot això des de l’escenari. El cas és que la senyora Carulla, amb aquella elegància que tant desarmava i que tan petit et feia sentir al seu costat, em va empomar al vol, em va dir que sí, que el record sempre era bonic, però que al capdavall allò que importava era que ens en sortiríem segur i que tindríem el país que ens mereixíem.

Supose que no us farà estrany, havent explicat això, que mentre escric aquestes línies tinga a la punta dels dits un sentiment intens de culpabilitat. De culpabilitat per no haver sabut donar a Montserrat Carulla la gran alegria que es mereixia i que només va poder assaborir durant uns segons el 10 d’octubre de 2017 i durant uns minuts, unes hores, no sé quant, el 27 d’octubre. El lamentable espectacle diari que oferim els independentistes, balafiant per culpa del partidisme la feina d’anys, també d’aquelles nits que vam compartir rondant en la promoció de les consultes, avui ens hauria de causar una vergonya especial. Aquesta dona, i les moltes més Montserrats Carulla que coneguem, mereixia que nosaltres també haguéssem fet això que ella va fer en uns moments encara més difícils: simplement intentar de ser millors, intentar de ser els millors, intentar de ser un país de millors.

Lamentablement, no ho som, tot i que estic d’acord amb ella que així i tot ens en sortirem. Perquè no hi ha cap més camí transitable. I, si m’ho deixeu dir d’aquesta manera, també perquè ho deia ella. I no seré jo ara, aquesta nit, qui porte la contrària a una persona tan admirable, a l’actriu, catalana i independentista, que quan li van donar el Gaudí el 2013 va ser capaç de dir, en pau amb ella mateixa i amb una serenitat esborronadora: “Han estat seixanta-set anys de treball continuat i, d’aquests anys, cinquanta-dos a dalt dels escenaris o als platós. Detesto la falsa modèstia. I per això no tinc cap pudor de dir-me: molt bé, Carulla.”

Sí. I tant, Molt i molt bé, Carulla. Bravo. Molt i molt bé.

 

PS. Si no hagués estat per la mort de Montserrat Carulla avui hauria dedicat aquest editorial a parlar de l’extraordinària denúncia que va fer ahir l’eurodiputada irlandesa Clare Daly, explicant que en el report de la cambra sobre drets humans, del qual ella és la ponent, s’ha censurat la situació a Catalunya. A veure si l’actualitat em permet de fer-ho demà. I, parlant de drets humans, alerta amb la presó decretada per tres jutges de l’Audiència de Barcelona contra vaguistes del 8-N. Perquè es fonamenta en el surrealista concepte de “violència” que es va inventar el Suprem espanyol per a poder donar una aparença formal a la condemna contra els presos polítics catalans.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.