Els mons deserts de la Ginzburg

“S’ha de partir sempre de la idea que ens llegeix algú intel·ligent, se’n diu respecte.”

Tina Vallès
28.04.2022 - 21:30
Actualització: 29.04.2022 - 09:57
VilaWeb
«La Ginzburg al timó és garantia d’una bona estona de rumiar.»

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La imatge d’una ruleta que gira i gira i que quan s’aturi et dirà sobre què has d’escriure aquesta setmana. Una ruleta plena d’uns temes que amenacen de caducar demà mateix si no espaviles a treure’ls d’allà i donar-los l’espai que sembla que mereixen. De cop i volta la ruleta t’adones que gira cada vegada més de pressa i que els temes, que fins ara estaven pintats cadascun d’un color i delimitats per una ratlla negra, es barregen i queda tot el cercle giratori del color de gos com fuig. I la ruleta encara gira i gira, gira tant que se surt de l’eix i s’envola i abans d’allunyar-se cel gris enllà et diu que facis com ella, que ho mesclis tot i no toquis de peus a terra.

Llavors caus en una cosa: vas llegir tot un llibre de la Ginzburg entre núvols, volant cap a Lisboa i tornant cap a Barcelona dos dies després. Com sempre que viatges, aquells dos dies van semblar dues setmanes –pel munt de coses que vas arribar a viure– i dos minuts –per la velocitat amb què et va semblar que passava tot–, i tornar als articles de la Ginzburg amb el cinturó ben cordat va ser una manera de posar l’àncora en un lloc segur.

A la “Nota de l’autora”, Natalia Ginzburg diu que No has de preguntar-me mai (traducció de Cristina Riera Carro, Àtic dels llibres, 2022) és el més semblant a un diari que ha escrit mai, i tu no ets gaire de llegir diaris així que arrufes el nas, però de seguida que t’endinses en el primer escrit ja deixes de donar voltes al gènere del que llegeixes, la Ginzburg al timó és garantia d’una bona estona de rumiar. Llegir-la buscant casa quan tu et trobes en terra de ningú, dins d’un avió, amb aquell tel d’incertesa que tenim tots quan volem, de no saber del tot segur que aterrarem, és alhora xocant i reconfortant, però és al segon escrit on comences a esmolar el llapis per subratllar-hi reclams: parla de fer-se vell i dels fills, i acaba amb una afirmació que és com una sentència que et fa tancar un moment el llibre i anar-te’n cap endins.

“I [als vells] encara ens sorprèn una cosa, ara que cada cop ens costa més sorprendre’ns: veure com els nostres fills aconsegueixen viure i desxifrar el present mentre nosaltres romanem aquí, encara concentrats a pronunciar les paraules límpides i clares que ens van fascinar en la joventut.” Ginzburg ho escriu el desembre de 1968, només té cinquanta-dos anys, set més dels que tens tu ara, ara el 2022, cinquanta-quatre anys després. Deixes estar les xifres i tornes a les lletres: la sorpresa de veure els fills vivint i desxifrant el present tots sols, tu això tot just ho comences a tastar ara i trobar-t’ho escrit asseguda al seient 16A, arran de finestreta, et fa desplaçar la mirada cap als núvols i repassar tots els canvis que has anat veient en les filles adolescents en els darrers mesos, i després et fa començar a imaginar, a traçar, segurament equivocant-te, tots els que vindran. Et mareges. Has d’aturar-te. Projectar cap endavant sempre et fa un vertigen tan físic. Tornes al paper, a les pàgines de Ginzburg, i avies el teu ramat de pensaments a un prat tranquil, que mengin, que pasturin, que no facin soroll.

I és en el vol de tornada que vas a parar a l’article que més t’enlluerna del recull: “La conjuració de les gallines”, on Ginzburg reflexiona sobre la literatura infantil que s’escrivia el 1969; et fa l’efecte que no ha perdut (gaire) vigència, el que diu: “Actualment, les novel·les infantils són, en els raríssims casos d’èxit, obres d’escriptors per a adults que han destinat als nens un bocí preciós del seu temps i s’hi adverteix una mena de parsimònia, com si qui escrivís aquests relats infantils estigués atent a oferir només una part petita, estudiada i gelosa de si mateix.” Més: “Aquells qui es proposen seriosament dirigir-se als nens o trien un llenguatge esquemàtic i racional o cauen en una efusió de mel i sucre i parlen als nens com si al davant hi tinguessin una multitud de petits enginyers o els parlen amb ganyotes com si fossin una multitud de petits simis.” L’article, tot i tenir tants anys, és com una lent d’augment aplicada al panorama de la literatura infantil i juvenil actual, que des d’aleshores tu diries que ha millorat, perquè si busques pots trobar autors que s’adrecin als petits lectors confiant plenament en la seva intel·ligència –en la intel·ligència de tots dos: autor i lector.

Però la conclusió de l’article és una cleca amb la mà oberta, que diuen. “Hem reflexionat molt sobre el que no hem de fer amb els nens, però encara no hem descobert què els hem de donar a canvi, com ens hi hem d’adreçar, les paraules que hem de fer servir, i només els podem oferir els nostres mons deserts.” Així tanca la peça la Ginzburg l’octubre de 1969, i l’abril del 2022 a tu se t’obre de bat a bat una altra peça amb aquesta afirmació final. Potser el que hem d’oferir als nens és exactament això: els nostres mons deserts, els nostres mons deserts escrits confiant en la seva capacitat lectora. Escriure per a nens no és fer ganyotes i allargar les vocals i estrafer la veu quan apareix un “i de sobte…”, no ho ha de ser, tu ho saps i treballes per no caure en aquests paranys que tots ja tenim tan fossilitzats que ni els detectem quan hi caiem de quatre potes.

Quan un nen llegeix un llibre i no l’entén, pot ser que demani a algun adult que l’ajudi a entendre’l o pot ser que deixi el llibre per a un altre moment i n’agafi un altre, però també pot ser que s’entossudeixi a seguir llegint perquè l’autor li dóna confiança des de les pàgines del llibre. I poden passar moltes altres coses, també, i la majoria depenen més del lector que de l’autor, l’autor ja ha fet la feina, i si l’ha feta bé, ha de confiar en els lectors, per petits que siguin. De la mateixa manera que es confia en el lector adult. S’ha de partir sempre de la idea que ens llegeix algú intel·ligent, se’n diu respecte.

Ja des de ben petits els nens saben triar què els agrada i què no, i com més oferta, més varietat i més ocasions de dir això no i això sí, més capacitat de tria i de judici aniran tenint a mesura que es facin grans, fins que arribi el dia que sorprenguin els seus vells en demostrar-los que ja comencen a viure i a desxifrar el present tots sols. Tots sols, no: al darrere hi haurà hagut moltes pàgines, moltes preguntes, moltes respostes, moltes hores d’avorriment, de dubte, de diversió, de lectura, etcètera, que els hauran fet com són i els seguiran fent com seran. I tu, autora que escrius per a infants, has carregat una part del pes d’aquesta responsabilitat, la de configurar el gust dels nous lectors, i ho hauran fet gràcies a tu o per culpa teva –cadascú se sap lo seu.

La ruleta de color gos com fuig torna com un bumerang. A poc a poc, deixa de girar, s’atura i t’adones que tu has fet el mateix, eres un dervix al teclat, i ara descanses i ignores si qui et llegeixi sabrà veure tots els colors que hi has mesclat, que se t’hi han mesclat, i ignorar-ho se’t fa apassionant i necessari, se’t fa misteri i seguretat: ser llegida és córrer aquest risc i aquest risc és el que et fa escriure. Els mons deserts que deia la Ginzburg creus que han sigut mostrats, però no ho saps del cert, ha de ser així.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes