Manuel Monereo (Foto: EFE)
Manuel Monereo, en una imatge d'arxiu (Foto: EFE)

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Manuel Monereo (1950) és considerat un dels pares polítics de Pablo Iglesias. Vell militant del PCE, on va conèixer i formar Iglesias, Monerero va ser un dels seus assessors més propers i diputat de Podem a Madrid el 2016. Però de mica en mica s’ha anat allunyant de l’estratègia de Podem, i aquesta setmana ha escrit l’article ‘Podemos, una crisi de projecte‘, en què no tan sols analitza la desfeta electoral del partit a Galícia i el País Basc, sinó que descriu mancances estructurals. Bregat en mil batalles, Monereo també va ser durant anys mà dreta de Julio Anguita a Esquerra Unida (EU) i un dels grans partidaris de la confluència d’EU amb Podem. VilaWeb ha entrevistat telefònicament el senyor Monereo per parlar de Podem, i de la seva biografia política.

Qui és Manuel Monereo?
—Un andalús de Jaén. Casat amb tres fills. Jo sóc fill de joier i de mare que feia feines a casa.Vaig estudiar dret a Granada. El segon de cinc germans. Ara sóc un vell militant comunista, que va ingressar al Partit Comunista d’Espanya (PCE) l’any 1970. Amb relacions pitjors o millors amb la direcció del PCE, jo em sento comunista com quan era jove. I fins a cert punt, més. Per allò de la soledat. Vaig ser fundador d’Esquerra Unida, i vaig treballar molts anys amb Julio Anguita, a qui tinc gran respecte i tendresa. Vaig ser als inicis de Podem, bàsicament donant suport a Pablo Iglesias. Diputat per Còrdova gairebé tres anys. I ara sóc un jubilat que tinc el meravellós plaer de gaudir dels meus néts. Una cosa molt important, després d’haver estat advocat laboralista durant força anys, quadre professional del PCE i d’Esquerra Unida.

Manuel Monereo I Pablo Iglesias (Foto: EFE)
Monereo I Pablo Iglesias (Foto: EFE)

Us defineixen com a pare polític de Pablo Iglesias.
—Això ho ha dit Pablo Iglesias, sí. No sé si deu ser tant. Sí que dic que sóc amic de Pablo Iglesias, des que ell militava a les Joventuts Comunistes. L’he acompanyat sempre, també durant la llicenciatura i el doctorat. L’he tingut durant molts anys com un amic. Un dels seus pares polítics? No ho sé. Potser un germà gran, que el va ajudar a la seva formació.

Com llegiu els resultats de Podem a Galícia i el País Basc?
—Els valoro tan malament com Pablo Iglesias. A Podem el desastre és descomunal. Sobretot a Galícia. Al País Basc, menys. Recordem que Galícia és on comença Podem. Hem passat de ser la segona força política a desaparèixer del parlament. Això és molt. Alguna cosa molt grossa ha passat. Al País Basc havíem arribat a ser primera força en dues eleccions estatals, com a Catalunya. I mireu com estem ara. A parer meu, això mereix fer una anàlisi profunda i sistemàtica. I veure la tendència històrica.

Quina seria aquesta anàlisi?
—Podem pateix una crisi de projecte. Ho he escrit en un article a Cuarto Poder. Provaré de resumir-lo: Podem té una crisi de projecte, amb quatre o cinc característiques específiques. Primer, decadència electoral, elecció rere elecció. Perdem pes territorial a marxes forçades. Com més va més ens assemblem a Esquerra Unida, però sense la seva implantació, ni quadres ni influència social. Segon: som una mena de partit anomenat càrtel, que viu dels càrrecs públics, es finança de l’estat i la connexió que té amb la societat és pels mitjans de comunicació. A Podem no li ha interessat mai tenir cercles implantats territorialment, ni estar inserit en el conflicte social. N’ha viscut al marge. Tercer: hem patit un canvi d’estratègia. No és igual ser una força que neix per a ser alternativa al bipartidisme, i concretament al PSOE, que acabar demanant el vot per a governar amb el PSOE. I a sobre, en posició subalterna. Això afecta claríssimament la quarta raó: l’imaginari. L’imaginari de Podem impugnava. Era subversiu, antisistema, i aquest imaginari s’ha anat perdent. Podem s’ha convertit en un partit més, i això ens perjudica. No és casualitat, per exemple, que el vot que s’ha perdut no vagi al PSOE, sinó al nacionalisme d’esquerres. És a dir, a partits assentats al territori, existents en la realitat social i amb un votant que ara considera que votar Podem en unes eleccions regionals no vol dir res. No té cap mena d’interès. On ens porta tot plegat? A una crisi de projecte. Cosa que va més enllà d’una crisi electoral.

‘Ni PP ni PSOE’. Per què ha desaparegut aquest lema del 15-M de l’imaginari de Podem?
—Quan arribes al 20% del vot la temptació de la normalitat és molt forta. El problema és que et vas convertint en una maquinària electoral, tens pressa per arribar al govern i busques dreceres per arribar-hi fàcilment. Això té molts costos. I si a sobre tens la mena d’oligarquia que mana a Espanya, s’ha d’anar amb molt de compte. Des del meu punt de vista, la normalització de Podem i la pèrdua d’arrelament social van molt unides a la decadència de l’imaginari alternatiu que tenia abans Podem, i Pablo Iglesias.

Ja vau ser crític amb l’entrada de Podem al govern PSOE el 2019.
—Sempre he estat contrari a l’entrada al govern. No va haver-hi mai un programa comú, ni un projecte comú. Encara més: tota l’actitud de Pedro Sánchez era liquidar Podem. A mi sempre em va semblar una fugida endavant governar amb un PSOE tan contrari a nosaltres. I que programàticament era en un altre món. Ens desdibuixava el nostre projecte històric. Per això m’hi vaig oposar, sí. I no per sectarisme. Ja m’agradaria que els socialistes fossin d’esquerres i capaços de portar programes transformadors. Passa que aquest PSOE, com el d’abans, és incapaç de fer-ho. Més aviat al contrari.

Per tant, què proposeu? Podem a l’oposició?
—Sóc de l’escola Anguita: programa, programa, programa. I estic disposat a seure fins i tot amb el diable si hi ha possibilitat de fer polítiques d’esquerres. El problema és que amb el PSOE, mai hi és. O molt petita. Molt petita. Què hauria intentat? Pactar programa de legislatura i fiscalitzar el govern des de l’oposició. I no comprometre’m amb un dirigent com Pedro Sánchez, que a hores d’ara no és que no me’n refiï, és que me’n refio cada vegada menys.

Heu parlat amb Pablo Iglesias per dir-li tot això?
—Fa temps que no hi parlo. Però sempre li he dit el que penso, sí. I com que no solc callar, li ho dic directament. I quan veia que no em feia gaire cas, vaig començar a escriure-ho. Això és la meva vida. Sempre he estat així.

Manuel Monereo, el referèndum d’autodeterminació i Otegi.
—Sóc de la vella tradició del PC: el dret d’autodeterminació és un dret democràtic. I que en determinades condicions i moments no tan sols es pot proposar, sinó que s’ha de fer, i amb rigor. M’ha semblat molt bé, de sempre, la convergència amb sectors de l’esquerra independentista en la unitat d’acció. Sabent les diferències que hi ha, trobar la possibilitat d’arribar a acords, que ens permetés de canviar les realitats en aspectes socials importants. I després, sí: quan les possibilitats de pau es van anar concretant sempre hi he donat suport, i amb totes les meves forces, igual com a la negociació política al País Basc i a la persona d’Arnaldo Otegi, qui sempre m’ha semblat un campió en aquesta lluita.

La independència és cosa de burgesos. Voler un referèndum és cosa de rics.
—Simplificació brutal de la realitat. El conflicte social és molt divers. Té moltes cares. I el que passa ara mateix amb la dreta independentista catalana n’és un reflex. Res explica millor els conflictes que les contradiccions de fons que ara té la dreta. I que fan veure amb molta seguretat que el fet social, i el fet polític, cavalquen junts. És molt difícil d’evitar-ho. El món independentista sempre té aquest problema: fins on pesa la qüestió nacional, i fins on pesa la qüestió de classe. Vell problema entre el front de classe i el front nacional. I barrejar-ho no és fàcil. No ho és per a ningú. Tal com ho veig, aquest és un conflicte que continua viu, i jo sóc dels qui crec que s’ha de fer un esforç d’unitat d’acció i programàtica.

Andalusistes. Us hi sentiu a prop?
—No hi tinc vincles ni contacte. Ho visc molt allunyat, segurament perquè em conec bé Andalusia, el meu país, i sé que no té cap mena de recorregut. Us ho dic tal com ho veig.

Puigdemont, com el veieu, com el llegiu?
—Molt típic de les crisis polítiques. Apareixen persones que passaven per allà, que no eren ni gaire ni poc, i són capaces de representar un projecte. És a dir, ningú s’esperava que fos ell. I ho és. Passa igual amb Torra: ningú esperava que fos ell. I ho és. Catalunya té una crisi orgànica i apareixen persones tan singular com Puigdemont.

Quina serà l’evolució de Podem?
—No ho sé gaire, la veritat. Més aviat, tinc la impressió que Podem és en un carreró sense sortida. I que faci el que faci, sortirà malament. Espero que no sigui així. El dilema no és fàcil. Per exemple, ara quan veig tot aquest espectacle a favor de la Unió Europea i l’acord signat, m’agafa el riure. Pensar que aquesta Europa ens arreglarà els problemes i que això és Benvingut, Mr. Marshall em sembla lamentable. I em fa passar vergonya. Veig que Podem ja és al món de la governabilitat, i de la cosa políticament correcta. I això, per a una força com Podem, és molt perillós. Molt. El poder atrau molt, té moltes tortuositats, el PSOE té ullals d’elefant, i tinc por que no sapiguem sortir-nos-en. Però aviat arribarà un moment que haurem d’escollir. Si alguna cosa té aquest procés europeu, és que aviat veurem el cost que s’amaga d’aquest acord. I Podem haurà de definir-se, i decidir si vol ser un partit de l’austeritat o si està disposat a avançar en polítiques socials. A parer meu, avançar en polítiques socials és incompatible amb aquest govern i amb la Unió Europea.

Manuel Monereo (Foto: Viquipèdia)
Manuel Monereo (Foto: Viquipèdia)

Tan dèbil està la monarquia, o jo visc en la bombolla catalana i perdo perspectiva? Des d’Andalusia, i Espanya, quina anàlisi en feu? Ja sé que l’establishment li fa costat. Però, i la gent?
—Com ho veu la població? No ho veuen com a Catalunya, però ldistància tampoc no és sideral. La meva opinió és que cala una sorpresa. La sorpresa és que hem tingut un rei corrupte –per cert, ben tradicional entre els Borbons, que són corruptes per definició. Des d’aquesta perspectiva creix una descreença bastant forta en una figura santificada, com el pare de la transició. Ara es qüestiona una persona, comença a qüestionar-se una casa reial, i d’aquí a poc es qüestionarà la monarquia. No sé si serà demà o demà-passat. Però avança molt més de pressa del que sembla.

Per acabar: teniu setanta anys. I cinquanta en política. La gran diferència entre els joves polititzats d’ara i els d’Esquerra Unida i el PCE dels anys vuitanta quina és?
—La memòria. No tenen la mateixa memòria, per bé o per mal. I ara no es dóna valor a la importància de l’organització, de la disciplina i del treball. Fer una revolució és una cosa molt seriosa. Implica molts sacrificis, perdre moltes tardes i vida privada. Ara això costa més.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.