Els mondamnats som munió

Cada cop tinc més clar que el món el salvarem els mondamnats, i som munió. En conec tants, tantíssims. Jo mateixa en sóc una, de mondamnada. No ho busquis al diccionari, la paraula me l’he inventada jo, pensant i mig somiant, entre el son i la vigília, que és com sovint comença a néixer una idea. Els mondamnats som gent que ha estat ferida pel món, el món que ens envolta ens ha ferit, i no parlo de traus, talls o rascades, ens belluguem, ja ho deus intuir, dins l’ànima, avui, aquí.

El món fereix. Només cal que te’l miris amb una mica d’atenció. Mira-te’l per on vulguis, tria’n un raconet, diminut, ínfim, escarransit, aparentment inofensiu, i tard o d’hora et ferirà, perquè anava a dir que el món és imperfecte però potser és més correcte, més apropiat, dir que el món és viu, i qui viu es belluga, i qui viu i es belluga també l’erra, i si l’erres pots ferir algú.

Però em va més bé parlar de les imperfeccions del món per continuar fent aquest cant als mondamnats que som munió i que salvarem el món. Et deus demanar què són els que no són mondamnats. Potser fins i tot dubtes de si tu n’ets un, dels mondamnats. En diria monimmunes, dels altres, i em sembla un esforç excessiu haver d’inventar una paraula per a aquesta gentola, perquè són gent que no és només que el món no els fereixi, sinó que tot i veure’l, tot i observar-lo i adonar-se, perquè se n’adonen, que el món és imperfecte, que el món fereix, ells sempre en queden immunes, com si tot plegat no fos cosa seva, i sí que ho és, perquè ells, com nosaltres, són responsables d’algunes de les ferides del món, i m’atreviria a dir que ells són responsables de més que no pas nosaltres, perquè qui veu les ferides, qui les pateix, procura, sempre que pot, no causar-ne de noves, però qui no les veu, avança i trepitja sense tenir cura de res.

Per això salvarem el món els mondamnats, encara que coixegem anímicament, que siguem espiritualment guerxos, que avancem per la vida malgirbats, que tinguem l’essència plena de cicatrius, el salvarem perquè li veiem les ferides. I veure’n les ferides vol dir córrer el risc de ferir-se un altre cop, però assumim aquest risc, o no és ben bé que l’assumim, no és que prenguem la decisió d’assumir-lo, és que ens ve de fàbrica, aquest risc, és que vam arribar així al món i així ens n’anirem, veient ferides i entomant-les, fent-les nostres, tatuant-nos-les en el mapa vital diari i veient després quines perduren i quines s’esborren amb el temps.

El món és tan nostre com dels monimmunes, però de nosaltres depèn que sobrevisqui, que no s’espatlli més, de nosaltres, els esguerrats, els que entomem cada sotrac amb sospirs, plors, angoixes, ansietats, desmais i altres bèsties, els que fins i tot de vegades ens hem de medicar per aprendre a entomar els cops que encara hem de rebre, que encara rebrem, perquè som tan conscients que en rebrem més, tant, que si projectem el futur hi veiem també totes les taques, tots els estrips, tots els pedaços.

El món el salvarem els mondamnats, i malgrat els monimmunes, i ho farem a la nostra manera, coixejant, amb la vista emboirada, amb el cor que ens vol sortir del pit i la respiració entretallada, ho farem com puguem, però ens deixarem ferir i tornar a ferir per fer-ho, perquè hem nascut així i sort que en neixen més, com nosaltres, gent que quan pren consciència de les imperfeccions del món es fereix, s’ofega, cau, pren mal, i després s’aixeca i intenta tornar a caminar, perquè el món gira si els nostres peus caminen, i perquè els mondamnats caminem sense trepitjar i per això fem i farem girar el món, i el salvarem tants cops com calgui. Som munió.