Va ser una de les primeres paraules que va dir Quim Torra després de ser investit president de la Generalitat: ‘hi haurà més momenta i caldrà saber-los aprofitar. I sí, probablement el concepte de ‘momentum’ es correspon molt bé amb aquesta mena de situació d’espera en què vivim d’ençà de l’octubre, d’ençà del desembre.

Una espera que té alguna cosa de desconcert. El desconcert, l’estaborniment, que va motivar la intensitat de l’agressió de l’estat espanyol: els cops del 1r d’octubre, l’empresonament dels Jordis primer i del govern i la presidenta Forcadell després, les mentides dels jutges instructors de la causa general contra l’independentisme. El desconcert que hem alimentat, també, amarga desorientació, amb els nostres moments de desunió, d’aparent marxa enrere, de falta de renovació d’horitzons enmig de la repressió, de retrets latents, pugna inoportuna, desconfiances indissimulades.

Una espera, d’altra banda, que no deixa de ser, que hauria de ser, atenció vigilant a la reacció dels qui ens volen mal. Els fets d’octubre van despertar en la societat un unionisme fins aleshores passiu, el qual, ferit si més no en l’orgull, va començar a espeternegar. Penjant banderes, en un primer moment. Amb un aparador institucional, sobretot al parlament, a través de la gestualitat impertinent, mal educada, folklòrica i agressiva de Ciutadans. També al carrer, en massa actes d’intimidació i no pas poques agressions feixistes. Al capdavall, amb la construcció mal intencionada de la facècia anomenada Tabàrnia, que em fa estremir perquè em recorda de lluny la República Serba de Bòsnia. Això és tot i no és gaire? Millor, però no ens en refiem: tot indica que els qui denuncien una fractura social que no és certa estan disposats a qualsevol cosa per crear-la. A qualsevol cosa i sense escrúpols.

Però aquesta espera del momentum és també, alhora, expectativa d’esperança. Perquè, malgrat tot, no ens hem rendit. Perquè no hem renunciat, no estem disposats a renunciar, al resultat del referèndum del 1r d’octubre i a la proclamació avortada de la república. Com ens vam demostrar el desembre tornant a ser majoria. Perquè continuem constatant que davant el nostre projecte, construir un país nou per a tots els catalans i tots els qui vulguin ser-ne, no hi ha cap alternativa, ni per part de l’estat espanyol ni per part de les forces polítiques que hi estan en contra. Cap que no sigui, en el millor dels casos, quedar-nos com estàvem, amb una promesa de suposada autonomia feta de menyspreu i de submissió. O no és això el que s’entén que diu l’ara ministra Batet mentre l’ara ministre Borrell somriu per sota el nas?

Aquesta espera està carregada d’esperança perquè anem veient, a través del recorregut que han fet fins ara les euroordres dels jutges espanyols, que la manipulació de la realitat que a Espanya sol ser norma és simplement insostenible així que es travessen els Pirineus. Perquè anem veient que, a mesura que passa el temps, cada vegada esdevé més incomprensible fora d’Espanya la negació taxativa a fer política i més raonable es troba el nostre dret d’autodeterminació.  

Sí, malgrat el desconcert, malgrat les amenaces, amb tota l’esperança, ens mantenim a l’aguait esperant que arribi el moment. Jo no sé si aquest momentum vindrà quan ens manifestem el 14 de juliol següent o aquest Onze de Setembre que ve, si el crearan inesperadament les converses entre el president Torra i el president Sánchez o es donarà al nostre parlament quan es constati que ara tampoc no és possible de legislar seriosament. O potser ens adonarem que el moment és aquí el dia que hagi de començar el judici contra els nostres presos polítics i, lluny d’acceptar que tornin a endur-se’ls per mantenir-los com a ostatges contra les nostres aspiracions, decidim que ha arribat l’hora d’alliberar-los. I els alliberem. Creant nosaltres mateixos el moment de la veritat, disposats, aquesta vegada sí, a aprofitar-lo fins al final.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb