Vam engegar l’últim molí el 2018

“Cal canviar el sistema energètic de debò, perquè malgrat que fa anys que molts diuen que hem d’anar cap a les renovables, a Catalunya no ho hem fet. Hem estat molts anys sense prendre les mesures necessàries en cap àmbit. No podem oblidar que l’energia és, ara com ara, l’element geopolític i estratègic més important per a qualsevol país. És qui el fa bategar”, deia ara fa uns dies el conseller d’Economia, Jaume Giró. I ho deia amb un to entre el desig de canvi immediat i la recança dels anys perduts a casa nostra.

La setmana passada es va presentar l’informe del 2021 que fa l’Observatori de les Energies Renovables de Catalunya, que és la guia de la situació energètica en què ens trobem al país i del qual VilaWeb se’n va fer ressò dimarts. A grans trets, deia que l’any 2021 s’havia caracteritzat per la normalització progressiva del consum energètic d’ençà de la pandèmia, que hi ha hagut un creixement significatiu de l’autoconsum fotovoltaic, amb un augment d’un 72% de la capacitat de generació respecte del 2020, i criticava el decret llei 24/2021, l’eina jurídica del govern per a materialitzar l’estratègia d’implantació d’energies renovables, que titllava d’insuficient perquè no resolia el col·lapse administratiu en la gestió dels projectes. Finalment, feia una crida per mirar d’evitar allò que la tendència apunta clarament: que no tindrem sobirania energètica, perquè, si no canvia res urgentment, estima que el 94% de l’energia renovable de Catalunya el 2030 es cobrirà amb importacions de fora.

De tot plegat, en parlo amb qui en sap molt: Jaume Morron és el gerent d’Eoliccat i Andreu Barnils el va entrevistar ara fa unes setmanes ací, a VilaWeb. M’ajuda a entendre l’informe. En primer lloc, em destaca que l’any 2021 Catalunya ha augmentat la dependència dels recursos externs per a cobrir la demanda d’electricitat fins al 84,6% –urani per a les nuclears, importacions de gas…– (80,8%, el 2020), sobre un 15,4% de recursos propis (19,2%, el 2020). Anem com els crancs.

Com a fet més positiu, em comenta que la capacitat en autoconsum solar fotovoltaic a Catalunya ha crescut d’un 72%, però, tot i que és molt lloable, representa tan sols un 0,6% de la demanda elèctrica actual. Val a dir que en els municipis on s’ha desplegat amb més força l’autoconsum hi ha una proporció important d’habitatges unifamiliars i tenen de rendes familiars altes que capten bona part de les subvencions. “Aquest fet apunta a la necessitat de continuar promovent comunitats energètiques per afavorir una ‘revolució’ de l’autoconsum més extensa i participativa”, afegeix.

“Enguany no ha entrat en funcionament ni un sol megawatt eòlic nou. No pot ser. L’últim data del març del 2018. Tres anys sense ni un sol molí nou! L’últim parc eòlic és del 2013… Així, no anem enlloc”, m’explica. La cosa ve de lluny i els governs recents paguen la paralització de facto que va significar per les renovables, sobretot, el període del tripartit. Per mirar d’animar el sector, el maig d’enguany es va modificar el decret llei 24/2021, en què es proposa de declarar la tramitació urgent dels procediments d’autorització per raons d’interès públic dels projectes solars i eòlics fins de 5 MW. “És una mesura positiva, però tan sols afecta 450 MW dels 12.000 MW que hi ha en la cartera de projectes que s’esperen a Catalunya, per a ser engegats. La mesura s’hauria d’ampliar a la resta de projectes perquè tingui un impacte efectiu i no solament cosmètic”, diu Morron.

Creu que amb el personal que hi dedica l’administració actualment és impossible de gestionar tots aquests projectes, i troba a faltar que Catalunya no hagi fet com en uns altres llocs, que han creat empreses per fer les autoritzacions. “L’Aragó, per exemple, amb aquest sistema, va com una moto. Aquí, en canvi, tenim projectes presentats l’agost de l’any passat de què encara no s’ha revisat la documentació, per manca de personal. Sembla que s’hauria de fer alguna cosa urgentment, en aquest sentit…”

Per una altra banda, l’informe lamenta que, a Catalunya, el gruix de la transició energètica és fora de l’abast del govern de la Generalitat. La nova capacitat de generació renovable que ha sol·licitat autorització per evacuar a subestacions elèctriques ubicades a Catalunya és de 9.005 MW. D’aquesta potència, tan sols el 14% el tramita la Generalitat, mentre que el 86% el fa el Ministeri espanyol, a Madrid. I, compte!, un 80,1% són projectes a l’Aragó i el 5,9% preveuen infrastructures de generació a Catalunya. La dada deixa ben clar que les barreres normatives del nou decret llei impacten poc a les grans promocions, atès que tenen mitjans per a agrupar projectes i salvar les restriccions. Els grans afectats són els projectes mitjans de capital local. La previsió és que, si no es capgira la situació, el 94% dels objectius d’energia renovable que té Catalunya per al 2030 tan sols es podran cobrir amb importacions de fora, cosa que seria un fracàs dels objectius compromesos en la transició energètica.

Si acabessin guanyant la partida els projectes de l’Aragó, Morron diu que hi hauria, segurament, inconvenients en moltes localitats, atès que, per a fer arribar l’electricitat a les subestacions catalanes, es necessitarien unes línies d’alta tensió (MAT) espectaculars, com no s’han vist mai a Catalunya. De moment, diu que Red Eléctrica no en té cap com les que necessitaríem.

Però hi ha un fet que em fa ballar el cap. Per què molts municipis renuncien a una nova generació de riquesa? L’informe destaca la pèrdua d’oportunitats en aquest sentit. I posa un exemple. Els 7.000 MW eòlics projectats a l’Aragó per subministrar energia renovable a Catalunya representarien, per als municipis que els allotgessin, 248 milions d’euros d’impost de construcció (ICIO) més 27 milions d’euros anuals en imposts municipals (BICE i IBI) i 21 milions anuals als propietaris dels terrenys en concepte de lloguer, al llarg dels 25 anys de vida del parc. A més, s’estimen uns 8.300 llocs de feina en fase de construcció i 3.000 llocs directes i indirectes derivats del seu manteniment. Ho tenen ben clar, això, els nostres ajuntaments?

Li acabo demanant a Morron, atenent les dades de l’informe, què podem fer per evitar de ser dependents de per vida de l’energia forana. “De moment, cal que siguem capaços de tramitar projectes a la velocitat de la llum. Som en una cursa que hauríem de provar de guanyar. Ens hi juguem el futur.”

Però la cursa es disputa en bandes diferents. Hem de pensar que, tal com assenyala un estudi exhaustiu de FEGiCAT, basat en les necessitats reals de més de 900 empreses instal·ladores a Catalunya, caldrien 18.000 treballadors qualificats per a cobrir les necessitats d’avui del sector dels instal·ladors. Això és més que la suma dels afectats pel tancament de Nissan i les centrals nuclears catalanes. Per això és molt important d’afavorir la matriculació en cicles formatius a gent que contribueixi a desenvolupar aquestes professions de futur: equipaments, promoció i divulgació.

En definitiva, en aquests moments, si no hem fet tard, passa l’últim tren cap a la sobirania energètica de Catalunya. Fins ara ens hem demostrat que no som capaços d’avançar. Ens hem posat entrebancs de tota mena entre nosaltres mateixos, per motius diversos, dels polítics als ecològics, passant per una miríada de menor substància. No sé si ara el fet de ser conscients que som al límit, amb el canvi climàtic al damunt i onades de calor successives, amb la urgència de la transició energètica i amb “l’amenaça” de l’Aragó enfortirà prou al govern per fer, d’una vegada, allò que li toca en aquest camp. Separar el gra de la palla i que, davant les divergències d’opinió i enfocament, prevalgui sempre el bé comú.